AVUI LA MATERNITAT D’ELNA TORNA A SER NOTÍCIA

El dia 28 de gener de l’any 2006 un grup de guixolencs van recórrer els camins de l’exili, i vam visitar la maternitat d’Elna. Eren les sisenes jornades sobre el franquisme que organitzava el Grup de Recerca de l’Època Franquista (GREF).

DOSSIER DE LA MARXA PELS CAMINS DE L’EXILI

Programa de sortida

______________________________________________________
MARXA PELS CAMINS DE L’EXILI
_______________________________________________________
Dissabte, 28 de gener de 2006

Sortida: A les 8 h. del matí de la plaça del Monestir.

10.30 h. Visita guiada a la Maternitat d’Elna, acompanyats del batlle d’Elna, l’antic propietari de l’edifici i Sergi Barba, president de l’Associació “Fills i Filles de Republicans Espanyols” (FFREEE).

12.30-13 h. Dinar a Elna

15 h. Ens desplaçarem fins a Argelers on després de passar pel “cementiri dels espanyols”, es farà lectura de textos a la platja, davant del monòlit de la Retirada.

16 h. Arribada a Cotlliure, on visitarem el cementiri i es deixarà temps lliure.

19.30 h.: Hora d’arribada prevista


LA MATERNITAT D'ELNA

La Maternitat d'Elna descobreix un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra. Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en condicions penoses en els camps de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, i que van tenir la sort de ser acollides a la maternitat que va crear Eidenbenz.

Elisabet Eidenbenz

Elisabeth Eidenbenz va néixer a Zuric (Cantó N. De Suïssa) el 1913. Va treballar de mestra en diferents col·legis de Suïssa i Dinamarca fins al 1937, any en què es va traslladar a Burjassot (València) com a voluntària dins l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra. Va col·laborar en les tasques d’ajuda humanitària en la Guerra Civil espanyola dins la zona republicana, i immersa a l’èxode l’any 1939 va passar a França. Va organitzar una maternitat per acollir les dones embarassades dels camps de refugiats. Aquesta Maternitat va funcionar ininterrompudament fins a l’any 1944, data en què l’exèrcit alemany la va clausurar.

Els anys de la Maternitat d'Elna han estat l'etapa més important de la meva vida (Elisabeth
Eidenbenz).

Testimonis

"Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s'adormia i ella l'escalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d'aquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, l'enterrava el nadó a la sorra fins deixar-lo fora només el caparró. La sorra li feia de manta.
Però al cap d'uns dies el nen es va morir de fred i de gana.
Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.
Després d'unes setmanes, a la barraca d'infermeria del camp vaig trobar la senyoreta Elisabeth o, més ben dit, ella em va trobar a mi.
Em va proposar de parir en una maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló.
El dia que va néixer el meu fills a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes.
Tothom es pensava que plorava d'emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d'Argelers".

Mercè Domènech (portbou, 2004)

Els nens d’Elna

Avui ens farà de guia en Sergi Barba.
És el president de FFREE (fills i Filles de Republicans d’Èxode Espanyol). Ell hi va néixer, a la Maternitat d’Elna. En Sergi, fill d’exiliats espanyols, viu molt a prop d’Elna, concretament a Mourelles. Ha treballat per a recuperar l’edifici de la maternitat en pro d’una titularitat municipal per convertir-la en patrimoni de tots. Com la resta de “nens” nascuts a la Maternitat, sent un lligam especial amb Elisabeth Eidenbenz. Diu:
”Quan vaig tenir consciència que existia en aquest món, vaig saber que havia nascut a la Maternitat suïssa d’Elna. El vincle entre ella i la meva persona va ser natural com els lligams d’una mare.
La meva mare em va alimentar amb llet de la Maternitat i em va fer sentir que era a la terra promesa.
Quan vaig tenir edat per entendre, vaig saber d’on procedien els meus pares i que França no havia estat amable amb ells.
Amb el temps vaig comprendre que el nexe amb la Maternitat no era d’origen providencial, sinó que tenia un rostre, el d’Elisabeth Eidenbenz.
De més gran he comprès que la Maternitat va ser un far en la foscor i el meu naixement en aquell lloc, un privilegi.
A la Maternitat d’Elna la mare em va donar la vida i l’Elisabeth Eidenbenz, la confiança en el gènere humà

Elisabeth era com un àngel baixat del cel enmig d'aquell infern (Maria García, refugiada).


El context històric

Aquest any se’n compleixen setanta de l’esclat de la Guerra Civil.
L’aixecament militar es venia preparant des de l’endemà de la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931.
La Segona República va arribar una mica sobtadament, després d’unes eleccions municipals celebrades el 12 d'abril. El canvi de règim, per tant, es va introduir sense que el país hagués conegut un sol programa de govern dels partits polítics. Això i la inexperiència dels governants n'expliquem la inestabilitat.
El període inclou la depressió econòmica dels anys trenta, que a Catalunya va coincidir amb una primera forma de govern propi a càrrec de la Generalitat.
Es redactà l'Estatut de Núria, ratificat pel poble al mes d'agost de 1931, però les Corts republicanes, formades al juny, tingué una forta oposició pel seu contingut federal. Finalment es pactà una redacció més moderada entre els representants de l'esquerra catalana i la coalició republicana-socialista que governava a Madrid (1932).

Malgrat aquests condicionants, els homes del govern provisional, de personalitats complexes i procedents de set parts diferents, es varen posar a governar des del primer dia i, mentre preparaven la convocatòria a Corts constituents per redactar la Constitució republicana, es varen prendre mesures d’un abast i profunditat desconeguts fins llavors Espanya: reforma agrària, de l’estament militar, la qüestió catalana, es relacions d’una República laica amb l’Església amb el Concordat de 1851 vigent, la reforma de l’educativa i un llarg etcètera.
Als militars, a la jerarquia, als terratinents, als grans propietaris, industrials i financers no els va fer falta esperar a què es produïssin gran aldarulls, vagues, la revolució obrera i la repressió republicana. Com hem dit, l’endemà de la victòria republicana del 12 d’abril de 1931 començaren a conspirar contra règim legalment constituït.
I així arribà aquell 17-19 de juliol de 1936 l’aixecament militar que acabà en guerra i repressió.


El pas de la frontera

Des de finals de gener, vora la frontera amb França s’acumulava una autèntica allau humana, fugint de l’avenç de les tropes franquistes per territori català. Els principals passos fronterers utilitzats foren: la Guingueta d’Ix (Cerdanya), els colls de la Manrella, de la Perxa i d’Ares (Ripollès), el Portús, Banyuls i Portbou (Alt Empordà).
Els darrers dies de gener havien començat a entrar, a França, dones i criatures. Dies després, es deixava entrar als homes, molts d’ells soldats de l’exèrcit republicà. Gairebé tothom fou reclòs en camps, especialment els que s’improvisaren a les platges mediterrànies del sud. Els gendarmes i membres de l’exèrcit colonial francès s’encarregaven de conduir tothom als punts designats. D’aquesta manera, el destí més freqüent entre els exiliats de 1939 fou anar a raure en una gran presó francesa a la intempèrie, passant de ser refugiats a internats, reclusos o presoners, com es prefereixi. Molt poques persones, majoritàriament polítics de relleu o industrials, es van lliurar d’aquest destí. És el cas dels guixolencs Ponç Valls o Josep Irla i família. En el seu cas calia tenir mitjans propis de subsistència i algun contacte a França –familiars, amistats o, fins i tot, la maçoneria– per a resoldre el tema de l’allotjament i la manutenció.
L’existència de camps de concentració –o d’internament, com en deien les autoritats franceses–, a partir de febrer de 1939, responia a la necessitat de les autoritats de l’Estat de controlar els refugiats republicans. Allà, però, s’hi produí una manca completa de llibertat i de les més elementals condicions de vida.
Els principals camps foren vuit: Argelers, Sant Cebrià, Barcarès, Ribesaltes (Pirineus Orientals), Gurs (Baixos Pirineus), Setfonts (Tarn i Garona), Agde (Erau) i Bram (Aude). Alhora, hi hagué camps més petits, que serviren, els primers moments, per internar els qui passaven la frontera i redistribuir-los en les grans instal·lacions: Prats de Molló, Sant Genís de Fontanes, etc. També hi hagué camps de càstig, com el de Vernet (Arieja), al qual anaren els anarquistes de l’antiga columna Durruti, o el del Castell de Cotlliure (Pirineus Or.), destinat als elements considerats “fortes têtes”, és a dir, perillosos o extremistes[2]. Per últim, cal tenir en compte que també n’hi hagué als territoris francesos del Nord d’Àfrica, generalment de caràcter disciplinari. Una primera etapa d’aquests camps francesos s’emmarca entre l’entrada dels refugiats a França i l’inici de les hostilitats bèl·liques amb Alemanya, al setembre.