“A LA GENT D’ESQUERRA NOMÉS LI QUEDA VOTAR ICV-EUiA”

(Fot. Miguel i Pere, a Sant Feliu)

PACO MERA, MIGUEL NÚÑEZ I PERE PUJOL

Davant de les eleccions al Parlament de Catalunya, em pregunto per la meva orientació social i política, que m’ha portat a votar sempre pel PSUC primer i, després, per ICV-EUiA.

Francesc Mera

Mirant enrere, amb la perspectiva que dóna l’edat, em considero afortunat per moltes coses. Entre elles, per haver conegut a Sarrià de Dalt (grup de cases Paulí Torras), al Gironès, en Paco Mera (1920-1983), i haver-hi travat una amistat. Jo tenia vint i pocs anys. En Paco em doblava l’edat i era militant de l’HOAC –Hermandad Obrera de d’Acció Catòlica. Al Seminari de Girona, amb ell, vam formar un equip en què participava com un més el mateix rector, el doctor Estela, i em vaig responsabilitzar de la distribució dels llibres de l’editorial ZYX.
Van ser uns anys d’amistat sincera que m’ha marcat per sempre.
Amb la democràcia en Mera va tornar a la militància oberta al PSUC i a CC.OO, sense deixar la seva fe.
El seu posicionament d’equilibri entre cristianisme i el “comunitarisme” era molt complicat. El fundador de l’HOAC, Guillem Rovirosa, va fer el “Manifest Comunitarisme” (1948), que “presentava una alternativa al capitalisme i al comunisme basada en una orientació social i política favorable a la formació de comunitats humanes organitzada sobre la base de la plena propietat per a tothom”.
En Mera va venir alguna vegada a Sant Feliu, i es trobà amb diversos ganxons, en petits grups, per parlar de política.
No cal dir que la desconfiança i el desconcert, per un costat i per l’altre, -dels comunistes i dels catòlics- va ser majúscul, i el va fer patir una mica. Havia format part del partit comunista, amb un passat i present de lluita obrera, presons, etc.
En aquells temps encara ningú no parlava de la teologia d’alliberament, ni de la compatibilitat i coherència entre valors cristians i polítics. És simbòlic que en el seu traspàs s’escoltessin les Benaurances de l’evangeli i s’escoltés la Internacional. Cristians i comunistes units en el dolor i la solidaritat.
Tot i que el llibre Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països catalans ofereix un resum ben fet de la biografia de Mera, un altre dia -si tinc l’ocasió- en parlaré amb més amplitud.

Miguel Núñez

Avui torna a ser notícia Miguel Núñez (1920–2008), de qui ja he parlat alguna vegada. Va coincidir a la presó d’Ocaña amb el poeta Miguel Hernández de qui, enguany, celebrem el centenari del seu naixement, i un estudi actual del seu torturador a Via Laietana de Barcelona, del famós policia inspector Creix, torna a fer-nos-en memòria. Efectivament, el llibre La carta. Historia de comisario franquista d’Antoni Bautista ens presenta també la víctima [Miguel Núñez], com a paradigma, de la brutalitat de les forces repressives del règim franquista.

D’altra banda, el company Joan Herrera també ha reconegut aquests dies que una de les personalitats que més han influït en la seva vida ha estat Miguel Núñez.

L’autor del llibre La revolución y el deseo va venir diverses vegades a Sant Feliu i va passar per l’arxiu històric en ocasió dels “Tallers d’història. La seva estada aquí va ser l’inici d’una amistat. Era un home d’un encant especial, que travava una relació fàcil i franca. No era l’heroi que explicava les seves “batalles”. Sempre ens recordava que era tot un col·lectiu el que havia lluitat contra el franquisme. Miguel parlava del present, i del futur. No estava tot fet ni aconseguit, deia. Calia coratge per a millorar la nostra fràgil democràcia. I posava l’exemple de la crisi, bàsicament ètica. Poques setmanes abans de morir, vam passar amb ell, a la residència d’Horta, tot un matí. Va haver de lluitar fins i tot per a poder morir amb dignitat. Tot i que sabia perfectament el que li restava de vida, en cap moment no hi va faltar ni el somriure, ni l’ humor habitual ni els projectes de futur. Vam sortir de la residència amb ganes de ser millors, carregats de raons per viure i per teixir xarxa solidària. Com ell deia, necessitem un món “en que para todos haya pan y rosas”.


Pere Pujol

De Pere Pujol i Jordana (1909-2004) no puc dir, com dels anteriors, que fos amic personal. N’era un admirador. Va ser el primer entrevistat, a qui vaig gravar, sobre la Guerra Civil, com a figura històrica destacada del PSUC a Sant Feliu.
Acabada la guerra, des de Buenos Aires retornà a Barcelona a finals de desembre de 1944, a fi d'organitzar l'oposició del partit a tota la regió. Però, l’abril de 1945 va ser detingut. L’historiador José Luís Martín Ramos, en el seu treball Rojos contra Franco, n’analitza les circumstàncies, de la seva detenció. La caiguda del sector militar o guerriller del PSUC va arrossegar també la caiguda de l’organització de l’interior de Catalunya. El 4 d’abril de 1945 va ser detingut Celestino Carreté i, poques hores després, va ser detingut també Pere Pujol -responsable d’organització, quan sortia de la casa d’una tia de Carreté, on s’hi estava. Amb la seva detenció, la policia va trobar organigrames i noms dels enllaços i quadres del PSUC de tot Catalunya. Entre altres coses, hi trobà un informe de l'organització que feia referència al Baix Empordà. Aquest informe del mes de març del 1945, redactat probablement per algú que coneixia molt bé la població guixolenca, va servir per a iniciar les diligències que havien de desarticular el grup de Girona i, per tant, el de Sant Feliu.
Gràcies a aquest informe sabem que, el mateix any 1945, a Sant Feliu de Guíxols hi havia protestes per l'atur obrer i pel racionament. Aquesta informació es repetia a Quaderns de l’exili (desembre, 1945): “A Sant Feliu de Guíxols hi ha hagut manifestacions públiques de les dones cansades del racionament de fam imposat per les autoritat espanyoles d’ocupació”.
El mateix informe parla de militants del PSUC que, com l’Enric Sala Massanès, s’ho havien deixat córrer. I de la militància i entusiasme d’altres guixolencs: Francesc Escurra Collell, Emili Aleñà Tafall, Lluís Colomer Torroella, Joan Cortada Gobert i Francesc Carré Pugnau. Altres, com Lluís Mas Quintana, Fèlix Llonch Cels i Santiago Budó Bota, hi estaven molt relacionats, amb Sant Feliu, on tenien família.
Tots ells varen ser detinguts per la primavera de 1945, que, junt amb quaranta gironins més, varen ser posats a disposició de l’autoritat militar que els obrí un expedient, que iniciava l’Emili Pagès i Pedret.
Aquestes detencions, però, no impediren que el partit intentés una i altra vegada de reorganitzar-se.
___________________________

Paco Mera, Miguel Núñez i Pere Pujol representen tres maneres diferents de lluitar tota la vida. El seu testimoni m’ha ajudat a tenir una convicció sòlida; a fer de la meva vida, de forma molt més senzilla i modesta, un servei als altres. M’han donat un sentit de justícia i de llibertat, i el valor per a la defensa d’una democràcia més participativa i més plena al meu país.
La política, malgrat totes les crítiques i devaluacions, gestiona els interessos col·lectius i no podem deixar de participar-hi.

Però, com diu en Joan Herrera “A la gent d’esquerra que no es vol resignar només li queda votar ICV-EUiA”.