Joan Alsina, en temps de crisi de valors

Penso que qualsevol ocasió és bona per fer memòria de Joan Alsina. S’han complert ja 36 anys del seu assassinat a Xile. I el seu testimoni continua sent clar i vigent. Ahir, al Diari de Girona, en Vicenç Fiol ho recordava amb uns colpidors “Comentaris al testament de Joan Alsina”.

I ara potser no es tracta tant de recordar uns fets ocorreguts a Xile l’any 1973, i que suposo que tots coneixem perfectament perquè almenys se n’han publicat tres llibres, i els mitjans de comunicació n’han parlat molt.
Avui potser caldria destacar, una vegada més, la rel de la seva praxi, l’aspecte més ocult de la història, allò que resta sota l’aparença dels fets i que va lligat a uns valors i a una visió del món i de les coses, difícils de captar immediatament perquè tenen molt poc a veure amb els valors que predominen en la nostra societat. Uns valors que, d’altra banda, ja vivia aquí, a Girona. Per exemple:

La solidaritat
Què se li havia perdut a Xile, un país tan llunyà? Simplement, va pensar que, allà, la seva vida seria més útil als altres. Ni les distàncies ni les fronteres no separen l’única i mateixa aventura de la humanitat. Tots formem una gran família i, per tant, la nostra responsabilitat és universal.
Ell deia que l’important era això: que més enllà de les distàncies ens uneixi la voluntat de ser, la voluntat de servir i la voluntat d’estimar.

La vida
A pesar de la seva joventut -anà a Xile quan tenia només 25 anys i morí als 31- posseïa la rara saviesa d’entendre que res no és nostre. Res vol dir res. Ni el cos, ni la intel·ligència -que en tenia molta- ni la vida, que la rebem com a do i la mereixem fent-ne un do, donant-la.
Una actitud molt realista, perquè no hi ha res més real que la mort. I al mateix temps és una actitud que permet créixer i ser, al mateix temps, modestos.

Els béns
Com hem dit, ell apreciava i buscava un altre tipus de béns, béns immaterials, que atenyen al nucli de la persona: la generositat, la bondat, la germanor, la justícia (no la distributiva segons el concepte de la Il·lustració, sinó aquella que és reflex de la comunió, que s’obté com a fruit de l’Amor).
Els “calés”, la competència, el poder, l’èxit, el confort, tenir o ser més que els altres, això per a ell no tenia cap valor.

L’opció de servei al costat dels més pobres
En aquesta línia, en Joan va optar per una vida normal i senzilla, de servei als altres -a partir de les seves necessitats, no dels propis projectes o interessos-, de treball, de treball en equip, igual que els altres treballadors xilens. Si ells cobraven poc, ell també. Si tenien un sindicat, ell també; si lluitaven per aconseguir millores econòmiques, socials i polítiques, ell també. Però sense perdre la serenor, l’alegria ni la pau interior.
No va portar a cap una activisme espectacular, sensacional.

L’opció política
Des d’una òptica actual, en algun escrit es va insinuar que en Joan Alsina mai no havia actuat políticament, com si això del compromís polític fos alguna cosa lletja, contaminant, que pogués ombrejar el joc nét de la seva trajectòria. A mi, més d’una vegada, em va manifestar la seva simpatia pels sindicats i partits d’esquerra. Senzillament, perquè eren les associacions dels seus companys, dels obrers.
Però, cal dir, que ell ho feia, d’implicar-se en el procés social, sindical i polític que el poble xilè experimentava aquells anys, des del seu sentit de fidelitat a la bona nova de l’Evangeli i a la seva força alliberadora, entenent la política en el sentit més noble, com a missió i servei, com a participació activa i ètica en les decisions que ens afecten; no pas per interessos pròpiament partidistes, de lluita pel poder. (El poder, polític o religiós, sí que es fàcilment embrutidor).

Era suficientment intel·ligent com per mantenir una certa distància crítica, respecte dels partits polítics.
Era prou conscient de les clares arrels del mal i de la injustícia en les estructures i en les persones.
No era cap il·lús. La seva mort no va ser, doncs, un lamentable error per part dels militars xilens.

El mataren precisament per la concreció del seu compromís social i polític. I perquè va viure fins a les últimes conseqüències els valors que hem dit és excessivament subversiu.

Tothom en fa de política. Tots en fem. Bona part de la jerarquia xilena, amb el seu silenci, va donar suport al cop d’estat militar que comportà la mort d’en Joan.
També avui la indiferència és una actitud política. I per tant, si la indefinició no és possible, a nosaltres també ens convé més definir-nos ideològicament i vivencialment al costat dels més necessitats.

Convé recordar-ho en aquests temps de crisi econòmica, i de desprestigi de la classe política. Quan els treballadors, els immigrats i els exclosos, són els que en pateixen més les conseqüències: atur, precarietat laboral, sous baixos.... Mentre que la classe social -del terrós i de més enllà- responsable de la crisi no baixa el ritme dels seus beneficis, es nega en rodó a compartir els seus béns pagant més impostos, i no té -ni pot tenir- el mínim interès per canviar un sistema de viure que no funciona per a la majoria.

“El destí d’uns és el destí de tots”.