A MOSSÈN LLUÍS, UN CAPELLÀ ATÍPIC, LI TOCÀ LA GROSSA DE NADAL (1946).

A mossèn Lluís Patxot de l’Hospital, el 1946, li va tocar la grossa de Nadal. La Margarita de cal Coix va ajudar-lo a distribuir aquells diners entre la gent necessitada. En Josep Maria Bisbe, que li feia d’escolà, guarda un grat record de com explicava la rifa que Mn. Lluís havia seguit directament a cal lotero Valdés. A mesura que hi cantaven els números, ell afegia cridant “fote-li un tres!”. La mare d’en Josep Maria s’escandalitzava quan el sentia parlar així. Un dia Mn. Lluís va pujar a casa seva exultant “Pilar, Pilar, tinc uns “rogers a mida”. Els hem d’anar a cuinar a la font de la Moixina!” Pel camí, al cotxe, era tot un espectacle traient el cap per la finestra imitant el so d’una sirena perquè els carros se n’apartessin. La Pilar el renyava: “Mossèn, no sembla pas un capellà”.

Un bonàs

Mossèn Lluís era un home gros i bonàs. Ganxó cent per cent, i llaminer. De 1909 a 1956 va fer de capellà beneficiat de l’hospital municipal. Tot i així, no se l’ha considerat digne de figurar en el Florilegi sacerdotal guixolenc. Potser perquè va ser un capellà atípic. Estimava la vida i el viure bé. Es mostrà dur amb aquells que pretenien que s’emmotllés als cànons convencionals del “fer de capellà”. Ell deia que respectava un alcalde tan si era carlí com si era anarquista. Però tenia molt clar que es devia als pobres malalts, “els meus germans”. Va crear una fundació per ajudar-los i els visitava sempre. Per Nadal i sant Lluís els donava un duro a tots. “Era un tros de pa, feia moltes caritats”, diu la Rosa Serra, que hi tingué la seva mare malalta, i, ella mateixa, s’hi estigué uns mesos. S’explica que els vailets, quan se’l trobaven pel carrer, al fer-li l’amistat els deia “Té, una medalla”, i els posava a la mà una moneda. En la sorpresa, el mossèn deia satisfet que “aquelles eren les medalles de debò”. La Margarita Vicens de més de 100 anys és avui un bon testimoni del seu tarannà generós i de la seva afecció pels gelats i els xuixos. S’autoconvidava a dinar a les cases, o s’aturava a les tavernes per compartir el porró dels tertulians. La Margarida recorda bé quan, en la guerra, els milicians anaren a buscar mossèn Narcís Aleñà, veí de mossèn Lluís i de la Margarida. Doncs ell, mossèn Lluís, va sortir ensotanat a mirar-s’ho des del balcó. Però no li va passar res. Va haver de treballar uns anys! El perill real de la seva vida el va palpar amb l’entrada dels “nacionals”, que s’estranyaven que aquell pintoresc capellà sobrevisqués en la reraguarda roja.