BON NADAL

(Cantoral del s. XVI del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Missa de Nadal)

… I mentre el cel s’acluca dintre l’albor triomfal,
la nit s’esqueixa, dolça, de l’arbre de Nadal.


Ègloga de Nadal, de Joan Mª Feixas (Sant Esteve de Bas 1892 – Sant Feliu de Guíxols 1924).

Aquest prevere poeta, que morí a Sant Feliu, és també l’autor de la lletra de l’”Himne a la senyera” que musicà mossèn Joan M Roquet, i que tots els seminaristes de Girona cantaven amb tant d’entusiasme.

RAFAEL PIÑOL I MAIMÍ (1866-1932) UN LAÏCISTA “HERETGE”?

A cavall entre el segle dinou i vint l’ideal lliurepensador, a Sant Feliu, s’expressava a través de diversos mitjans: escola, premsa, associacions -com la Lògia maçònica Gesoria- i partits polítics laics. El xoc entre les idees de progrés o científiques i les del fanatisme religiós o irracional que imbuïa la vida quotidiana, era fort. En aquests rebomboris patiren molts guixolencs, d’un costat i l’altre. L’anticlericalisme era violent. El clericalisme, també.

L’article “Duda” qüestionava la virginitat de la Mare de Déu.

Com a exemple posem l’aldarull que suscità un article signat amb pseudònim i publicat el 1891 en un periòdic lliurepensador, El Siglo XX, que qüestionava la virginitat de la Mare de Déu. En aquell escrit -titulat “Duda”-, alguns van veure-hi un atac a la religió oficial de l’Estat espanyol, i un ganxó: Rafael Piñol Maimí. Piñol, en efecte, va ser un enèrgic defensor de la causa laica, com a pedagog, periodista, maçó i cooperativista. I va ser denunciat i jutjat “por escarnio a los dogmas católicos”, durant dos dies, a l’Audiència de Girona per un jurat popular. Les sessions es van convertir en un viu espectacle animat per l’assistència de republicans d’arreu que feien costat a l’acusat. La sentència va ser absolutòria perquè no es va poder demostrar que l’autor fos realment en Rafael Piñol, ni havia quedat clar que els dubtes publicats es referissin a Maria santíssima.

“Si mi defendido duda que la Virgen no es virgen después del parto, yo lo afirmo!”.

En aquella ocasió es va fer cèlebre la frase de l’advocat defensor: “Si mi defendido duda que la Virgen no es virgen después del parto, yo lo afirmo!”. L’afer, ja ho veuen, va ser molt sonat i va fer història, ja que no va acabar amb la sentència. Diu l’Agustí Cabruja que “un cop el mestre Pinyol en llibertat, va córrer el rumor que hom pretenia segrestar-lo i fer-li una mala jugada. Llavors, en Romaguer [Josep Irla i Rovira] va agafar colles d’homes armats i els distribuí per la carretera i davant el domicili del seu amic, muntant-hi una guàrdia permanent de nit i dia. Aquesta prevenció i vigilància va durar cinquanta dies”.

Pere Pascual (1848-1926), defensor del dogma catòlic.

Si Rafael Piñol personificava el pensament liberal, aquell que el va denunciar per heretge, Pere Pascual i Baguer, personificava una de les ments més ràncies del poble. El seu nebot, l’escriptor Agustí Calvet “Gaziel”, que el coneixia molt bé, diu de l’oncle: “Era un clerical fanàtic, menat per una esposa que només pensava en miracles, misses, novenes i sants... Aquella tia meva, sempre vestida de negra, era fanàticament clerical. Fou molt temps [el seu oncle] jutge municipal, de mà dura i balances no gens pietoses. Per això, segurament, un anarquista barceloní li posà una bomba petita a l’entrada de casa seva, que era al carrer de Sant Llorenç”. Efectivament, l’atemptat va ser el 12 de desembre de 1892. I per haver-ne sortit il•lès, muntà una celebració d’acció de gràcies al temple parroquial on es va lluir, com a orador sagrat, l’eclesiàstic guixolenc, el doctor Agustí Maimí i Calvet.
Els obrers vaguistes del 1900 en les seves coples satíriques, a Pascual li dedicaren una estrofa que feia així: “Tenim un Jesuïta/ que per a ells és el millor/ que amb molt de gust serviria/ per ser-ne Inquisidor./ Si el treballador va en massa/ i tan sols dóna un crit/ apliquen-li la mordassa/ del castell de Montjuïc”.
Segons L’Avi Muné, Pere Pascual “havia militat sempre en les fileres d’extrema dreta amb rigidesa calvinista. Tenia un caràcter eixut, viu i intransigent [...] que el portava a ser combatut encarnissadament”.

La història familiar d’aquest clerical, que educà les seves filles amb rigor moralista, va tenir un trist final, que ha esdevingut l’episodi més lamentable de la crònica negra de Ganxònia, l'1 de gener de 1940.

EL SIGNIFICAT DEL TOPÒNIM “GUÍXOLS” ENS ÉS DESCONEGUT

Guíxols és un topònim que ha arribat fins a nosaltres com una penyora de la llengua parlada pels primers pobladors del lloc de Gissalis – l’any 968 es va escriure Iecsalis, segurament per una equivocació amanuense-, els ibers. El seu significat ens és desconegut. "És el supòsit més prudent", segons Corominas (Onomasticum Cataloniae, Vol. IV).

(Qíxol o Guíxol era també el nom freqüent d’algunes senyores de la noblesa medieval. Per exemple, la muller de Gaufred Vidal tenia el nom de Qíxol (any 1041). M’imagino que el significat o procedència del nom també deu ser d’origen ibèric).

I l’expressió Sant Feliu prové de l’antiquíssima tradició que situa el martiri d’aquest cristià originari d’Africà, a la població on s’establí un monestir benedictí (s. X), que l’acollí com a patró.

El primer nucli de població pròpiament estable -diguem-ne urbà- el trobem emplaçat al promontori dels Guíxols que podem datar d'abans probablement del s. IV aC. El lloc era ben estratègic. La punta dels Guíxols és un turonet granític que, endinsant-se cap al mar, separa la badia de Sant Feliu: a llevant, la platja de Calassanç; a ponent, l'actual platja, coneguda en l'antiguitat com el port de l'Abric. Tenia, doncs, suficient alçada i aquesta era protegida pels penya-segats i la mar, que llavors entrava més terra endins, aïllant i protegint millor el turó.
Era un poblat ibèric autòcton que, més tard, es transformà en assimilar la cultura romana. Les restes del poblat ens indiquen que existia ja un mercat local, l'intercanvi de mercaderies amb poblats més llunyans. Conreaven les terres del pla i guardaven les collites de cereals en sitges obertes a la roca. També la pesca devia proporcionar-los recursos alimentaris suficients. Treballaven el lli per a la confecció dels seus vestits que, d'altra banda, podien també exportar. Els pesos de teler trobats al jaciment dels Guíxols -descobert i excavat entre 1903 i 1905 per Eduardo González Hurtebise (1876-1921)- testimonien l'activitat tèxtil del poblat. Fabricaven eines de metall -claus, hams i altres estris- per a les feines del camp i la pesca.
La ceràmica, les àmfores, les monedes, els ungüentaris, les llumeneres, les peces de vidre (collarets, braçalets,..) i els petits atuells de fireta, són tots ells els objectes que ens parlen i ens permeten d'imaginar-nos la vida quotidiana del poblat ibèric dels Guíxols.

Els símbols:

En l’escut de la ciutat, s’hi troben referències històriques importants. El rei Pere III va fer que la vila esdevingués reial (1354), i l’agregà a Girona fent-la carrer o membre de Girona perquè participés dels seus privilegis. D’altra banda, l’abat del monestir benedictí es va reservar molts drets i exaccions com a senyor de castell termenat. Això és el que simbolitzen els quatre pals (rei), els vairs (Girona) i la creu (monestir) de l’escut.
A partir de l’escut, es va dissenyar la bandera municipal, que havia de ser blanca, vermella i groga, dividida verticalment i proporcionalment amb els esmentats colors, atès que als esmalts heràldics argent, gules i or hi corresponen els colors blanc, vermell i groc.