CAN VIADER HA TANCAT, PERÒ ENS CONVÉ RECORDAR-NE EL NOM

La botiga de can Viader ha tancat. Per sort, el nom del cèlebre impressor guixolenc Octavi Viader i Margarit (Sant Feliu de Guíxols 1864 - 1938) dóna nom a un petit carrer -entre el d'Enric Bosch i Viola (Figueres, 1882 - Sant Feliu de Guíxols, 1932)- i el de Rafael Masó i Valentí (Girona, 1880 - 1935). Casualment, les tres personalitats - l'impressor, el poeta que dirigí L'Avi Muné i l'arquitecte gironí (també lletraferit)-, moriren en època republicana.
És evident que un carrer tant petit i allunyat -es troba ubicat a la urbanització d'Urcatusa, més enllà de l'edifici de la Creu Roja- no pot suscitar la curiositat ni la dels propis ciutadans ni la dels forasters.
Però el nom d'Octavi Viader i Margarit també dóna nom a un servei cultural de la ciutat : la biblioteca municipal. Val a dir que ens va costar molt que s’acceptés aquest nom.
Es proposava que, simplement, en diguéssim biblioteca de “Sant Feliu”.

Donar nom als llocs i als servei públics

És una qüestió que no hem entès mai. Hi ha ciutadans que s’oposen sistemàticament a que es donin nom de personalitats ganxones o catalanes als diferents centres públics. Així ens va passar amb el nou Institut. Nosaltres proposàvem –des de l’Arxiu- de donar-li el nom de la Margarida Wirsing. Però el claustre de professors i altres “savis” els va semblar millor batejar-lo amb el nom de “Sant Feliu”. Aviat en tindrem tres, d’instituts, i tots tres de Sant Feliu. És evident el poc encert de donar el nom de Sant Feliu a tots els serveis de la ciutat. El mateix va passar amb l’Escola d’Adults. La gent no s’aclareix, i no aprofitem l’ocasió de donar a conèixer personalitats de la nostra història.
És clar que parlem en el sentit que no hi hagi un topònim tradicional propi que faci innecessari el nom d’una persona. Seguim pensant que si la plaça de Vilartagues tothom la coneixia així, no hi havia cap raó per substituir el topònim del lloc pel de Salvador Espriu. És un exemple d’una opinió molt personal.

Els Viader
Es va donar el nom d’Octavi Viader a la biblioteca amb la clara finalitat que aquest nom pogués suscitar més curiositat i, doncs, generar més explicacions, més conferències, exposicions i tota mena d'activitats culturals relacionades amb el món dels llibres i dels impressors de Sant Feliu. El prestigi de l'obra artesana i artística de Viader ha traspassat els límits del nostre termenal i redós, i ha anat molt més enllà. Però, tanmateix, això és alguna cosa que els nostres lectors ja coneixen. Saben perfectament que els Viader (Octavi, Germà i Josep M.) es distingiren sobretot per estampar i il·lustrar llibres sobre paper de suro. El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha n’és la impressió més coneguda, sobretot l'edició que Viader va fer el 1905.
Al llarg de la segona meitat del s. XIX, el procés d'industrialització de la ciutat comportà una sèrie de canvis socials i culturals. Entre altres, recordem aquí la progressiva alfabetització del poble i la revolució en el camp de les arts gràfiques, l'edició de llibres com a negoci i l'abaratiment i difusió del llibre. I la ràpida expansió i diversificació de la premsa.
En aquest context, l'any "econòmic" de 1888 - 1889, Octavi Viader es va donar d'alta com a contribuent de la Matrícula Industrial, en qualitat d'enquadernador de llibres i, com a tal, consta en la llista de contribuents d'aquell any.
Però, immediatament, en "Tavi" començà a estampar amb gust llibres locals, com el famós Catálech de la Exposició de Belles Arts de 1892, d'un gran interès per als estudiosos de la història de l'art.
El 1893 la impremta i llibreria d'Octavi Viader era al carrer Major, 14 i 16, on imprimí petits llibres d'autors guixolencs. Per posar només un parell d'exemples. L'any 1893 va estampar el monòleg en vers de Pere Colomer i Fors, L'espatlla cossos, que es podia adquirir al preu d'un ralet. I el 1894, edità un altre monòleg, Lo mestre d'escola, de Bernabé Llorens Collell (Llagostera, 1874 - Girona, 1939). També la impremta edità obres de Salvador Albert, ganxó d'adopció -nascut a Palamós, que no se'ns enfadin!-, com la novel·la Ideal (1898), entre moltes altres.
Les obres editades per Viader els anys 1893 i 1894 encara situen la llibreria i impremta al carrer Major. Però, per aquestes mateixes dates, l'establiment es traslladà a la rambla d'Antoni Vidal, on el 1902, hi bastí un nou edifici projectat pel mestre d'obres Pere Pascual i Baguer.