LES TAVERNES DEL POBLE

(Fotografia de La Pansa)

Recordant Pepe Giró

Les tavernes, pròpiament dites, eren les botigues del poble on es podia beure un got de vi. Se n’hi podia comprar a litres per casa o, també, s’hi podia anar a sopar amb el plat a la mà i fer-se servir un petit de vi en un porró. Eren, d’altra banda, llocs de trobada. Pescadors, tapers i menestrals hi trobaven recés i escalf davant de qualsevol contratemps, i una estona per “enraonar”. Diuen que beure sol és un vici, i que beure amb un amic és una festa. Imaginin-se, doncs, com seria l’ambient de la ciutat, en aquest món tan llunyà del 1905, en una població de menys de tretze mil habitants que comptava amb quaranta tavernes plenes de vida, de llibertat i de tertúlies polítiques i musicals constants. A més a més, onze cellers, quatre casinos i sis cafès habilitaven altres territoris lliures -espais d’oci reservats als homes- estimulats pels millors ideals àcrates.
“En aquella època les tavernes es guanyaven bé la vida. El vi produïa benefici. I les més importants, pel que fa a l’elaboració pròpia del vi, varen ser cal Coix, can Saura i La Pansa. Les altres eren més modestes”, recordava Pere Pujol i Jordana, de la taverna de can Peric al carrer de Sant Joan. Una taverna que, segons Gaziel, “no tancava mai del tot”. A les tres de la matinada s’hi trobaven les colles de boletaires amb els pescadors que “compareixien, embofegats i humits, els pescadors de les primeres barques que tornaven de passar la nit en mar, portant enganxat a les garibaldines de llana un rellent d’escata fresca que era l’anunci infal•lible que hi hauria sardina”.

Les tavernes de la postguerra
Amb menys població i més gana, les tavernes de després de la nostra guerra acollien els primers obrers immigrats, alguns d’ells en llibertat provisional, perquè eren els locals públics més confortables. Amb l’excusa d’un got de vi, hi podien trobar companyia i un xic d’informació en un ambient obert i tolerant. Els taverners “fiaven”. Llavors, encara s’estilava de canturrejar alguna tonada al compàs dels acords d’una vella guitarra. Això sí, ara s’havia d’anar molt en compte amb la lletra de les cançons, que havia de tenir un bon to “moral”. Tampoc no s’hi podia renegar, un costum tan habitual en l’ambient tavernari! I el més insòlit: s’havia d’anar a dormir d’hora per ordre governativa, en un poble de vida nocturna,de pescadors que embarcaven a les “trenyines”. Així i tot, són abundants les anècdotes que se n’expliquen, algunes de pintoresques. I és que, com sempre, entre la clientela, hi havia els tipus més curiosos, “tocats de garbí”; borratxos uns pocs, i tots absolutament addictes a la seva taverna. Malgrat l’alt grau de masculinització del món de les tavernes, és just assenyalar que hi hem trobat dones sofertes i coratjoses, que hi treballaven de debò.
En aquesta època, les tavernes a Sant Feliu no arribaven a la vintena. Les més solvents i conegudes encara treballaven: can Saura, cal Coix, La Pansa, el Tres Tombs, cal Trafí, can Toni, can Peric, L’Empordanesa, el Nou Noé, can Seis (cal Canari), etc.

A can Saura i a can Seis, s’hi cantava
Poc a poc, les tavernes s’anaren transformant. L’estiu de 1952, amb tan sols dotze anys, vaig tenir l’oportunitat de conèixer la taverna L’Empordanesa, al capdamunt de la carretera de Palamós, molt a prop del pont del tren i dels burots, més ençà de la Creu de Sant Pol. Sobre totes les taules rectangulars de marbre i peus de ferro hi havia els sifons en envasos peculiars que anunciaven amb lletres grosses la seva procedència ganxona.
És clar he anat -i hi vaig- a la Pansa del carrer de les Eres. La taverna més emblemàtica i resistent a tots els embats moderns. Molt a prop seu, al carrer de Santa Teresa el 1947 obrí les seves portes una de més petita, la dels Tres Tombs.
Vaig escoltar en directe la veu abaritonada de xantre d’en Pere Albó de la taverna can Saura a la Plaça, i especialment, la de l’Arnaldo Maymí, es Canari, magnífic tenor amb coneixements i experiència musical, a la petita taverna del Passeig que portava amb la seva dona, la Lola de can Seis, l’antic nom de cal Canari. Cantava fragments d’òpera i alguna que altra havanera.
L’escriptor gironí Pla i Cargol observà que: “entre les colles que aconseguiren un cert renom en el cant de les havaneres, hi figura la de Víctor El Canari, de Sant Feliu de Guíxols”. Víctor Maymí era germà de l’Arnaldo. Ambdós compartien la feina d’anar a pescar i l’afició per la bona cançó.
Però, l’una i l’altra anaren enfocant la taverna -i la cançó- al client estranger. Altres establiments es convertiren en restaurant, com la de can Toni, o bé tancaren, com la taverna famosa de cal Romaguer del carrer de l’Algavira. Cèlebre -i un xic mitificada- perquè l’havia regentada Josep Irla Rovira, el pare del president de la Generalitat a l’exili. Durant la postguerra, però, tothom la coneixia com la taverna del cal Trafí, en al•lusió al darrer propietari Pere Trafí. L’amic Lluís Molinas la recordava així: “Dins el local, atapeït, un fum espès amb prou feines deixava entreveure els grups d’homes, amb gorra o boina, la majoria, que, al voltant de les taules, i enmig d’algun renec o d’un traguinyol del porró que tenien al davant, manipulaven amb gran agilitat el llardós grapat de naips que sostenien a la mà. Als llavis, un repastissó de caliquenyo o la burilla mig apagada d’un modest “caldo de gallina”, aconseguit mitjançant targeta de racionament. Algunes vegades, des de l’interior es podia escoltar el so d’una guitarra i una veu ben timbrada entonant “quan jo tenia quatre anys”....”.

La Maria Rosa del Gas Vell
La Maria Rosa Solé i Saurí del Gas Vell va néixer l’any 1934, quan tan sols feia un parell d’anys que el seu pare Mariano- bosquetà, fill de Cassà- havia posat una taverna al local que havia ocupat l’antiga fàbrica de gas. D’aquí el nom de la taverna emplaçada al carrer de Santa Magdalena, entre la riera de Sant Amanç i el camí que, encara avui, porta a les hortes del Molí d’en Blanc, seguint la llarga nau de la fàbrica Bender.
La Maria Rosa, casada amb Agustí Bosch -gironí del carrer Nou-, prengué molt aviat les regnes de l’hostal més popular de la postguerra guixolenca.