(A la fotografia que encapçala aquest escrit, de dreta a esquerra, hi ha: Joan Alfons Albó, alcalde de Sant Feliu de Guíxols, mossèn Pere Matamala, el també malaguanyat Dr. Josep M. Marquès, arxiver diocesà, i al final l’autor d’aquest escrit)
El proper 2 de juny farà cinc anys del traspàs de mossèn Pere Matamala que, enguany, en compliria cinquanta de la seva ordenació de prevere. Havia nascut a Breda l’1 de desembre de 1935, i va ser ordenat el 1960.
L’any 1986 va rebre el nomenament de rector de la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Feliu de Guíxols. Ministeri que exercí fins a la seva mort.
A Sant Feliu substituïa mossèn Carles Puigbert i Fontfreda que havia mort el dia 27 d’abril de 1986, després de ser-ne rector vint-i-cinc anys. Arribà a Sant Feliu a finals de 1960. Per tant, a mossèn Carles li va tocat haver d’adaptar la parròquia als nous aires que es desprenien del Concili Vaticà II. Home intel·ligent i obert, es va adonar que l’Església havia de canviar. D’una situació de cristiandat en què se suposava que tota la societat ganxona era catòlica, es passava a una situació més plural, respectuosa amb tots els ciutadans, creients o no, i íntima. Va fer restaurar el temple parroquial perquè la pedra nua del romànic i el gòtic -un cop tret l'arrebossat emblanquinat- esdevingués l’arc d’una litúrgia més austera i familiar.
De seguida va preveure que les parròquies no podien ser molt grans, i que calia fer-ne de més petites en què la vida comunitària esdevingués més fàcil.
Reconeixia que el capellà no havia de ser un funcionari de les coses religioses i era partidari de l’opció lliure del celibat.
Hi vaig conviure de 1965 a 1973, a la rectoria –un casalot rònec i enorme, que ara restaurat en diuen “Palau de l’abat!- i animà els darrers vicaris -Joan Arbat i Colomer (+ 2010) i un servidor- a ser conseqüents amb les nostres decisions.
Va ser un home molt avançat en el seu temps.
Així doncs, en Pere Matamala es trobà amb una ciutadania més emancipada de la tutela religiosa, conscient que vivíem en un món molt complex i que tots els homes formen una sola humanitat, en què l’única missió de l’Església era ser ferment de la Comunió Universal.
Va col·laborar amb l’Ajuntament a fi de cedir els usos del monestir i de l’hort, i el seu contacte amb l’Arxiu i el Museu municipal va ser constant. L’interessava la història del seu poble de Sant Feliu i, com a bon escriptor, en feia difusió. En aquest sentit va deixar escrit:
“Aquesta ciutat ha entrat a ser el meu gran centre d’interès. Ja és un xic meva. M’agrada que m’expliquin els batecs d’aquesta col·lectivitat ganxona. Voldria conèixer-ne, fil per randa, la seva història. Sobretot desitjaria conèixer les persones, per estimar-les més.”
Em consta que es dedicà de ple al seu ministeri de servei a la parròquia que tenia encomanada. Conec pel testimoni d’altres i pels seus escrits -jo no en formava part, perquè estic a la de Vilartagues- que la seva activitat en formació, catequesis i en obres caritat entre els membres de la seva parròquia va ser intensa i continuada.
D’altra banda, va ser també molt respectuós amb el pluralisme d’altres formes de viure la vida cristiana en comunitat. Respectava la personalitat i el tarannà de cadascuna, i sentia en comunió amb elles. Era conscient que la diversitat no s’oposava de cap manera a la unitat. Ans al contrari, és precisament la seva més preciosa i rica manifestació.
Estava plenament convençut que el diàleg intercultural i interreligiós no era una moda, ni un luxe, sinó que era radicalment una necessitat. Era notable la seva capacitat d’acollida, d’escolta i de comprensió en relacionar-se amb les persones.
No solament animà els membres de la seva parròquia a treballar units amb els de les altres parròquies de la ciutat, sinó també amb els creients d’altres confessions, d’altres religions o de diferents grups laics. I tots junts, al servei del poble.
En Pere va assumir la seva malaltia com a possibilitat exemplar de desenvolupament espiritual, i la seva mort com a donació fecunda de la vida i d’entrada en el mar de la comunió plena al qual Déu ens convida.
El proper 2 de juny farà cinc anys del traspàs de mossèn Pere Matamala que, enguany, en compliria cinquanta de la seva ordenació de prevere. Havia nascut a Breda l’1 de desembre de 1935, i va ser ordenat el 1960.
L’any 1986 va rebre el nomenament de rector de la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Feliu de Guíxols. Ministeri que exercí fins a la seva mort.
A Sant Feliu substituïa mossèn Carles Puigbert i Fontfreda que havia mort el dia 27 d’abril de 1986, després de ser-ne rector vint-i-cinc anys. Arribà a Sant Feliu a finals de 1960. Per tant, a mossèn Carles li va tocat haver d’adaptar la parròquia als nous aires que es desprenien del Concili Vaticà II. Home intel·ligent i obert, es va adonar que l’Església havia de canviar. D’una situació de cristiandat en què se suposava que tota la societat ganxona era catòlica, es passava a una situació més plural, respectuosa amb tots els ciutadans, creients o no, i íntima. Va fer restaurar el temple parroquial perquè la pedra nua del romànic i el gòtic -un cop tret l'arrebossat emblanquinat- esdevingués l’arc d’una litúrgia més austera i familiar.
De seguida va preveure que les parròquies no podien ser molt grans, i que calia fer-ne de més petites en què la vida comunitària esdevingués més fàcil.
Reconeixia que el capellà no havia de ser un funcionari de les coses religioses i era partidari de l’opció lliure del celibat.
Hi vaig conviure de 1965 a 1973, a la rectoria –un casalot rònec i enorme, que ara restaurat en diuen “Palau de l’abat!- i animà els darrers vicaris -Joan Arbat i Colomer (+ 2010) i un servidor- a ser conseqüents amb les nostres decisions.
Va ser un home molt avançat en el seu temps.
Així doncs, en Pere Matamala es trobà amb una ciutadania més emancipada de la tutela religiosa, conscient que vivíem en un món molt complex i que tots els homes formen una sola humanitat, en què l’única missió de l’Església era ser ferment de la Comunió Universal.
Va col·laborar amb l’Ajuntament a fi de cedir els usos del monestir i de l’hort, i el seu contacte amb l’Arxiu i el Museu municipal va ser constant. L’interessava la història del seu poble de Sant Feliu i, com a bon escriptor, en feia difusió. En aquest sentit va deixar escrit:
“Aquesta ciutat ha entrat a ser el meu gran centre d’interès. Ja és un xic meva. M’agrada que m’expliquin els batecs d’aquesta col·lectivitat ganxona. Voldria conèixer-ne, fil per randa, la seva història. Sobretot desitjaria conèixer les persones, per estimar-les més.”
Em consta que es dedicà de ple al seu ministeri de servei a la parròquia que tenia encomanada. Conec pel testimoni d’altres i pels seus escrits -jo no en formava part, perquè estic a la de Vilartagues- que la seva activitat en formació, catequesis i en obres caritat entre els membres de la seva parròquia va ser intensa i continuada.
D’altra banda, va ser també molt respectuós amb el pluralisme d’altres formes de viure la vida cristiana en comunitat. Respectava la personalitat i el tarannà de cadascuna, i sentia en comunió amb elles. Era conscient que la diversitat no s’oposava de cap manera a la unitat. Ans al contrari, és precisament la seva més preciosa i rica manifestació.
Estava plenament convençut que el diàleg intercultural i interreligiós no era una moda, ni un luxe, sinó que era radicalment una necessitat. Era notable la seva capacitat d’acollida, d’escolta i de comprensió en relacionar-se amb les persones.
No solament animà els membres de la seva parròquia a treballar units amb els de les altres parròquies de la ciutat, sinó també amb els creients d’altres confessions, d’altres religions o de diferents grups laics. I tots junts, al servei del poble.
En Pere va assumir la seva malaltia com a possibilitat exemplar de desenvolupament espiritual, i la seva mort com a donació fecunda de la vida i d’entrada en el mar de la comunió plena al qual Déu ens convida.
Mn. Pere Matamala era honest i coherent entre el que deia i el que feia
ResponEliminaM'ha agradat molt, Àngel
ResponElimina