Llegint Thomas Merton

Des de jove he llegit i he tingut en molta estima les reflexions d’aquest gran mestre d’espiritualitat que ha estat Thomas Merton. Unes lectures que m’han acompanyat fins al dia d’avui.

Primer, seguint el consell de Joan Alsina -el dia 19, dissabte d’aquesta setmana, farà 36 anys del seu assassinat a Xile-, durant un llarg temps vaig fer servir com a llibre de meditació la publicació de Merton Llavor de contemplació. Era a finals de la dècada dels anys cinquanta del segle passat.

Uns deu anys després, vaig substituir-lo per un altre del mateix autor: Ningú no és una illa. Ja el títol revela l’actualitat del pensament del monjo contemplatiu. Ningú no és suficient en ell mateix. “Tot home és part de mi mateix, ja que formo part de la humanitat”. Avui tots els místics orientals i occidentals, així com una gran majoria de pensadors d’arreu, coincideixen a dir que cal tenir una visió més global de la Realitat, com un tot. Ara es parla de la necessitat de tenir una consciència planetària.

En plena voràgine professional, el capítol setè que parla de l’ésser i de l’actuar em va ser summament útil quan ens convida a no mirar-nos perpètuament en el mirall dels nostres actes; a centrar-nos en el nostre ser i no tan sols en el nostre actuar, a no mesurar el valor del nostre ésser només pel valor de les nostres experiències. I hi posa l’exemple de la música, que no s’aprecia solament pels sons, sinó també pels silencis que conté: “sense l’alternança sons-silencis no hi ha ritme”.

El jove i atent monjo de Solius, el germà Jordan Faugier, es va fixar que sovint, quan anava a tèrcia abans d’aquest estiu, portava sota el braç el llibre esmentat Ningú..., i em va preguntar si havia llegit alguna altra cosa de Merton. Vaig reconèixer que, llevat de La Montaña de los siete círculos i dels altres dos llibres que aquí esmento, no n’havia llegit res més. Aleshores em va aconsellar que llegís els seus diaris. Jo, la veritat, era la primera vegada que en sentia parlar. I ell mateix, de la biblioteca del monestir, em va deixar els Diarios (1960-1968) La vida íntima de un gran maestro espiritual. Exacte. D’això tracta, de la vida íntima d’un gran mestre espiritual que expressa amb un llenguatge sempre limitat, dia a dia, lliurement i sincerament la seva experiència interior. L’he llegit, l’he meditat. Ha estat una gratíssima sorpresa que he completat amb un altre, de lectura no gens fàcil, del mateix autor: Místics i mestres. De l’espiritualitat cristiana al budisme del zen.

La lectura pausada dels diaris de Merton m’ha ajudat aquest estiu, que ja finalitza, a entendre que Merton era un home normalíssim, com tu i com jo. Salvant totes les distàncies -que són moltes a favor seu-, la desmitificació m’ha ajudat a penetrar en el seu món interior, que és semblant al nostre. La mística, com l’ètica que se’n desprèn, són dimensions fonamentals de l’espiritualitat de tota persona, necessària per a la realització plena i total de l’ésser humà. El procés vers la plenitud humana -que també anomenem espiritualitat- es pot realitzar per diversos camins, religiosos o no. Per tant, aquest camí de desarrelament -o buidament, vacuïtat- del propi “jo” per a connectar amb l’Altre no és exclusiu d’uns pocs contemplatius, dels religiosos, sinó que és una experiència que pot fer qualsevol persona.

A través dels diaris de Merton es pot seguir perfectament aquest camí d’obertura, de connexió universal, que transforma la persona. Merton sabia molt bé que la instal·lació -al monestir de Getsemaní, a casa, ...-, la inèrcia i la rutina ens lliguen i ens incapaciten per fer experiència d’altres dimensions que ens depassen. Les inèrcies o tendències mentals i emocionals i les pors perpetuen hàbits i costums ja innecessaris. Només una llibertat profunda ens pot obrir les portes a explorar i canviar la manera de veure i viure les coses.

Així no és gens estrany que aquesta actitud de recerca contínua portés Merton a trobar-se i dialogar amb altres tradicions espirituals de diverses religions; a confrontar i compartir la pròpia experiència mística amb la del budisme i d’altres corrents místics.

Les experiències de soledat, silenci i meditació només són vàlides en la mesura que no ens allunyen dels altres ni del món concret que ens envolta. Ans al contrari, ens han d’ajudar a ser i mostrar-nos més compassius i solidaris envers aquells amb qui convivim.

Merton, a través de la seva capacitat d’entrar en contacte i comunicar-se amb els mestres budistes i amb altres guies de la contemplació, descobreix que l’experiència espiritual oriental estava, en bona mesura, en harmonia amb la del cristianisme.

Una vegada més, el monjo trapenc Thomas Merton (1915-1968) s’havia avançat al seu temps. Sense cap mena de dubte, Merton va ser un dels precursor de la necessitat de diàleg amb les altres religions i els corrents espirituals de l’època. El diàleg és certament una necessitat vital.

Avui, 16 de setembre, en tornar el llibre al monestir de Solius, de nou he tingut ocasió d’intercanviar-ne impressions amb el germà Jordan. Coincidim. Compartim l’interès pels escrits de Merton. Tant, que me n’ha deixat un altre del mateix autor: Diario de Asia. En Jordan m’ha assegurat que, per a ell, és el millor de la seva extensa obra, perquè és el final i la recapitulació del camí espiritual del gran mestre de l’orde del Císter. És, d’alguna manera, la continuació dels diaris que acabo de llegir. Hi descriu amb més amplitud les últimes setmanes de la seva vida, de trobada i diàleg amb altres tradicions religioses.

Així és que continuo llegint Thomas Merton.