(Fotografia d'Agustí Roldós. El pare Edmon Garreta treballant al taller d'enquadernació del monestir de Solius)
El pare Edmon Garreta, abat emèrit del monestir cistercenc de Solius, el mes passat va complir 90 anys. Ell, d’alguna manera, representa la resposta d’uns monjos del Císter a la crida d’austeritat i pobresa que el Concili Vaticà II feia als cristians de tot el món.
Era l’any 1967. Uns monjos del monestir de Poblet, amb el pare abat al capdavant, van emprendre una nova aventura, una manera diferent de viure la seva espiritualitat monacal, en un espai físic i ambiental més idoni i adequat, que l’afavorís. Però ni l’edifici, ni l’entorn boscós ni el paisatge solitari no eren l’objectiu final de la seva recerca. Buscaven -i ho segueixen fent- la completa transformació interna, la puresa del cor, que és l’essencial de la vida monàstica. Totes les altres coses, pel que fa a l’emplaçament, estan en funció d’això darrer. Sense perdre el millor de la seva tradició mística i profètica, calia renovar la vida contemplativa viscuda en comunitat monàstica.
Escolliren la vall de Solius, que sortosament s’ha lliurat de la boja especulació que ha malmès la nostra terra, i canviat el seu paisatge molt de pressa. El creixement urbanístic desmesurat i l’econòmic -en una sola direcció material, i en profit d’uns pocs- ha incidit dins nostre, trencant quelcom del nostre fons més humà i íntim, en intentar separar-nos de l’autèntica Font de la vida i de la felicitat. Factors externs -també n’hi ha d’interns- que contínuament segueixen amenaçant el nostre equilibri interior.
En aquest context hem d’agrair aquests punts lluminosos de pregària i de silenci, com el monestir de Solius i la comunitat de base de Vilartagues, que ens ajuden a retrobar el nostre jo més autèntic, per així potenciar l’acció en el món que ens envolta. Em ve a la memòria el poema sufí que diu: “La foscor amaga l’aigua de la vida / No tinguis pressa, cerca en la foscor. / Els viatjants nocturns estan plens de llum. No dormis. Seu amb els teus companys”. Meditació i acció compromesa, dos aspectes d’una mateixa realitat. Com ens diu en Pere, amic i consiliari, “passant del JO al NOSALTRES, no es perd el JO. Al contrari: el JO troba la seva PLENITUD en el NOSALTRES, com cada un dels nostres ossos només pot viure dintre del conjunt del cos”.
Des d’aquell mateix any 67, fins ara, he mantingut el contacte amb el monestir. Aleshores, en temps postconciliars molt recents, a l’entorn del pare Jordi preparàvem les homilies que el diumenge següent es predicarien a les diverses parròquies de la vall i de Sant Feliu.
Ara, en la jubilació, la relació hi continua com una prolongació de la vida espiritual que comparteixo amb la comunitat de Vilartagues. Aquest curs, precisament, el treball d’un dels fòrums de l’esmentada parròquia el fem a l’entorn d’un llibre recomanat pel jove germà Jòrdan de Solius. Li estem agraïts. Ens va aconsellar molt bé.
Mentrestant, el germà Carles a través dels seus correus electrònics ens proporciona elements de reflexió que, cada matí, ens ajuden a viure el nou dia, l’ara de la vida.
En la meva més tendra infància i adolescència també una vall i un monestir varen formar part del meu paisatge natural i humà: la vall de Sant Daniel i el monestir de monges benedictines.
Actualment m’acompanyen, en la vellesa d’avui, la vall de Solius i el seu monestir. Amb la confiança de la llavor. Són acompanyants en un moviment d’amor, semblant al de les plantes, que de l’esclat de la flor i del fruit, passem a la llavor soterrada a l’humus que donarà vida a d’altres flors i fruits.(“Les plantes” de Narcís Comadira).
Dissabte passat ho comentàvem amb el germà Albert, asseguts al pedrís del pou, junt al llindar de la vella rectoria. La meva història personal, com la de tanta altra gent, se sent unida a la figura del pare Edmon, símbol de tota una vida lliurada a la seva comunitat i a tots els altres que hi ens acostem.
Si s’entra a la vellesa, segons el poeta Margarit, “com una barca que ha apagat els llums / i el motor en la nit, quan entra a port, / però que dins la fosca continua / relliscant en silenci per les aigües”, sort en tenim, dels raigs de llum intermitents dels fars que ens assenyalen l’horitzó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada