Àngel Jiménez Navarro

ElS ÚLTIMS DIES DE LA REPÚBLICA A SANT FELIU DE GUÍXOLS

2012-01-28T08:17:00.000-08:00

Ramon Sais i Sendra (SFG 1885 - 1967),

(Diari personal de Ramon Sais d’ERC, el darrer alcalde republicà)

Gener de 1939

“26/1 Dijous.- En Cruañas, em diu que ahir, dimecres, havia d’anar a veure l’Irla a Castell d’Aro, i que l’havien informat que el dematí havia marxat, amb llurs familiars, no sabien ahont [sic].- El dimecres també hauria estat aquí en F. Isgleas, segurament per informar als seus amics de la situació política i militar de la lluita que sostenim. Avui, a l’anar a l’Ajuntament, a les onze del matí, ens diuen que en Sala ha dit que sortia 3 ó 4 hores i que ens Carbonell es posés d’acord amb el comandament de la plaça, per ultimar la incorporació de les lleves que aquest dia ho tenien de fer.

27/1 divendres.- Ens enterem que durant la nit han desaparegut tots els regidors de la CNT (Sala, Pascual J., Vicens, Puigdemont i Sala F.) i els del PSUC, com també altres dirigents obrers. Quedàvem en Pascal i jo, que sapiguem.

28/1.- A l’Ajuntament tot tancat, circulant els mes fantàstics rumors referent al curs de la guerra. Soldats que baixen del front invadeixen la ciutat.

29/1 diumenge.- Ha arribat la 3ª Divisió i es convocat un acte públic perquè el poble vagi a la constitució d’un nou Ajuntament, no compareguent-hi ningú.

BON ANY 2012!

2011-12-31T08:24:00.000-08:00

(Il·lustració: postal rebuda a Sant Feliu pels volts de 1920)

Bon Any 2012!

Haurem de remar, colze a colze, contra corrent i les onades fredes i violentes que aixequen els vents que bufen des de la dreta del país.

Les propostes d’ajuda no ens vindran “de dalt”, ni dels polítics, ni dels déus...

Cada primer pas depèn de cadascú, de voler caminar plegats:

cooperació, autogestió, solidaritat….,

sumant esforços de profunda humanitat.

LAUREÀ MURUGARREN LARRAMENDI

2011-12-24T01:40:00.000-08:00

FA 75 ANYS: LA NIT DE NADAL DE LAUREÀ A SANT FELIU

El passat dia 29 de novembre va morir a Lezo l’amic Laureà.

Casat amb la guixolenca Bàrbara Martell va passar molts dies a Sant Feliu. El seu testimoni ha estat d’una gran bondat, senzillesa i servei.

A part d’això, ens ha ajudat moltíssim a conèixer la vida quotidiana de la Guerra Civil a Sant Feliu. Ha deixat escrita la història de la Bateria instal·lada a Sant Feliu, i moltíssimes anècdotes.

Avui, en la nit de Nadal, s’escau llegir el que va deixar escrit de la primera nit de Nadal que va passar amb els companys de la Bateria, a casa de la Mainegre, quan només tenia 17 anys.

NOCHEBUENA DEL AÑO 1936

A media tarde del día 24 de diciembre de 1936 llegué a Sant Feliu de Guíxols. Atrás habían quedado un mes y medio de dura lucha en Irún, el incendio de la ciudad y la pérdida de los enseres de la familia que, consumidos por el fuego, tantos años de trabajo y sacrificio habían costado conseguir a nuestros padres. Atrás, también, quedaban tres meses de exilio en Decaseville, pueblo francés fundado por el duque Du Cases, en el Departamento de L’Avayron, el cual, regido por Mr. Ramadier, ministro del gobierno de león Blum, vivía casi exclusivamente de su mina de carbón que según decían tenía la mayor descubierta carbonífera de Europa. También atrás, inmediatamente anterior, quince días vividos en Barcelona, plenos de soledad y tristeza no obstante la agitación y actividad que por entonces se vivían en la ciudad condal, repleta de una abigarrada multitud que vestida y armada de mil maneras, deambulaba por la capital haciendo ostentación de un enorme patriotismo.

El día anterior habían resultado muy agitado, y especialmente la noche (ver nº 2 de mis anécdotas), habían influido en mi enormemente en mí que estaba ansioso de compañía y cariño, siendo por ello que mi única ilusión era juntarme con mis hermanos, Modesto y Cesáreo, que con otros amigos de Irún y Fuenterrabía, estaban en la Batería de Costas destacada en Sant Feliu de Guíxols, decisión ésta que iba en contra de la opinión de mis hermanos que siempre creían que la guerra iba a durar muy poco y no querían que yo corriera ningún riesgo, para lo cual me aconsejaban fuera a la agencia de la Compañías Vascongada de Seguros, en Barcelona, y me colocara allí como empleado que procedía de la central de San Sebastián en la que me sorprendió el inicio de la contienda.

La alegría y cariño con las que me recibieron mis hermanos y amigos llenó mi corazón de gozo; todos rivalizaban en obsequiarme, y aunque, desgraciadamente, en el cuartel de Fermín Salvochea, de Barcelona, no quisieron aceptarme como voluntario, yo me sentía como un miliciano más de aquella Batería, pues, según me había dicho el comisario Romero, iba a hacer como ellos, supuesto que sin “soldada”, pero mis hermanos y amigos ser encargarían de que en mi bolsillo siempre hubiera unas pesetas para mis gastos.

Después de unas horas muy felices, llrg´9º la cena de Nochebuena y todos aprestamos a vivirla lo mejor posible a pesar de todas las enormes y trágicas condiciones que cada cual estábamos viviendo. Cuando estábamos sentados en el comedor Mai Negra [Mainegre]. Surgió un incidente: durante la ausencia del comisario Romero, hubo algunas protestas por el rancho, y los cocineros se quejaron al comisario sintiéndose ofendidos por ello. Romero, un hombre violente y raro que manejaba estúpida e imprudentemente su revólver y mosquetón, formó a la Batería y la insultó de mala manera; ello dio origen a que algunos artilleros, cansados de su comportamiento y de la fanfarronería con que habitualmente les trataba, se acercaron a él, le cogieron por los hombros y zarandeándole le hicieron enfundar el revólver que empuñaba en su mano derecha. No acostumbrado a este tipo de reacciones, quedó anonado y una gran impotencia se apoderó de él, traduciéndose en una salida del comedor. Rojo de rabia y de vergüenza. Cuando se marchaba tropezó conmigo y fui el pagano de su mal humor y de su enfado, pues todo lo que me había prometido me lo retiró diciéndome que se acabó de estar en la Batería y que al día siguiente me tenía que volver a Barcelona.

Poco tiempo después, entre la buena cena y el estupendo vino, todos habíamos olvidado el incidente, y la primera Nochebuena de guerra, que todos creíamos sería la única en estas circunstancias, fue pasando con nostálgica alegría trayendo a nuestro recuerdo otras más felices celebradas en familia, esa familia ahora rota y disgregada por culpa de esta guerra fratricida en la que unos locos, con excusas patrioteras, nos habían envuelto.”

A MOSSÈN LLUÍS, UN CAPELLÀ ATÍPIC, LI TOCÀ LA GROSSA DE NADAL (1946).

2011-12-22T00:27:00.000-08:00

A mossèn Lluís Patxot de l’Hospital, el 1946, li va tocar la grossa de Nadal. La Margarita de cal Coix va ajudar-lo a distribuir aquells diners entre la gent necessitada. En Josep Maria Bisbe, que li feia d’escolà, guarda un grat record de com explicava la rifa que Mn. Lluís havia seguit directament a cal lotero Valdés. A mesura que hi cantaven els números, ell afegia cridant “fote-li un tres!”. La mare d’en Josep Maria s’escandalitzava quan el sentia parlar així. Un dia Mn. Lluís va pujar a casa seva exultant “Pilar, Pilar, tinc uns “rogers a mida”. Els hem d’anar a cuinar a la font de la Moixina!” Pel camí, al cotxe, era tot un espectacle traient el cap per la finestra imitant el so d’una sirena perquè els carros se n’apartessin. La Pilar el renyava: “Mossèn, no sembla pas un capellà”.

Un bonàs

Mossèn Lluís era un home gros i bonàs. Ganxó cent per cent, i llaminer. De 1909 a 1956 va fer de capellà beneficiat de l’hospital municipal. Tot i així, no se l’ha considerat digne de figurar en el Florilegi sacerdotal guixolenc. Potser perquè va ser un capellà atípic. Estimava la vida i el viure bé. Es mostrà dur amb aquells que pretenien que s’emmotllés als cànons convencionals del “fer de capellà”. Ell deia que respectava un alcalde tan si era carlí com si era anarquista. Però tenia molt clar que es devia als pobres malalts, “els meus germans”. Va crear una fundació per ajudar-los i els visitava sempre. Per Nadal i sant Lluís els donava un duro a tots. “Era un tros de pa, feia moltes caritats”, diu la Rosa Serra, que hi tingué la seva mare malalta, i, ella mateixa, s’hi estigué uns mesos. S’explica que els vailets, quan se’l trobaven pel carrer, al fer-li l’amistat els deia “Té, una medalla”, i els posava a la mà una moneda. En la sorpresa, el mossèn deia satisfet que “aquelles eren les medalles de debò”. La Margarita Vicens de més de 100 anys és avui un bon testimoni del seu tarannà generós i de la seva afecció pels gelats i els xuixos. S’autoconvidava a dinar a les cases, o s’aturava a les tavernes per compartir el porró dels tertulians. La Margarida recorda bé quan, en la guerra, els milicians anaren a buscar mossèn Narcís Aleñà, veí de mossèn Lluís i de la Margarida. Doncs ell, mossèn Lluís, va sortir ensotanat a mirar-s’ho des del balcó. Però no li va passar res. Va haver de treballar uns anys! El perill real de la seva vida el va palpar amb l’entrada dels “nacionals”, que s’estranyaven que aquell pintoresc capellà sobrevisqués en la reraguarda roja.

Articles i llibres

2011-12-21T09:54:00.000-08:00

1975

1.‑ EL FEDERAL PERE CAIMÓ (1819 ‑ 1878). Amb J. Clara. Barcelona, Pòrtic, 1975.

1981

2.‑ "L'odi contra l'Església, a la història de Sant Feliu de Guíxols". Es Corcó, gener-febrer, 1981.

3.‑ "Tot recordant Pau Vila... i les nostres escoles", Es Corcó, març, 1981.

1981

4.‑ "Cop d'estat a Sant Feliu de Guíxols? Agost de 1917", Es Corcó, abril, 1981.

5.‑ "Crisi del comerç marítim i emigració, a Sant Feliu de Guíxols (1824 ‑ 1834)", Es Corcó, setembre, 1891.

6.‑ "Enguany torna a ser notícia Mossèn Baldiri Reixach (1703 ‑ 1781)", Ancora, 17‑IX‑1981.

7.‑ "Als cinquanta anys de la proclamació de la Segona República a Sant Feliu de Guíxols", Es Corcó, octubre‑desembre, 1981.

1982

8.‑ "Carles Rahola i el nostre poble", Es Corcó, gener, 1982.

9.‑ "Associacions obreres. La llarga i conflictiva vaga del 1900" Es Corcó, març i abril, 1982.

10.‑ "Al cinquanta aniversari de la seva mort: Rafael Piñol i Maimí (Barcelona 1866 ‑ S F G 1932), pedagog laic, periodista lliurepensador, federal i cooperativista", Es Corcó, juliol‑agost, 1982.

11.‑ "Notes per a un millor coneixement històric de la nostra Setmana Tràgica, juliol 1909", Es Corcó, juliol‑agost, 1982.

1983

12.‑ "Els bombardeigs a Sant Feliu durant la guerra civil (1936 ‑1939)", Ancora, 25‑VIII i 1‑IX‑1983.

13.‑ "Moviment cooperatiu a St. Feliu de Guíxols (1885 ‑ 1939)", Estudis sobre temes del Baix Empordà, núm.2, St.F.G., 1983, ps. 243 ‑ 302.

14.- "Els bombardeigs a Sant Feliu de Guíxols durant la guerra civil (1936‑1939)", Revista de Girona, núm.105, 1983.

1985

15.- "La guerra civil a Sant Feliu de Guíxols (1936‑1939)", Estudis sobre temes del Baix Empordà, núm.4, SFG, 1985, pp. 181‑226.

1986

16.- "Política de col·lectivitzacions assajada per la CNT‑FAI a Sant Feliu de Guíxols durant la guerra civil", VV.AA. LA GUERRA CIVIL A LES COMARQUES GIRONINES 1936-1939), Edit. Quaderns del Cercle, núm.2, Girona, 1986, pp.223‑244.

17.- "Primer de maig de 1986. Parlar històricament del moviment obrer guixolenc (1870‑1936) és parlar de la Federació Local de Sindicats‑CNT", Ancora, 8‑V‑1986.

18.- "Sant Feliu, vila medieval (s.XIV‑XV)", Taller d'Història, núm. 1, Servei de Publicacions i d'Arxiu, SFG, 1986.

19.- "Les dificultats d'ensenyar història i l'aspecte pedagògic d'un arxiu", Ancora, 27‑XI‑1986.

20.- SANT FELIU DE GUIXOLS, Quaderns de la Revista de Girona, núm.8. Sèrie: Monografies locals (Núm.4), Girona 1986, pp.95.

1987

21.- "Apunts per a una història del moviment obrer (1870‑1923)", Revista de Girona, núm.120, gener‑febrer,1997, pp. 74‑81.

22.- "Alguna puntualització sobre el llibre "Sant Feliu de Guíxols" i resposta al senyor Zaragoza", Ancora, 12‑III‑1987.

23.- "Una exposició sobre Ricard Mur. Fotògraf a SFG", Presència, núm. 803, 12‑VII‑1987.

24.- "Cinquanta anys dels "Estudis Nous", avui col·legi públic "Gaziel" de SFG", Revista de Girona, úm.125,novembre‑desembre 1987, pp.63‑69.

1988

25.- APROXIMACIO A LA HISTORIA DE L'ENSENYAMENT A SANT FELIU DE GUIXOLS. Amb motiu dels 50 anys de l'Escola Gaziel. "Col·lecció: Estudis Guixolencs", núm.2, Servei de Publicacions i d'Arxiu, SFG, 1988, pp. 111.

26.- "El document més antic de l'Arxiu Municipal",Se7mana, núm.3, 4‑V‑1988.

27.- "Sant Feliu sota les bombes. Bombardeigs de 1938", Se7mana, núm.7, 1‑VI‑1988.

28.- "Associacions populars guixolenques a les darreries del segle passat", Se7mana, núm.11 i 12, 29‑VI‑1988 i 6‑VII‑1988.

29.- "Gironins a l'Epistolari de Jacint Verdaguer. Mn. Ramon Font i Miquel (1847‑1900), Revista de Girona, núm.128, maig‑juny, 1988, pp. 81‑87.

30.- "Sant Feliu de Guíxols (s.XVI‑XVII)", Tallers d'Història, núm.2, Servei de Publicacions i d'Arxiu, SFG, novembre 1988.

31.- "Artillers bascos i catalans a Sant Feliu de Guíxols, 1936‑1937", Revista de Girona, núm.130, setembre‑octubre 1988, pp. 37‑42.

1989

32.- "Del passat i del futur de la nostra escola", Butlletí de la FEDAPA, núm. 94, 1r trimestre, 1989.

33.- "SFG. Les transformacions del s.XVIII", Taller d'Història, 3 Servei de Publicacions i d'Arxiu, SFG, abril 1989.

34.- "De la ciutat medieval. La Plaça", Informatiu de l'Arxiu i del Museu, núm.1, Servei de Publicacions i d'Arxiu ‑ Museu Municipal, SFG, setembre 1989.

1990

35.- "A l'entorn del manuscrit Llibre de prohomenades o Sentències de la Vall d'Aro , El Carrilet, La revista de la Vall d'Aro. Núm. 17, febrer 1990.

36.‑ "De la ciutat medieval: cementiri, hospital i capella de Sant Nicolau (1305)", Informatiu de l'Arxiu i Museu de SFG, núm.3, febrer 1990. Servei de Publicacions i d'Arxiu‑Museu municipal.

37.‑ "El Casino dels Nois: cent anys de vida guixolenca". Revista de Girona, núm.138, gener‑febrer de 1990, pp.32‑38.

38.‑ "Un edifici centenari: Casino dels Nois de Sant Feliu". El Carrilet, núm. 18, abril‑maig 1990.

39.‑ "Empreses i oficis guixolencs del 1890". Informatiu de l'Arxiu i Museu SFG, núm. 4, maig 1990.

40.‑ "100 anys de l'edifici del Casino dels Nois. Un Taller d'Història més fet a Sant Feliu". El Carrilet, núm. 19, juny‑juliol 1990.

41.‑ "De la ciutat medieval: La notaria i més notícies de la capella de Sant Nicolau", Informatiu de l'Arxiu i Museu de SFG, núm. 5, setembre 1990.

42.‑ "El monestir de Sant Feliu de Guíxols". Informatiu de l'Arxiu i Museu SFG, núm. 6, novembre 1990.

43.‑ "Per una biblioteca pública al monestir". El Carrilet, núm. 21, oct‑nov.1990.

44.‑ "Els morts de la nostra guerra civil". El Carrilet, núm. 22, desembre 199O.

45.‑ "Demografia, emigració a Amèrica i estancament de la indústria surotapera, a Sant Feliu, la primera meitat del s.XIX", L'Estoig, núm. 2, desembre 1990.

1991

46.‑ "De la ciutat medieval: relacions de Sant Feliu amb Mallorca", Informatiu de l'Arxiu i Museu de SFG, núm. 7, febrer 1991.

47.‑ "Els Sitjar: poetes de la Vall d'Aro", El Carrilet, núm. 23, febrer‑març 1991.

48.‑ "L'escola activa, una qüestió vigent", Revista de Girona, núm. 145, març‑abril 1991.

49.‑ "El republicanisme guixolenc reflectit en les eleccions del període republicà (1931‑1936)", LA II REPUBLICA, 60 ANYS DESPRES Estudis sobre les comarques gironines. Quaderns del Cercle 7. Girona, abril 1991

50.‑ "Els nostres llibres", El Carrilet, núm. 24, abril‑maig, 1991

51.‑ "El monestir, un edifici del s. XVIII restaurat que acull diversos serveis de cultura guixolencs", Panorama , 6/91

52.‑ "Arran d'una carta del poeta Joan Maragall", Informatiu de l'Arxiu i del Museu de SFG, núm. 8, juny 1991.

53.‑ "Sant Feliu de Guíxols. S. XIX (1800 ‑ 1870). De la fi de l'Antic Règim a la història contemporània", Taller d’Història, núm. 4, Setembre 1991.

54.‑ "Població de la Vall del Ridaura al s. XIX", El Carrilet, núm. 27, Setembre 1991.

55.‑ "La Inquisició a Sant Feliu el segle XVIII", Informatiu de l'Arxiu i del Museu de SFG, núm. 9, octubre 1991.

56.‑ "Centenari del tren de Sant Feliu (1892‑1992)", El Carrilet ,núm. 28. novembre‑desembre, 1991.

57.‑ "L'Arxiu i el Museu són notícia", El Carrilet, núm. 29, desembre 1991.

1992

58.‑ "Catàleg de l'exposició Guixolencs a Amèrica, el segle XIX", Informatiu de l'Arxiu i del Museu de SFG, núm. 10, gener 1992.

59.‑ "Enric Bosch i Viola (1882‑1932) i "L'Avi Muné" (1918‑1932)", El Carrilet, núm. 31, març 1992.

60.‑ "Guixolencs a Amèrica", Crònica, pp. 22‑25, Revista de Girona, núm. 150, gener‑febrer 1992.

61.‑ "Del tren de Sant Feliu, amb motiu del seu centenari (1) 1889. Obres d'explanació i de fàbrica del tren, i treballadors", El Carrilet, núm. 32, abril 1992.

62.‑ "Joan Torrent i Fàbregas, historiador de la nostra ciutat", Homenatge a Joan Torrent, S F G, abril 1992.

63.‑ "Del tren de Sant Feliu, amb motiu del seu centenari (2). 1890. Situació de les expropiacions i de les obres. El Carrilet, núm. 33, maig 1992.

64.‑ "Del tren de Sant Feliu, amb motiu del seu centenari (i 3), 1892. Inauguració", El Carrilet, núm. 34, juny 1992.

65.‑ "Centenari del Tren de Sant Feliu de Guíxols a Girona", Catàleg de l'exposició, juliol, 1992.

66.‑ SANT FELIU DE GUIXOLS. Costa Brava, Patronat municipal de Comerç i Turisme, agost 1992.

67.‑ "Joan Torrent i Fàbregas, verdaguerià i historiador", Revista de Girona, núm. 153, juliol‑agost, 1992.

68.‑ "Un relat pietós, però poc aclaridor", Revista de Girona, juliol‑agost, 1992.

69.‑ "1892. Exposició de Belles Arts a Sant Feliu de Guíxols", Informatiu de l'Arxiu i Museu d'Història de SFG, núm. 12, setembre, 1992.

70.‑ "Cent anys del tren de Sant Feliu (1892 ‑ 1992)", Revista de Girona, núm. 154, setembre/octubre 1992.

71.‑ "Bibliografia local. Una nova biografia de Josep Irla i Bosch?. In memoriam. Alfons Ribas Pallí (1907 ‑ 1921)", El Carrilet, núm. 37, octubre 1992.

72.‑ "Del govern local guixolenc, sota la Dictadura de Primo de Rivera", LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA, Estudis sobre les comarques gironines. Quaderns del cercle, 8. Girona, 1992. pp. 141‑163.

73.‑ "Rambla o bulevard? Una falsa/vella polèmica, a Sant Feliu", El Carrilet, núm. 39, desembre 1992.

74.‑ "L'emigració ganxona", Revista de Girona, núm. 155. nov/desm. 1992. Comentari de Sortir de casa per anar a casa. Comerç, navegació i estratègies familiars en l'emigració de Sant Feliu de Guíxols a Amèrica, en el s. XIX, de Cèsar Yáñez. Vol. 7 de la Col.lecció: Estudis Guixolencs. Ajuntament de SFG.

1993

75.‑ "La pesca: Una activitat tradicional a la nostra costa", El Carrilet, núm. 40, gener 1993.

76.‑ "Embarcacions", El Carrilet, núm. 41, febrer 1993.

77.‑ "De quan la vila de Sant Feliu esdevingué ciutat (1870 ‑ 1910)", Taller d'Història, núm. 5, febrer 1993.

78.‑ "Sant Feliu, ciutat industrial (1870 ‑ 1910). Exposició", Arxiu i Museu d'Història de la ciutat, núm. 14, març 1993.

79.‑ "El port", El Carrilet, núm. 42, març 1993.

80.‑ "Sant Feliu, ciutat industrial (1870 ‑ 1910)", El Carrilet, núm. 42, març 1993.

81.- "Els Casinos", El Carrilet, núm.43, abril 1993.

82.-"Josep Albertí i Corominas (SFG, 1913-1993), El Carrilet, núm.43, abril 1993.

83.-"Una carretera a l'Ardenya o L'obsessió de l'Alcalde Llensa", El Carrilet, Núm 44, maig, 1993.

84.- "Edificis guixolencs i de la Vall", El Carrilet, núm.44, maig, 1993.

85.-"Nota de la Junta tècnica del Museu d'Història de la Ciutat sobre l'afer de l'aparcament a la Rambla i al Passeig", Informatiu de l'Arxiu i del Museu, núm.15, juliol, 1993.

86.-"Edificis guixolencs i de la Vall (II)", El Carrilet, núm.46, juliol/agost, 1993.

87.- "El Sant Feliu industrial en una exposició", Revista de Girona, núm. 159, juliol/agost, 1993.

88.- "L'anticlericalisme a Sant Feliu de Guíxols i comarca a l'època contemporània", ESGLESIA I SOCIETAT A LA GIRONA CONTEMPORANIA, Quaderns del Cercle, 9. Cercle d'estudis històrics i socials. Girona, 1993.

89.- "Pascual i Baguer, Miquel (Sant Feliu de Guíxols 1850-l'Havana 1922?). Arquitecte emigrat a l'Havana". Arxiu i Museu de la Ciutat. Núm.16, desembre 1993.

90.-Sant Feliu de Guíxols. Imatges per a la història. Amb J. BIGAS. Col.lecció: Estudis Guixolencs. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Servei de Publicacions i d'Arxiu. Desembre 1993.

91.- "El rector i l'alcalde de Santa Cristina. Més enllà d'una polèmica local". El Carrilet, desembre 1993.

1994

92.- "Quelcom de la història del nostre hospital". Arxiu i Museu de la Ciutat, Núm.17, març 1994.

93.-Sant Feliu de Guíxols (1910-1939). De la primera Guerra Mundial a la Guerra Civil. Taller d' Història núm. 6. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, abril 1994.

94.-"El suro, la història i el museu", Revista de Girona, núm.163, març-abril, 1994.

95.- "Lluís Esteva i Cruañas (1906-1994) ha deixat la seva Vall, la Vall d'Aro", El Carrilet, núm. 55, octubre 1994. (Signada com La Redacció).

96.- "Lluís Esteva, investigador i defensor del patrimoni guixolenc", Revista de Girona, núm. 167, novembre-desembre, 1994.

1995

97.- LA GUERRA CIVIL A SANT FELIU DE GUIXOLS (1936-1939), núm. 9 de la Col.lecció: Estudis Guixolencs, Edic. Servei de Publicacions i d'Arxiu. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, 1995, ps.223.

98.- "La pèrdua d'un petit paradís", Revista de Girona, núm. 168, gener-febrer 1995.

99.- "L'aiguat de 1732", Informatiu de l'Arxiu i Museu de la Ciutat, núm. 21, maig, 1995.

100.- "Pascual i Baguer, Pere", Homes del catalanisme. Bases de Manresa. Diccionari biogràfic, J.M. Ollé Romeu. Editor R. Dalmau, 1995, p. 180.

101.- "Si a Palamós feien pipes; a Sant Feliu, llaguts", Proa, núm. 81, setmana del 28 de juliol al 3 d'agost de 1995.

102.- "El Passeig del Mar vist per Josep Amat", Informatiu de l'Arxiu i del Museu d'Història de SFG, núm.22 (2a. Epoca), agost 1995.

103.- "Josep Albertí, al Museu de Sant Feliu", Revista de Girona, núm. 171, juliol-agost, 1995.

104.- "El testimoniatge de Joan Alsina a Xile", Revista de Girona, núm. 172, setembre-octubre, 1995.

105.- "Obres al temple del Monestir", Informatiu de l'Arxiu i del Museu, núm. 23, novembre 1995.

106.- "Joan Bordàs i Salellas (Figueres 1888 - Barcelona 1961)", Informatiu de l'Arxiu i del Museu, núm. 23, novembre 1995.

107.- Crònica "Patrimoni i història local", Revista de Girona, núm. 173, nov.-desembre 1995.

108.- "El paratge de Vilartagues. Una mica d'història", Associació de Veïns de Vilartagues i Tueda de Dalt, desembre 1995.

109.- "El servei militar obligatori: un problema del comú, a la vila de Sant Feliu de Guíxols (1835-1870)", Exèrcit i societat a la Catalunya contemporània, Quaderns del Cercle 11, Girona 1995.

1996

110.- "La casa Patxot de Sant Feliu de Guíxols", Revista de Girona, núm. 174, gener-febrer 1996.

111.- Sant Feliu de Guíxols (1939-1975), 7è Taller d'Història, maig 1996.

112.- GUIA HISTORICA DE CASTELL D'ARO I S'AGARO, Ajuntament de Castell-Platja d'Aro, juliol 1996.

113.- La guerra civil a Castell-Platja d'Aro. Breu resum, programa de festa major, Castell d'Aro 1996.

114.- "Els inicis de catalanisme guixolenc. El Centre Català (1901-1904)", El catalanisme conservador, Quaderns del Cercle 14, Girona 1996.

115.- "Aspectes més familiars del cèlebre capità-pilot Cosme Calzada i Pons (1836-1898). A l'entorn d'una carta del 1886", Ancora, 12-19-26 desembre 1996.

116.- "Primer semestre de crisi social a Sant Feliu de Guíxols, als inicis de la depressió econòmica de la Primera Guerra Europea (juliol 1914-gener 1915"), Patrimoni i història local. Jornades d'homenatge a Lluís Esteva i Cruañas, Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, 1996.

1997

117.- "Valoracions i alternatives fetes des d'un arxiu", Revista de Girona, 181, març-abril, 1997.

118.- "Exili i repressió contra els béns de la família de JOSEP IRLA", Revista de Girona 183, juliol-agost 1997.

119.- "Castelló recorda Joan Alsina", Revista de Girona, 185, novembre-desembre, 1997.

120.- SANT FELIU DE GUIXOLS. Una lectura històrica. Estudis guixolencs. Girona, 1997.

121.- "Relacions entre Sant Feliu de Guíxols i Mallorca. Segles XIII -XIV", Pròleg de Relacions entre Sant Feliu de Guíxols i Mallorca. Segles XIII - XIV", de Ramon Rosselló Vaquer. Mallorca, 1997.

1998

122.- "L'aiguat de 1908", L'Arjau, núm. 30, març 1998.

123.- "Any 1898: El bot salvavides (1), L'Arjau, núm. 30, març 1998.

124.- "Narcís Jubany, un bisbe contestat a Girona", Revista de Girona, núm. 187, març - abril, 1998.

125.- "La casa Gaziel a Sant Feliu", Revista de Girona, núm. 187, març - abril, 1998.

126.- El vaixell de la sal arriba al mercat de la vila!,Taller d'Història: Sant Feliu de Guíxols, 11 de maig de 1998.

127.- "Josep Pla i Sant Feliu de Guíxols. Unes relacions aparentment difícils". Any Pla a Girona. Crònica, memòria i testimoni. 1897-1997. Diputació de Girona, abril 1998.

128.- "Any 1898 (2)", L'Arjau, núm. 31, juny 1998.

129.- MEMORIA D'UN TEMPS. Josep Irla i Bosch (1876-1958).Sant Feliu de Guíxols, sota les bombes (1936-1939). Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, 1998.

130.- "Catalanisme d'esquerres", Revista de Girona, 189, juliol-agost, 1998.

131.- "Sant Feliu de Guíxols i la crisi del 98", Revista de Girona, 190, setembre-octubre, 1998.

132.- "Any 1898 (3)", L'Arjau, núm. 32, novembre '98

133.- Crònica "Memòria de Josep Irla i Bosch", Revista de Girona, núm. 191,

setembre - octubre 1998.

134.- Crònica, "L'escolania del Mercadal", Revista de Girona, núm. 191, novembre-desembre 1998.

1999

135.- "I d'en Francesc Irla (SFG 1881-Ceret 1961), qui se'n recorda?", L'Arjau, núm. 33, febrer 1999.

136.- "El Catalán", Els ninots de l'escrivà, AHG, Girona 1999.

137.- "Amb motiu de les jornades culturals de la bíblia" , L'Arjau, núm. 34, maig 1999.

138.- "Ramon de Bell·lloc modifica el seu anterior testament. 16.10.1301", L'Arjau, 35, octubre '99.

139.- "Sant Feliu de Guíxols i el seu entorn", dins de Memòria gràfica de les comarques gironines del Diari de Girona, 12.12.1999.

140.- "Manuel Pla i Salat. Una indomable aventura pedagògica", Revista de Girona, núm. 197, novembre-desembre, 1999.

2000

141.- “Una carta curiosa de l’any 1839”, L’Arjau 36, febrer del 2000.

142.- “Anar a Solius”, L’Arjau 36, febrer, 2000.

143.- Temps de carros i de carretes (S. XIX-XX). Taller d’Història, curs 1999-2000. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, abril del 2000.

144.- “De Begur a Cuba”, Revista de Girona, núm. 201, juliol-agost, 2000.

145.- “L’Ametller, una finca guixolenca pretinguda per al comú, residència “Isabel la Católica” de “Educación y Descanso” (1939-1962)”, dins Temps de postguerra. Estudis sobre les comarques gironines (1939-1955). Quaderns del Cercle 16. Girona,2000.

146.- “Les ermites des dels arxius”, Revista de Girona, núm. 202, setembre - octubre 2000.

147.- “Sobre el gòtic del temple del Monestir”, L’Arjau 38, novembre 2000.

2001

148.- Editorial "En record de Felip Calvet i Costa" i "Felip Calvet i Costa, ganxó de soca-rel", L'Arjau, Núm.39, març 2001.

149.- L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DEL MONESTIR DE SANT FELIU DE GUÍOLS", Col·lecció: Sant Feliu, Núm. 22. Parròquia de Sant Feliu de Guíxols, març 2001.

150.- "Per què un llibre-guia de l'església del Monestir?", L'Arjau, 40, juny 2001.

151.- "L'experiència dels 15 anys dels "Tallers d'Història" a Sant Feliu de Guíxols", L'Avenç, 260. Plecs d'història local. Juliol/agost 2001.

152.- “Memòria d’un temps: Josep Irla i Bosch (1876-1958)”, La Proa. Diari del Baix Empordà. Núm.394 (7-13 setembre 2001.

153.- “Una justícia a l’inrevés”, Revista de Girona, núm. 208, setembre-octubre 2001.

154.- Editorial: “L’arquitecte municipal Joan Bordàs i Salellas. In memoriam!”, L’Arjau, núm. 41, novembre 2001.

155.- “Joan Antigó i Ramon Solà, artistes pintors de Girona, treballaren en el retaule de l’altar major de l’església del monestir (s XV)”, L’Arjau, núm. 41, novembre 2001.

156.- “De l’arquitecte municipal Joan Bordàs i Salellas (1888 – 1961), als quaranta anys de la seva mort”, L’Arjau, núm. 41, novembre 2001.

2002

157.- “La ciutat de tots que, entre tots, s’anava fent”, L’Arjau, 42, març 2002.

158.- “1902: La vila de Sant Feliu rep el títol honorífic de “ciutat””, L’Arjau, 42, març 2002.

159.- "L'Església gironina segueix viva, sortosament", Revista de Girona, núm. 212, maig-juny 2002.

160.- "Resum de la història de Sant Feliu de Guíxols, des d'una òptica marinera", Firamar. Associació Turística Guixolenca, juny 2002.

161.- Editorial: "Néstor, o la il·lusió permanent -i compartida- pel Museu d'Història", L'Arjau, núm. 43. Juny 2002.

162.- "Verdaguer i Sant Feliu, amb motiu del centenari de la mort del poeta", L'Arjau, núm. 43. Juny 2002.

2003

163.- “Llibres i biblioteques, a Sant Feliu”, L’Arjau, núm.45. Febrer 2003.

164.- “Genís Vidal i Roura (1851-1925), taper internacionalista”, L’Arjau, 45. Febrer 2003

165.- “Carta oberta als professors preocupats per l’ensenyament de la història a secundària”, L’Arjau, 45. Febrer 2003.

166.- "Un pres del franquisme oblidat: Ramon Sais Sendra (Sant Feliu de Guíxols, 1885-1967)", EL TRENTA-NOU, núm. 2, juliol, 2003.

167.- En memòria de Felip Calvet i Costa (1920-1999). Testimoni guixolenc de l'exili català de 1939. Estudis guixolencs. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i Diputació de Girona, 2003.

168.- "La vida a Solius. El monestir ha estat i és un indret de treball manual, d'oració i de cultura", Gavarres, núm. 03. Primavera - estiu, 2003.

169.- "Les goges i els tresors de Solius". Gavarres, núm. 03. Primavera - estiu, 2003.

170.- "La nova instal·lació de l'Arxiu Municipal i les donacions", Editorial de L'Arjau, núm. 46, juliol 2003.

171.- "Celebrar aniversaris, commemorar efemèrides", Editorial de L'Arjau núm. 47, novembre 2003.

172.- "El parentiu d'Agustí Calvet -Gaziel- amb els Pascual de Sant Feliu, a través d'unes cartes", L'Arjau, 47, novembre 2003.

173.- Sant Feliu de Guíxols, a Miratges. 300 anys de projectes no realitzats a les comarques gironines. Amb M. Àngels Suquet. Diputació de Girona, 2003.

174.- "Editorial" i "Apunts per a la història de la primera oposició al franquisme a Sant Feliu de Guíxols i la vall d'Aro", El Trenta-nou, núm. 3 . Desembre de 2003.

2004

175.- "El difícil pas cap al laïcat", Revista de Girona, núm. 222. Gener/febrer ,2004.

176.-"Recordar, mirant el present i el futur". Editorial, L'Arjau, núm. 48. Febrer 2004.

177.- "Plaça de mossèn Narcís Marcillach", L'Arjau, núm. 48. Febrer 2004.

178.- El port de Sant Feliu de Guíxols. Recorregut històric amb motiu del seu centenari. Estudis Guixolencs. Ajuntament de Sant Feliu/Diputació de Girona. 2004.

179.- Centenari del port de Sant Feliu de Guíxols. Catàleg d'exposició. Ports de la Generalitat / A.C.S.

180.- "PRÒLEG" a la Història del cinema a Sant Feliu de Guíxols, d'Agustí Roldós. Àncora. Festa Major, 2004 (núm. 2.867).

181.- "L'Arjau, una eina per al poble", L'Arjau, núm. 49, setembre, 2004.

182.- "Mossèn Camil Geis i el centenari del músic Josep M. Vilà", L'Arjau, núm. 49, setembre 2004.

183.- "Noms de carrers. Carrer i biblioteca pública d'Octavi Viader i Margarit", L'Arjau, núm. 49, setembre 2004.

184.- "La Santa -i polèmica- Missió de 1908", L'Arjau, núm. 49, setembre, 2004.

185.- "Noms de carrers. El carrer de Josep M. Vilà", L'Arjau, 50, novembre, 2004.

186.- "L'Arjau, un mitjà de difusió que evoluciona", L'Arjau, 50, novembre, 2004.

187.-"Gent de casa: Àngel Jiménez", El Senyal, núm. 54. Desembre - gener, 2005.

188.- "El fons de Josep Berga i Boada de l'Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols", Plafó, núm. 23. Desembre, 2004.

189.- "Les manifestacions de religiositat", Sant Feliu de Guíxols. 140 anys de fotografies (1864-2004), imatges i glosses. Coord. i edició d'Agustí Roldós, Sant Feliu de Guíxols, desembre de 2004.

2005

190.- "Entre la repressió republicana i la franquista: Francesc Campà i Viarnés (Darnius, 1901 - Girona, 1939", El Trenta-nou, núm. 5. Gener, 2005.

191.- "Quan l'Església farà una lectura evangèlica d'aquells anys de sofriment i de dolor?", L'Arjau, núm. 51, març, 2005.

192.- "Noms de carrers: Carrer de l'alcalde Francesc Campà i Viarnés", id.

193.- "V Jornades del franquisme: L'Església i la repressió franquista", Id.

194.- "Memòria d'un temps: Josep Irla i Bosch (1876 - 1958)", Revista del Baix Empordà, núm. 10, 2005.

195.- Memòria de postguerra (Sant Feliu de Guíxols 1940 - 1960). Estudis guixolencs, Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols / Diputació de Girona. 2005.

196.- "Editorial", "In Memoriam. Ramon Tauler i Valls (SFG 13.10.1917 - 6.03.2005)", "Carrer del pedagog Cassià Costal i Marinel·lo", "Taller d'Història: Memòria de la postguerra (1940-1960)", L'Arjau, núm. 52. Novembre, 2005.

2006

197.- Editorial i "Els camps de concentració i batallons de treballadors espanyols", a El trenta-nou núm. 6, gener de 2006.

198.- "Males arts / Belles Arts"; "75è aniversari de la proclamació de la II República (12 d'abril de 1931 - 14 d'abril de 2006)"; El carrer de Josep Berga i Boada; Cent anys de l'Escola Horaciana"; Els Tallers d'Història del curs 2005 - 2006. L'Escola de Belles Arts de Sant Feliu: Josep Berga i Boada i Joan Bordàs i Salellas", a L'Arjau, núm. 53, abril de 2006.

199.- SANTS BOADA I CALSADA. Col·lecció Cooperativistes Catalans. 4. Edicions Cossetània / Fundació Roca i Galès. Valls, 2006.

200.- Editorial: Lluís Esteva / Gaziel. "Josep Almar i Pujol. Maquetes per recordar". L'Arjau, núm. 54. Juny, 2006.

201.- "L'ensenyament de les belles arts". Ressenya del llibre de Jordi Serra, Les escoles menors de Belles Arts al Baix Empordà (1880-1939). Ajuntament de la Bisbal, 2005. Revista de Girona, juliol-agost 2006.

202.- "Economia de guerra", a Imatges 1936 - 1939. La Guerra Civil a les comarques gironines. El Punt, 2006.

203.- Amb Miquel Borrell i Verònica Garcia, Visions. Sant Feliu de Guíxols. Edit. La Trona. Santa Coloma de Farners, 2006.

204.- "El Baix Empordà sota el franquisme", dins Història del Baix Empordà. Girona: Diputació de Girona, 2006.

205.- Editorial. Els nostres carrers: El carrer de l'arquitecte Rafael Masó. 1936. La repressió republicana a Sant Feliu de Guíxols. L'Arjau, núm. 55. Desembre 2006.

2007

206.- "La repressió directa", dins Franquisme i repressió a Sant Feliu de Guíxols durant la postguerra, Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols / Diputació de Girona.

207.- "Sant Feliu de Guíxols", dins Un volt pel Sant Feliu de Gaziel, Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols / Diputació de Girona.

208.- Pròleg del llibre d'Aïda Lorenzo i Esther Llorenç Republicans represaliats pel franquisme. Girona: CCG, llibre dels Quatre Cantons.

209.- "El plaer de rellegir "Gaziel", dins Gent que ha deixat petjada, 1. a.IAS editorial, col·lecció: Fent camí, desembre 2006.

210.- Editorial "Per que L'home és el tot: Gaziel, aquest any?". L'Arjau, 56, juny 2007.

211.- "Agustí Calvet, Gaziel i Salvador Albert i Pey: una vella amistat", L'Arjau, 56, juny, 2007.

212.- "Gaziel, avui encara, amb Sagarra i Pla", L'Arjau 56, juny, 2007.

213.- Fa setanta anys, ELS BOBMARDEIGS DE 1937. Sant Feliu de Guíxols, juny, 1937.

214.- "Sant Feliu de Guíxols, bellesa i insomni", El viatge de Thomas Wood. De Gibraltar a Sant Feliu de Guíxols, retrat d'un país a les portes d'una guerra", DD.AA.. Girona: El Punt, 2007.

215.- "Arxiu municipal de Sant Feliu de Guíxols. Més de vint anys d'experiència dels "tallers d'història"". Dins Cultura i Municipi. Polítiques culturals municipals a Catalunya. Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació. Universitat Autònoma de Barcelona. Girona, 2007.

2008

216.- "Un sacerdot transparent", Revista de Girona, núm. 246, gener - febrer, 2008.

217.- “Violència a la rereguarda republicana”. Ribera, Carles. Cent dies de juliol. Un testimoni de la revolució llibertària. Ed. Proa, BCN, 2007. Revista de Girona, núm. 248, maig - juny, 2008.

218.- “Tavernes a Sant Feliu”, Ardenya, núm. 13, juny 2008.

219.- “ICV-EUA, PER LA MEMÒRIA HISTÒRICA. Fa setanta anys: Els bombardeigs de 1938 sobre sant Feliu de Guíxols”, E pur si muove... Fulls d’informació ICV-EUA de Sant Feliu de Guíxols, estiu 2008.

220.- “Missaires i menjacapellans”, Gavarres, 14, desembre 2008.

221.- “Reinterpretant les pedres”, Revista de Girona, núm. 253. Març-abril, 2009.

222.- “Civils sota les bombes”, Els noms de la guerra. Edic. Memorial democràtic. Generalitat de Catalunya. Abril, 2009.

223.- “A Miguel Núñez”, El Punt, dissabte 20 de juny.

224.- Dossier: “Una gran pèrdua per a Sant Feliu, Gavarres, núm.15. Primavera – Estiu 2009.

225.- "Setmana roja al Baix Empordà", Presència núm. 1951. Del 17 al 23 de juliol de 2009.

226.- "L'"heroïcitat" dels guixolencs, 1808-1809", Revista de Girona, nú, 256. Setembre - octubre 2009.

227.- "Sant Feliu de Guíxols: el finançament de la Guerra del Francès, de juny a desembre de 1808", Estudis del Baix Empordà. Sant Feliu de Guíxols, 2009. Volum 28.

228.- "Temporals i aiguats a Sant Feliu de Guíxols", Gavarres núm. 16. Tardor-hivern 2009.

229.- "La repressió contra els preveres a Sant Feliu de Guíxols", Miscel·lània en honor de Josep M. Marquès. Abadia de Montserrat/Diputació de Girona. 2010.

230.- "El darrer alcalde republicà de Sant Feliu: Ramon Sais i Sendra (Sant Feliu de Guíxols 1885-1967. Diari d'una família truncada per la Guerra Civil. Institut d'Estudis del Baix Empordà. Volum 29. Any 2010.

231.- "L'ensenyament a Sant Feliu de Guíxols", Gavarres núm. 19. Primavera-estiu 2011.

232.- "En Tiri i la Rosa Serra", dossier Bolets i Boletaires, Gavarres, núm 20. Hivern 2011.

BON NADAL

2011-12-19T06:44:00.000-08:00

(Cantoral del s. XVI del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Missa de Nadal)

… I mentre el cel s’acluca dintre l’albor triomfal,
la nit s’esqueixa, dolça, de l’arbre de Nadal.

Ègloga de Nadal, de Joan Mª Feixas (Sant Esteve de Bas 1892 – Sant Feliu de Guíxols 1924).

Aquest prevere poeta, que morí a Sant Feliu, és també l’autor de la lletra de l’”Himne a la senyera” que musicà mossèn Joan M Roquet, i que tots els seminaristes de Girona cantaven amb tant d’entusiasme.

RAFAEL PIÑOL I MAIMÍ (1866-1932) UN LAÏCISTA “HERETGE”?

2011-12-08T01:58:00.000-08:00

A cavall entre el segle dinou i vint l’ideal lliurepensador, a Sant Feliu, s’expressava a través de diversos mitjans: escola, premsa, associacions -com la Lògia maçònica Gesoria- i partits polítics laics. El xoc entre les idees de progrés o científiques i les del fanatisme religiós o irracional que imbuïa la vida quotidiana, era fort. En aquests rebomboris patiren molts guixolencs, d’un costat i l’altre. L’anticlericalisme era violent. El clericalisme, també.

L’article “Duda” qüestionava la virginitat de la Mare de Déu.

Com a exemple posem l’aldarull que suscità un article signat amb pseudònim i publicat el 1891 en un periòdic lliurepensador, El Siglo XX, que qüestionava la virginitat de la Mare de Déu. En aquell escrit -titulat “Duda”-, alguns van veure-hi un atac a la religió oficial de l’Estat espanyol, i un ganxó: Rafael Piñol Maimí. Piñol, en efecte, va ser un enèrgic defensor de la causa laica, com a pedagog, periodista, maçó i cooperativista. I va ser denunciat i jutjat “por escarnio a los dogmas católicos”, durant dos dies, a l’Audiència de Girona per un jurat popular. Les sessions es van convertir en un viu espectacle animat per l’assistència de republicans d’arreu que feien costat a l’acusat. La sentència va ser absolutòria perquè no es va poder demostrar que l’autor fos realment en Rafael Piñol, ni havia quedat clar que els dubtes publicats es referissin a Maria santíssima.

“Si mi defendido duda que la Virgen no es virgen después del parto, yo lo afirmo!”.

En aquella ocasió es va fer cèlebre la frase de l’advocat defensor: “Si mi defendido duda que la Virgen no es virgen después del parto, yo lo afirmo!”. L’afer, ja ho veuen, va ser molt sonat i va fer història, ja que no va acabar amb la sentència. Diu l’Agustí Cabruja que “un cop el mestre Pinyol en llibertat, va córrer el rumor que hom pretenia segrestar-lo i fer-li una mala jugada. Llavors, en Romaguer [Josep Irla i Rovira] va agafar colles d’homes armats i els distribuí per la carretera i davant el domicili del seu amic, muntant-hi una guàrdia permanent de nit i dia. Aquesta prevenció i vigilància va durar cinquanta dies”.

Pere Pascual (1848-1926), defensor del dogma catòlic.

Si Rafael Piñol personificava el pensament liberal, aquell que el va denunciar per heretge, Pere Pascual i Baguer, personificava una de les ments més ràncies del poble. El seu nebot, l’escriptor Agustí Calvet “Gaziel”, que el coneixia molt bé, diu de l’oncle: “Era un clerical fanàtic, menat per una esposa que només pensava en miracles, misses, novenes i sants... Aquella tia meva, sempre vestida de negra, era fanàticament clerical. Fou molt temps [el seu oncle] jutge municipal, de mà dura i balances no gens pietoses. Per això, segurament, un anarquista barceloní li posà una bomba petita a l’entrada de casa seva, que era al carrer de Sant Llorenç”. Efectivament, l’atemptat va ser el 12 de desembre de 1892. I per haver-ne sortit il•lès, muntà una celebració d’acció de gràcies al temple parroquial on es va lluir, com a orador sagrat, l’eclesiàstic guixolenc, el doctor Agustí Maimí i Calvet.
Els obrers vaguistes del 1900 en les seves coples satíriques, a Pascual li dedicaren una estrofa que feia així: “Tenim un Jesuïta/ que per a ells és el millor/ que amb molt de gust serviria/ per ser-ne Inquisidor./ Si el treballador va en massa/ i tan sols dóna un crit/ apliquen-li la mordassa/ del castell de Montjuïc”.
Segons L’Avi Muné, Pere Pascual “havia militat sempre en les fileres d’extrema dreta amb rigidesa calvinista. Tenia un caràcter eixut, viu i intransigent [...] que el portava a ser combatut encarnissadament”.

La història familiar d’aquest clerical, que educà les seves filles amb rigor moralista, va tenir un trist final, que ha esdevingut l’episodi més lamentable de la crònica negra de Ganxònia, l'1 de gener de 1940.

EL SIGNIFICAT DEL TOPÒNIM “GUÍXOLS” ENS ÉS DESCONEGUT

2011-12-07T00:48:00.000-08:00

Guíxols és un topònim que ha arribat fins a nosaltres com una penyora de la llengua parlada pels primers pobladors del lloc de Gissalis – l’any 968 es va escriure Iecsalis, segurament per una equivocació amanuense-, els ibers. El seu significat ens és desconegut. "És el supòsit més prudent", segons Corominas (Onomasticum Cataloniae, Vol. IV).

(Qíxol o Guíxol era també el nom freqüent d’algunes senyores de la noblesa medieval. Per exemple, la muller de Gaufred Vidal tenia el nom de Qíxol (any 1041). M’imagino que el significat o procedència del nom també deu ser d’origen ibèric).

I l’expressió Sant Feliu prové de l’antiquíssima tradició que situa el martiri d’aquest cristià originari d’Africà, a la població on s’establí un monestir benedictí (s. X), que l’acollí com a patró.

El primer nucli de població pròpiament estable -diguem-ne urbà- el trobem emplaçat al promontori dels Guíxols que podem datar d'abans probablement del s. IV aC. El lloc era ben estratègic. La punta dels Guíxols és un turonet granític que, endinsant-se cap al mar, separa la badia de Sant Feliu: a llevant, la platja de Calassanç; a ponent, l'actual platja, coneguda en l'antiguitat com el port de l'Abric. Tenia, doncs, suficient alçada i aquesta era protegida pels penya-segats i la mar, que llavors entrava més terra endins, aïllant i protegint millor el turó.
Era un poblat ibèric autòcton que, més tard, es transformà en assimilar la cultura romana. Les restes del poblat ens indiquen que existia ja un mercat local, l'intercanvi de mercaderies amb poblats més llunyans. Conreaven les terres del pla i guardaven les collites de cereals en sitges obertes a la roca. També la pesca devia proporcionar-los recursos alimentaris suficients. Treballaven el lli per a la confecció dels seus vestits que, d'altra banda, podien també exportar. Els pesos de teler trobats al jaciment dels Guíxols -descobert i excavat entre 1903 i 1905 per Eduardo González Hurtebise (1876-1921)- testimonien l'activitat tèxtil del poblat. Fabricaven eines de metall -claus, hams i altres estris- per a les feines del camp i la pesca.
La ceràmica, les àmfores, les monedes, els ungüentaris, les llumeneres, les peces de vidre (collarets, braçalets,..) i els petits atuells de fireta, són tots ells els objectes que ens parlen i ens permeten d'imaginar-nos la vida quotidiana del poblat ibèric dels Guíxols.

Els símbols:

En l’escut de la ciutat, s’hi troben referències històriques importants. El rei Pere III va fer que la vila esdevingués reial (1354), i l’agregà a Girona fent-la carrer o membre de Girona perquè participés dels seus privilegis. D’altra banda, l’abat del monestir benedictí es va reservar molts drets i exaccions com a senyor de castell termenat. Això és el que simbolitzen els quatre pals (rei), els vairs (Girona) i la creu (monestir) de l’escut.
A partir de l’escut, es va dissenyar la bandera municipal, que havia de ser blanca, vermella i groga, dividida verticalment i proporcionalment amb els esmentats colors, atès que als esmalts heràldics argent, gules i or hi corresponen els colors blanc, vermell i groc.

PRESENTACIÓ DE L’AGENDA LLATINOAMERICANA 2012

2011-11-21T06:46:00.000-08:00

Bon viure – Bon conviure

25 NOVEMBRE, A LES 20 H, A LA BIBLIOTECA MUNICIPAL

TAULA RODONA

“La crisi: com t’afecta i com respons?”

Amb la col•laboració de:

. Joan Puig, president de la Cambra de Comerç
. Rosa Forns, cap de l’àrea de Serveis Socials
. Salvador Sánchez, en representació del sindicat CC OO
. Carmela Llobet, mestressa de casa
. Festi Carles Benguerel, participant del moviment 15 M

. Julià Castelló, moderador

AVUI, MIGUEL NÚÑEZ

2011-11-07T00:27:00.000-08:00

La dignitat de la política

Miguel Núñez (1920–2008), de qui ja hem parlat més d’una vegada, torna a ser notícia. Avui dilluns, a l’Auditori de Barcelona, se’l tornarà a recordar. Ha estat i és un referent. Quan es posa en dubte la dignitat de la política, els ulls de molts es tornen a fixar en la vida de Miguel, “constructor de la raó democràtica” (Vázquez Montalbán), i model d’aquesta dignitat.
Fa tres anys que va morir, però continua ben viu en el record i en l’exemple de tota la seva vida.
Aquest acte coincideix amb el quarantè aniversari de la fundació de l’Assemblea de Catalunya. Hi prendran la paraula Jordi Pujol, Santiago Carrillo, Isidor Boix i Eulàlia Vintró, i posaran la música i la veu Maurici Villavecchia, Maria del Mar Bonet i Manel Camp.
---------------------------------------------------------

L’autor del llibre La revolución y el deseo va venir diverses vegades a Sant Feliu i va passar per l’arxiu històric en ocasió dels “Tallers d’història La seva estada aquí va ser l’inici d’una amistat. Era un home d’un encant especial, que travava una relació fàcil i franca. No era l’heroi que explicava les seves “batalles”. Sempre ens recordava que era tot un col•lectiu el que havia lluitat contra el franquisme. Miguel parlava del present, i del futur. No estava tot fet ni aconseguit, deia. Calia coratge per a millorar la nostra fràgil democràcia. I posava l’exemple de la crisi, bàsicament ètica.
Poques setmanes abans de morir, vam passar amb ell, a la residència d’Horta, tot un matí. Va haver de lluitar fins i tot per a poder morir amb dignitat. Tot i que sabia perfectament el que li restava de vida, en cap moment no hi va faltar ni el somriure, ni l’ humor habitual ni els projectes de futur.
Vam sortir de la residència amb ganes de ser millors, carregats de raons per viure i per teixir xarxa solidària.
Com ell deia, necessitem un món “en que para todos haya pan y rosas”.

L’APLEC DE SANT AMANÇ ( 4 de novembre )

2011-11-04T00:46:00.000-07:00

El segle XVII es començaren les obres per alçar de bell nou la capella de Sant Amanç, que fou beneïda l’any 1649.

L’any 1909 el Josep Lloveras i Roig va publicar el seu llibre Llevantins y Cubans. Cuadrets populars que va servir d’inspiració perquè Gaziel escrivís alguns capítols del seu magnífic llibre Sant Feliu de la Costa Brava.

Escriu Lloveras (pàg. 33-37): “IV L’APLECH DE SANT AMANS
A penas queda memòria del que fou animat Aplec de Sant Amans, delícia de la quitxalla, alegria del jovent i diversió de la majoria de la gent gran que esperaven amb fruïció arribés el 4 de Novembre per a traslladar-se als entorns de la capella del esmentat Sant a l’objecte de fer la castanyada després del corresponent berenar.
De la capella abans dita, situada a curta distància d’aquesta vila –avui ciutat- poc abans d’arribar a lo Mas Sunyer, no en resten més que runes. (Avui, restaurada) [...].
Quan arribava el 4 de Novembre, dia de Sant Amans, els voltants de la capella s’omplien de gent repartint-se entre les suredes i les vinyes properes. Les venedores de castanyes aprofitaven els clars del bosc on no hi havia brucs ni mòdegues per encendre foc i començar sa tasca. Aleshores venia l’animació. Grans converses en les rodones, salts i corredisses de la gent menuda, algun que altre lance còmic entre venedores i compradors de castanyes, constituïen l’alegria de l’aplec i donaven pintoresc aspecte al conjunt”.
-------------------------------------------------

Per la seva banda, Gaziel va escriure:

“Sant Amanç

Sant Feliu tenia també llavors les seves humils ermites de plana, a les portes mateixes de la vila. Eren les de Sant Amanç i la del Remei. Comparades amb les de la serra, venien a ser com pageses d’horta i regadiu, al costat de les femelles eixutes i aspres, criades a la solitud de les muntanyes, amb més de guilla que de dona. La de Sant Amanç és avui una trista ruïna. Era molt modesta, una senzilla capella rural, aixecada a tocar d’un bosc de la vila, el bosc d’En Rabell, famós perquè molt de temps hi anaren a penjar-se, amb velles cordes de pou, els pobres suïcides dels meus anys d’infantesa. De tard en tard, encara vaig a visitar-la, en temps tardoral i fresc, perquè el paratge és enclotat, i rep el baf calent dels boscos surers que l’enclouen. Malgrat estar ara del tot abandonada i rompuda, plena d’esbarzers i d’altres plantes paràsites, l’ermita encara té, per mi, un encís d’estampa romàntica, com aquelles que feien Laborde o Gustau Doré. Però ara diuen si hi faran una “urbanització” per al turisme ...”
(pàg. 342).

Restauració

Avui la capella de Sant Amanç és propietat del Bisbat -com no!-. i n’ha cedit l’ús durant trenta anys prorrogables. De 2005 a 2009 es van fer treballs de rehabilitació, consolidació de fonaments, murs i contraforts i cobriment de l’edifici. Una tasca que ha estat finançada per una col•lecta popular, l’ajuntament de Sant Feliu, la Diputació i la Generalitat.

SANT FELIU: PORTAR MENJAR ALS DIFUNTS

2011-11-01T01:07:00.000-07:00

Una forma de solidaritat ganxona ?

L’ historiador Pella i Forgas en la seva monumental Historia del Ampurdán (1883) escriu sobre els costums dels guixolencs. Algun es veritablement pintoresc i que, segons ell, quan escrivia la seva història, encara es feia. Per exemple, portar menjar al cementiri.
Segons l’ historiador empordanès, allò era una reminiscència ancestral d’origen cèltic -cita altres casos semblants, com el de la Bretanya francesa-. Però puntualitza que a Sant Feliu, aquest curiós costum, tenia una finalitat caritativa, ja que eren els pobres els que en realitat s’enduien els cistells que els familiars dels morts portaven al cementiri.
Evidentment, els morts no ho podien fer.
Aleshores, pels volts de 1880 quan Pella i Forgas redacta el seu llibre, el cementiri ja era el “nou", el de Mascanada, l’actual cementiri inaugurat el 1834.

---------------------------
“La tardor va associada al misteri d’una vida que sembla anar-se’n, juntament amb l'esperança d’un retorn quan arribi la primavera. És un moment de bellesa solemne, amb el canvi de colors, la caiguda de les fulles, el despullament dels arbres. El ritme de la vida canvia, i prenem consciència dels temps que ens esperen. No obstant això, els brots nus, encara ben tancats, porten l’esperança i la promesa d’una nova vida que brotarà en el moment oportú.
El mes de novembre convoca també moltes persones als cementiris per recordar els familiars que han mort. Ens hem preguntat perquè és tan popular aquest anar i venir dels cementiris per visitar i tenir cura de les tombes? Tot plegat és una expressió rica i profunda de la comunitat, que ni el fred ni la pluja fan desistir. Alguns porten flors, altres espelmes enceses, altres netegen la tomba o el nínxol: per un dia el poble s’estén més allà dels que som vius, i es fa veritable comunió.
Aquestes formes concretes de recordar les persones que ens han deixat són necessàries, perquè encarnen un desig, el desig de voler seguir units amb els nostres familiars i amics, amb aquells que hem compartit vida, alegria i llàgrimes”.
(d'Espai Sagrat).

TROBADA A SOLIUS, DISSABTE 29 A LES 5 DE LA TARDA

2011-10-25T02:33:00.000-07:00

PUBLICACIÓ MUSICAL DE NÚRIA GIMÉNEZ

2011-10-07T03:11:00.000-07:00

"Periferia Sheet Music" ha publicat l'obra musical feta per Núria Giménez Comas. El títol és En tombar-se descobrí el cel, i els estels.....
La primera audició d'aquesta composició per clarinet baix, piano i cinta es va poder escoltar, per primera vegada, a l'Ateneu Barcelonès el 27 de magi de 2011.

A la partitura editada, s'hi adjunta el DVD que permet escolar-la amb tota perfecció de detalls.

Enhorabona, Núria.

NARCÍS MASFERRER, SEGONS L’ANNA VICENS

2011-10-04T06:24:00.000-07:00

Narcís Masferrer i Buixó (1913-2010) mestre, ninotaire i home de teatre.
Josep Pla deia irònicament que quan uns amics es reuneixen per retre un homenatge o un reconeixement a una persona molt estimada, que ja no és amb nosaltres, l’atmosfera de la trobada acostuma a ser un xic nostàlgica. L’estima i l’admiració dels autors pel protagonista podria distorsionar-ne la visió. Però no, no és aquest el cas. Pla no va tenir la nostra sort: la de conèixer l’Anna Vicens i l’Antoni Ferrer que, amb el seu entorn familiar, són capaços d’organitzar un reconeixement divertit, festiu, a l’entorn d’una personalitat desapareguda. I de fer-nos reviure el seu talent amb naturalitat i humor.
Els que no varen assistir a l’acte de presentació del documental Narcís Masferrer i Buixó, narmas, del qual són artífexs l’Anna Vicens, amb el suport del seu marit Toni Ferrer, poden demanar-ne de veure una còpia per comprovar-ho. Val a dir que en saben molt i tenen recursos (films, fotografies, documents, música...etc).
De la mà de la filla, Dolors Masferrer, i de la mateix Anna es presenta tot l’entorn familiar d’en Narcís, particularment del seu pare Francesc (1890-1973). De l’avi Paco, se n’explica la gran tasca teatral, com autor i actor, incidint d’una manera especial en la seva obra Per una Clavellina, un sainet líric musicat pel mestre Josep Maria Vilà, que s’estrenà el 30 de desembre de 1929. El 2005, en Toni Ferrer fill, com a representant de l’Escola d’Adults, en va reproduir –editat- el manuscrit original.
El teatre “Salón Novedades”, can Vidal, -edifici enderrocat, “engolit per l’especulació immobiliària- va ser l’escenari de moltes obres representades per l’Agrupació Romea, de la qual Francesc Masferrer era l’ànima. Segons l’Anna, “va ser en aquest ambient on en Narcís va aprendre el més important: estimar el teatre”. En efecte, amb molt pocs anys hi debutà fent un petit paper. I hi va descobrir l’entusiasme d’una sèrie d’afeccionats de gran vàlua:Pilar Casanova, Joan Isgleas, Esteve Joan Trias, Dolors Miralles, Maria Astor, Francesca Domingo, Josep Font, Àngela Colet, Miquel Jacomet, etc., i el bon fer del director Benet Escriba.
La informació abundant que se’ns ofereix de l’ascendència teatral d’en Narcís i dels seus primers passos es combina perfectament amb les notícies del seu aprenentatge professional de magisteri, com a alumne de Cassià Costal –enterrat a Sant Feliu el 1937-, referent, mestre de mestres, pedagog de reconeguda vàlua estimat per tots.

I tota aquesta narració, per evitar de ser monòtona, en algun punt s’anima amb fets curiosos i divertits, com ara el cas dels “bericaldistas”, que el mateix Toni Ferrer Gallego canta, seguint una melodia que enganxa.

Ninotaire
L’any 1935, Narcís Masferrer ja havia publicat 45 ninots en diferents revistes del país. Ni la seva estada al front, durant la guerra, no impedí que continués fent dibuixos que enviava en postals des de Cifuentes, un “servei meteorològic” del front, fets entre el 1937 i el 1938.
Després vingué la duresa i censura del franquisme. Però en Narcís continuà dibuixant i il•lustrant llibres de text i setmanaris. La filla, l’Anna, els Toni Ferrer –pare i fill-, Lluís Palahí, Vallverdú, Lolita Loubat –entrevistada llargament per l’Anna- van descabdellant bocins de la vida d’en Masferrer, que és també la vida del teatre a Sant Feliu.
L’any 1958 va ser nomenat mestre dels Estudis Nous. I en Toni Ferrer i Vicens, com a exalumne, ens dóna una pinzellada del mestre ordenat i metòdic, que, alhora, feia un ensenyament divertit.
Però el documental incideix més en la seva faceta escènica. No podia ser d’altra manera, ja que els autors –l’Anna i en Toni- són persones del món del teatre i del cinema.

Després de la guerra, continua sent home de teatre
Narcís Masferrer, després de la guerra continuà sent un home de teatre. En un principi en llengua castellana, per imposició de les noves autoritats, actuà en La casa de Troya i Los Pastorcillos, al teatre Novetats i sota la direcció de Benet Escriba. Més tard, actuà amb el Grup Escènic del CE Montclar, ja en català, en obres com Gent d’ara, El cafè de la Marina... I hi dirigí obres com Gent d’ara, Gente bien, Hostes vingueren... o conseqüències de la grip , etc.
Finalment, Narcís va crear un nou grup teatral, L’Arlequí de Paper, del qual també seria director. La Lolita Loubat, que més tard el substituirà en la direcció, n’explica totes les vicissituds.
De les darreres representacions ens queda les filmacions fetes per en Toni Ferrer, on apareixen personatges estimats de Sant Feliu: la Pilar Casanovas, en Jaume Mestres i la seva filla Mercè, la Núria Pujol...
La Judith Albertí hi conta les relacions i anècdotes que va tenir el seu grup “Peti qui Peti” amb en Narcís: ornamentació de diplomes de Carnaval i diverses il•lustracions, ¡ l’afer curiós del dibuix de la “bomba” de la passada.

En Narcís Masferrer no diu mai res
L’any 2003 va ser nomenat fill predilecte de la ciutat. El Toni va filmar tot l’acte que va tenir lloc al saló de Plens de l’Ajuntament, i el parlament dels amics que van lloar la tasca i talent d’en Masferrer des de diferents angles de la vida cultural. Quan li tocà a n’en Narcís de cloure l’acte d’homenatge que se li feia, va dir solament “gràcies”. I ho raonà així: que a ell sempre li havien donat el paper d’un personatge que, com actor, interpretava. Però, en aquell moment, se li demanava que fes de Narcís Masferrer, “i ja sabeu que en Narcís Masferrer no parla, no diu mai res”. En tot cas, només gràcies.
L’agraïment i silenci d’en Masferrer han estat prou eloqüents.

La guitarra tocada per la Dolors Masferrer, acompanyada d’en Noé Larrosa, acomiada la vetllada que restarà present en la nostra vida. Després d’aquest documental, encara ens costarà més “d’imaginar-lo absent per sempre”. El documental de l’Anna Vicens ha fet just el contrari. Ens han convidat a compartir una certa intimitat, i així ens han donat a conèixer -apropant-lo- un xic més la personalitat generosa i complexa de Narcís Masferrer, mestre, ninotaire i home de teatre.

Una vegada més, doncs, fem públic el nostre agraïment a l’Anna Vicens i a l’Antoni Ferrer -que fem extensiu a la seva família i amics. Però la seva feina cultural és ben bé professional, encara que feta en el terreny de la vida quotidiana, del saber-ne la història, del col•leccionisme, de l’humor i de la il•lusió i l’estima per la ciutat. Sense cap despesa pública ni grans titulars als mitjans, l’Anna i l’Antoni van fent en silenci, un rere l’altre, passos de gegant per donar a conèixer la història de Sant Feliu de Guíxols.

“SI NO ÉS AVUI, SERÀ DEMÀ / QUE LA REPÚBLICA VINDRÀ”

2011-09-16T06:28:00.001-07:00

(Portada del llibre de 1975)

Així ho deien o cantaven els federals de tota la vida de les nostres contrades. El punt d’arrencada d’aquest crit, que la dreta s’ha cuidat de silenciar, va començar a sentir-se amb força a partir de la Revolució de Setembre de 1868.

La revolució de Setembre (1868)
Mentre se celebrava a Brussel•les el Tercer Congrés de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), una revolució –promoguda per progressistes, membres de la Unió Liberal, i demòcrates- posava fi al regnat d’Isabel II.
El 19 de setembre de 1868, a la ciutat de Cadis, un colla de generals llançaven al país un manifest que acabava amb el crit de : “¡Viva España con honra!”. En aquell moment començava l’anomenada Revolució de Setembre, la Gloriosa, que encetava un dels períodes més llargs de llibertats democràtiques a l’Estat espanyol durant el segle XIX: el sexenni revolucionari de 1868-1874.
Va ser una revolució “estrictament política”, d’aquelles que només produeixen canvis de superfície.

Pere Caimó i Bascós, alliberat, surt de la presó
Caimó, el nostre federal més famós, era a la presó quan va esclatar el triomf revolucionari. Però arran d’això pogué sortir-ne, i fer-se present a l’Ajuntament de Girona, en companyia d’altres correligionaris, el dia 30 de setembre. Allà, per aclamació, va ser escollit membre de la Junta Revolucionària de la província. Aquesta Junta es va fer amb el poder provincial i va dictar tot seguit una sèrie de mesures d’acord amb l’esperit revolucionari.

President de la Junta i primer alcalde popular de Sant Feliu
El 30 de setembre a Sant Feliu, una Junta provisional va substituir les autoritats existents, i va vetllar per a la consolidació del moviment revolucionari. Caimó, president d’aquesta Junta provisional Revolucionària, el 18 d’octubre va passar a ser “Ciudadano Alcalde Primero” de l’Ajuntament provisional.
L’1 de gener de 1869, a les primeres eleccions celebrades al nostre país per sufragi universal i secret, Pere Caimó va ser alcalde de l’ajuntament definitiu, fins el 15 d’octubre de 1969 que va ser destituït i empresonat de nou pel fets revolucionaris de la Bisbal: el Foc de la Bisbal. Però aquesta és una altra història que recordarem properament.

Per saber-ne més:
Joan Torrent “La revolución de 1868 en San Feliu de Guíxols", Àncora, (del 14 d’agost al 23 d’octubre de 1969)

LA TRADICIÓ OBERTA I “PACTISTA” DE SANT FELIU (s. XII)

2011-09-03T04:14:00.000-07:00

Reflexions a l’entorn d’un document de l’any 1181

Rellegeixo la Historia del Ampurdán (1883) de Pella i Forgas. I hi descobreixo aspectes de la nostra història un xic oblidats.
A partir de la pàgina 590, l’autor esmenta el caràcter cosmopolita i obert de la vila guixolenca, ja al segle XII. Les relacions socials, la convivència es formalitzava a través d’uns pactes entre els senyors feudals (monestir) i la comunitat de veïns representada pels seus jurats. Els centres de decisió o poder eren molt propers, i la població molt més reduïda. La gent que ocupava la badia al redós d’un castell-monestir benedictí saltà a la història del país. S’oficialitzava i es donava a conèixer.
Alguns historiadors (P. Argaiz, P. Yepes i Alonso Cano), equivocadament, van atribuir al document del 1181 l’acta de naixement de la vila. Altres historiadors (Villanueva, Grahit i sobretot Hurtebise) han demostrat que la població guixolenca s’havia format a l’ombra de l’abadia durant el segle X, amb precedents tardo romans i ibèrics. El company Joan Colls i Carreras (+2010), exalumne de l’escolania del Mercadal, va estudiar-ne l’evolució del municipi, com a entitat col•lectiva jurídicament constituïda: la Universitat.

Traduït del castellà, Pella i Forgas diu:”Aquesta societat primitiva no hagués prosperat com tantes altres que van quedar arraconades a l’ombra de les muralles feudals sense el comerç i el tràfic de la platja: als guixolencs no els era possible viure en la tristesa i el quietisme dels pobles apartats dels corrents de civilització en aïllades terres de conreu o perduts en les frondositats del Pirineu català. Italians, francesos i, sobretot els mercaders que comerciaven per Espanya, van fer viure aquí la vida mercantil i amb ella idees gens favorables al feudalisme...”

Josep Pla també havia llegit aquestes mateixes paraules de l’il•lustre historiador empordanès. Una lectura que va inspirar la seva primera història de la Costa Brava (1941), on diu ben clar –parlant de Sant Feliu- que comparteix la idea de Pella i Forgas quan suggereix que la nostra ciutat s’assembla a les belles ciutats italianes de la Ligúria. Pla escriu: “Sant Feliu és un exemple típic de superposició de dues cultures: la feudal i la comercial. Ambdues tenien, doncs, un comú denominador, nascut de les relacions que monjos i comerciants van tenir, sobretot amb els estats d’Itàlia [...]. A mi em sembla –és una impressió potser merament subjectiva- que aquest caràcter italià continua essent el més típic de Sant Feliu” I continua Pla descrivint les qualitats de la ciutat, fent bona literatura.

Expedició pisana i catalana a les Illes (1114)
El fet és que la documentació conservada d’aquella mateixa època (s. XII) ens fa pensar que la primitiva població de Sant Feliu ja tenia força importància, i que la vocació marinera dels seus veïns -i el port guixolenc- ja era ben coneguda. D'aquesta manera s'explicaria la presència de l'estol de vaixells de l'expedició pisana i catalana -per primera vegada n'apareix escrit el nom- a Eivissa i Mallorca (1114), sota el comandament del comte Ramon Berenguer III el Gran, al port de Sant Feliu durant unes setmanes. Era un episodi de la lluita entre cristians i musulmans pel control de les rutes de la Mediterrània occidental, projecte en el qual participarà també la gent d'aquestes contrades.

1181: Carta de franqueses atorgades per l’abat Bernat als habitants de la vila.

La carta de franqueses que l'abat Bernat atorgà a la vila l'any 1181
(AMSFG: Concessions de l'Abat Bernat a la Vila de Sant Feliu. Trasllat del 29 juliol 1194. Perg. núm.1) afavorí encara més l'augment del nombre dels seus d'habitants.
Es tractava, d'una banda, de donar facilitats que estimulessin el poblament i millora de la vila; de l'altra, de reforçar la sobirania de l'abat i del monestir que, a pesar dels plets continuats amb el bisbat, veia com augmentava el seu patrimoni a les darreries del segle XII. De moment, però, els pobladors d'aquesta vila restaren exempts d'haver de pagar diverses exaccions fiscals i dels "mals usos": de la intestia (dret del senyor feudal a la tercera part de l'herència del vassall intestat) i de l’eixorquia (dret del senyor a la legítima del fill en l'herència del vassall que moria sense posteritat).

La civilitat de Sant Feliu, doncs, ve de lluny, però encara ens queda camí per córrer i avançar. A través del diàleg i del pacte hem d’aprendre a conviure en una societat més plural i oberta, que incrementi generosament els seus serveis públics, i llimi -de llimar!- les aspreses de la vida en comú.

“Bon viure – Bon conviure” -i a la inversa, no es poden separar- és el lema de l’Agenda llatinoamericana (2012). Ho practicaven els antics del lloc de Gissalis (Guíxols)-. Ho feien i deien els natius d’un continent encara per descobrir i explotar.

LES TAVERNES DEL POBLE

2011-08-23T01:20:00.000-07:00

(Fotografia de La Pansa)

Recordant Pepe Giró

Les tavernes, pròpiament dites, eren les botigues del poble on es podia beure un got de vi. Se n’hi podia comprar a litres per casa o, també, s’hi podia anar a sopar amb el plat a la mà i fer-se servir un petit de vi en un porró. Eren, d’altra banda, llocs de trobada. Pescadors, tapers i menestrals hi trobaven recés i escalf davant de qualsevol contratemps, i una estona per “enraonar”. Diuen que beure sol és un vici, i que beure amb un amic és una festa. Imaginin-se, doncs, com seria l’ambient de la ciutat, en aquest món tan llunyà del 1905, en una població de menys de tretze mil habitants que comptava amb quaranta tavernes plenes de vida, de llibertat i de tertúlies polítiques i musicals constants. A més a més, onze cellers, quatre casinos i sis cafès habilitaven altres territoris lliures -espais d’oci reservats als homes- estimulats pels millors ideals àcrates.
“En aquella època les tavernes es guanyaven bé la vida. El vi produïa benefici. I les més importants, pel que fa a l’elaboració pròpia del vi, varen ser cal Coix, can Saura i La Pansa. Les altres eren més modestes”, recordava Pere Pujol i Jordana, de la taverna de can Peric al carrer de Sant Joan. Una taverna que, segons Gaziel, “no tancava mai del tot”. A les tres de la matinada s’hi trobaven les colles de boletaires amb els pescadors que “compareixien, embofegats i humits, els pescadors de les primeres barques que tornaven de passar la nit en mar, portant enganxat a les garibaldines de llana un rellent d’escata fresca que era l’anunci infal•lible que hi hauria sardina”.

Les tavernes de la postguerra
Amb menys població i més gana, les tavernes de després de la nostra guerra acollien els primers obrers immigrats, alguns d’ells en llibertat provisional, perquè eren els locals públics més confortables. Amb l’excusa d’un got de vi, hi podien trobar companyia i un xic d’informació en un ambient obert i tolerant. Els taverners “fiaven”. Llavors, encara s’estilava de canturrejar alguna tonada al compàs dels acords d’una vella guitarra. Això sí, ara s’havia d’anar molt en compte amb la lletra de les cançons, que havia de tenir un bon to “moral”. Tampoc no s’hi podia renegar, un costum tan habitual en l’ambient tavernari! I el més insòlit: s’havia d’anar a dormir d’hora per ordre governativa, en un poble de vida nocturna,de pescadors que embarcaven a les “trenyines”. Així i tot, són abundants les anècdotes que se n’expliquen, algunes de pintoresques. I és que, com sempre, entre la clientela, hi havia els tipus més curiosos, “tocats de garbí”; borratxos uns pocs, i tots absolutament addictes a la seva taverna. Malgrat l’alt grau de masculinització del món de les tavernes, és just assenyalar que hi hem trobat dones sofertes i coratjoses, que hi treballaven de debò.
En aquesta època, les tavernes a Sant Feliu no arribaven a la vintena. Les més solvents i conegudes encara treballaven: can Saura, cal Coix, La Pansa, el Tres Tombs, cal Trafí, can Toni, can Peric, L’Empordanesa, el Nou Noé, can Seis (cal Canari), etc.

A can Saura i a can Seis, s’hi cantava
Poc a poc, les tavernes s’anaren transformant. L’estiu de 1952, amb tan sols dotze anys, vaig tenir l’oportunitat de conèixer la taverna L’Empordanesa, al capdamunt de la carretera de Palamós, molt a prop del pont del tren i dels burots, més ençà de la Creu de Sant Pol. Sobre totes les taules rectangulars de marbre i peus de ferro hi havia els sifons en envasos peculiars que anunciaven amb lletres grosses la seva procedència ganxona.
És clar he anat -i hi vaig- a la Pansa del carrer de les Eres. La taverna més emblemàtica i resistent a tots els embats moderns. Molt a prop seu, al carrer de Santa Teresa el 1947 obrí les seves portes una de més petita, la dels Tres Tombs.
Vaig escoltar en directe la veu abaritonada de xantre d’en Pere Albó de la taverna can Saura a la Plaça, i especialment, la de l’Arnaldo Maymí, es Canari, magnífic tenor amb coneixements i experiència musical, a la petita taverna del Passeig que portava amb la seva dona, la Lola de can Seis, l’antic nom de cal Canari. Cantava fragments d’òpera i alguna que altra havanera.
L’escriptor gironí Pla i Cargol observà que: “entre les colles que aconseguiren un cert renom en el cant de les havaneres, hi figura la de Víctor El Canari, de Sant Feliu de Guíxols”. Víctor Maymí era germà de l’Arnaldo. Ambdós compartien la feina d’anar a pescar i l’afició per la bona cançó.
Però, l’una i l’altra anaren enfocant la taverna -i la cançó- al client estranger. Altres establiments es convertiren en restaurant, com la de can Toni, o bé tancaren, com la taverna famosa de cal Romaguer del carrer de l’Algavira. Cèlebre -i un xic mitificada- perquè l’havia regentada Josep Irla Rovira, el pare del president de la Generalitat a l’exili. Durant la postguerra, però, tothom la coneixia com la taverna del cal Trafí, en al•lusió al darrer propietari Pere Trafí. L’amic Lluís Molinas la recordava així: “Dins el local, atapeït, un fum espès amb prou feines deixava entreveure els grups d’homes, amb gorra o boina, la majoria, que, al voltant de les taules, i enmig d’algun renec o d’un traguinyol del porró que tenien al davant, manipulaven amb gran agilitat el llardós grapat de naips que sostenien a la mà. Als llavis, un repastissó de caliquenyo o la burilla mig apagada d’un modest “caldo de gallina”, aconseguit mitjançant targeta de racionament. Algunes vegades, des de l’interior es podia escoltar el so d’una guitarra i una veu ben timbrada entonant “quan jo tenia quatre anys”....”.

La Maria Rosa del Gas Vell
La Maria Rosa Solé i Saurí del Gas Vell va néixer l’any 1934, quan tan sols feia un parell d’anys que el seu pare Mariano- bosquetà, fill de Cassà- havia posat una taverna al local que havia ocupat l’antiga fàbrica de gas. D’aquí el nom de la taverna emplaçada al carrer de Santa Magdalena, entre la riera de Sant Amanç i el camí que, encara avui, porta a les hortes del Molí d’en Blanc, seguint la llarga nau de la fàbrica Bender.
La Maria Rosa, casada amb Agustí Bosch -gironí del carrer Nou-, prengué molt aviat les regnes de l’hostal més popular de la postguerra guixolenca.

L’ESGLÉSIA NO ÉS AIXÒ (JMJ)

2011-08-14T02:41:00.000-07:00

(Fot. Surt de la parròquia la verge de Fàtima,1948)

Ja fa uns anys que en Pere Torras, de la parròquia de Vilartagues, es preguntava “On vas Església?”. I la seves reflexions eren aquestes que avui recordo amb motiu de les jornades de la joventut catòlica a Madrid (JMJ).
Entre altres coses afirmava que “de fet, en una societat plural com la nostra les jerarquies religioses no tenen més poder que el que se’ls vulgui reconèixer, perquè la GENT (i també la gent d’església) sabem que som lliures, se’ns reconegui o no. [...] La primera reforma que necessita l’Església és precisament deixar de ser jeràrquica. I no podem esperar que la jerarquia des jerarquitzi l’Església.
Jesús va dir: On n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo estic en mig d’ells (Mateu 18,20). No necessitem res més. El flux de la vida cristiana no va de la JERARQUIA a la BASE sinó que es genera directament a la BASE quan unes persones opten per viure d’acord amb unes actituds i comportaments de comunió amb tothom.
La JERARQUIA, que ja en si mateixa és una desviació respecte a l’Evangeli, actualment està esdevenint cada vegada més injusta per la gran força que li donen els mitjans de comunicació.
A l’Església no pot haver-hi cap altra forma d’AUTORITAT fora d’aquella que consisteix en SERVIR. I no s’hi val a fer trampes pretenent DOMINAR sobre els altres dient que és un acte de SERVEI. L’autèntic SERVEI només pot prendre forma d’AUTORITAT si ho decideixen, i, en la mesura que ho decideixen, els “servits”.
És l’hora de les Comunitats. Aquestes neixen per alguna classe de coincidència entre persones que han escollit viure en comunió amb els altres i amb el seu entorn. Després, cada comunitat anirà trobant la seva manera d’estructurar-se i de relacionar-se amb les altres comunitats germanes. La nova Església només pot ser fruit de la confiança generalitzada envers les persones i envers les comunitats que vulguin formar”.

Han passat un quants anys, i les coses continuen igual o pitjor.

Demà,en la festa de l’Assumpció de Maria

Demà, tots els grups de cristians que es reuneixin, llegiran en el Magníficat :
“El Senyor...ha mirat la petitesa de la seva serventa”.
Segons el mateix Pere Torras: “En la nostra Església, és en l’àmbit de les comunitats petites i senzilles on s’està redescobrint aquest missatge de la Bíblia. Són les comunitats minúscules i petites les que fan l’experiència que Déu mira la seva petitesa.
Per contra, a nivell de la “gran” Església (la “Cristiandat”), sembla que s’hi continua enyorant l’antiga grandesa social (tan poc cristiana!). Sembla que els grans sacerdots i els ministres de grandesa no acaben de superar la mentida del Poder, i, amb grans concentracions i solemnes espectacles, volen mostrar a tothom que encara som importants.
Estem generant una Nova Humanitat, i tot fa pensar que en aquesta Nova Humanitat encara no s’hi superarà la mentida del Poder; la mentida de separar “grans” i “petits”. Si és així, l’aportació dels deixebles de Jesús a aquesta Nova Humanitat haurà de ser des de la petitesa, i ajudant a dessacralitzar tota forma de Poder. A més, la fidelitat als “petits” exigeix excloure tot signe de grandesa, tant si es tracta de grans catedrals com de grans celebracions. I no serveix d’excusa dir que són una herència del passat que l’Església ha de mantenir. En el passat, per bé i per mal, l’Església s’identificava amb la mateixa societat. Així doncs, es pot considerar que la Societat és també hereva legítima d’aquestes antigues grandeses. En tot cas avui dia aquestes grandeses poden tenir més fàcilment una destinació social si són propietat de la Societat que si són propietat privada de l’Església. I l’Església podria ser fidel al missatge de Jesús, i sincera. La petitesa no pot ser una estratègia. La petitesa només val si és real, i viscuda de cor”.

Església i sistema eclesiàstic

En resum. Tot plegat m’obliga a distingir l’Església, del sistema o estructura eclesiàstica. Crec en l’Església com a conjunt de comunitats inspirades en l’Evangeli. I critico i lluito contra totes les formes d’un sistema o d’estructura eclesiàstica que utilitza la fe i l’Evangeli per a mantenir-se en el Poder i per conservar els seus vells privilegis socials en una societat laica i plural. Com també respecto aquelles altres expressions religioses que, com Càritas per exemple, intenten ser fidels a l’esperit de l’evangeli que opta radicalment a favor dels més pobres i marginats de la nostra societat.
Personalment penso que la manifestació de joves catòlics a Madrid (JMJ) té més a veure amb el muntatge espectacular del sistema eclesiàstic que ve a dir-nos: “encara som importants en aquesta societat”, que no pas en l’Església que ha rebut el missatge d’humanitzar la societat des de la petitesa de la base, de la feixa de baix.

GOIGS DE SANT FELIU DE GUÍXOLS

2011-08-09T02:05:00.000-07:00

Ara farà 60 anys que Gaziel, entre el mes d'agost i setembre de 1951, va escriure els seus Goigs de Sant Feliu de Guíxols, amb dedicatòria a Marian Vinyas i que, com tothom sap, són la gènesi del llibre Sant Feliu de la Costa Brava”. El Goigs d'Agustí Calvet es publicaren el 1952.

I que n’ets de ben plantada
DINS UN CLOT, com dins un niu,
tota fina i encalmada,
entre l’aigua assoleiada
i el recer del bosc ombriu:
ai, ciutat de Sant Feliu
arran de la mar salada!

* * *
Amb inesperada rauxa,
del Vuit-cents cap a la fi,
la sort et va convertir
en una petita Xauxa.
Mentre a l’espanyol, batut
a Cuba i a les Filipines,
el coronaven d’espines,
el <> feia salut.

Sense estorbs ni trenca-caps,
com un que ni se n’adon,
a totes les parts del món
enviava suro i taps.

Amb les mans sempre ben netes
i un gest tot ple de candor,
ell cobrava en peces d’or,
mentre pagava en pessetes.

Pel Pertús bufava una aura
que ens duia francs com un sol:
corrien marcs per Sant Pol
i esterlines pel Ridaura.

El taper i el pescador
eren reis sense corona,
que a Palamós i a Girona
es feien dir <>.

Treballaven amb catxassa
tres dies setmanalment,
i encara deia la gent
que tots treballaven massa.

Una vida tan feliça
sols la podien portar
uns que sabessin lligar
els gossos amb llonganissa.

Doncs, ningú sabrà mai com,
però a cada dos per tres
es buidaven els carrers
i <>.

Homes, dones i quitxalles
per monts i valls s’escampaven,
i les tartanes bolcaven,
en mig de cants i rialles.

Era una immensa bonança,
com si tot l’any fos un maig.
Venien seguit, a raig,
els millors xampanys de França:

i eren les menges corrents
capons, déntols i llagostes:
rodaven tortells a embostes,
i els feixos d’havans, a cents.

A l’ermita del Remei
s’hi feien grans costellades:
i d’oques, se n’han menjades
sota l’Arbre del rei!

Entre Romanyà i Les Comes
passant pel bosc d’en Rabell,
veieu conills sense pell
i pollastres sense plomes.

Pujaven, de mil indrets
a Sant Grau i Sant Baldiri:
el menys era dur-hi un ciri,
i el més, aplegar bolets.

La Conca, Sant Elm, Canyet,
Font-Picant, Monti-Calvari,
ningú deixava d’anar-hi
a tastar un peix amb suquet.

De Solius a Giverola
hi havia una gran farum
que era el deleitós perfum
del xup-xup de la cassola.

I, a força d’alçar els porrons
de xampany i de garnatja,
pel bosc corria una ratxa
de sospirs i de petons:

car amor tampoc dormia
- com més viu és, menys es veu –
amagat com un dèu
i dolça com la malvasia...

En venint de l’hora frescana
quan el sol tombava el caire,
esclatava forta, en l’aire,
la cobla de la sardana,

amb cançons fines, lleugeres,
com l’aigua del rierol,
plenes de llum i de sol,
del gran <>, el de Figueres:

ballades que encara són
la remor més genuïna
del passeig de la marina,
el passeig més bell del món:

fet de cinc rambles tan grans,
que ell tot sol desmentiria
l’ancestral gasiveria
que ens pengen als catalans:

i on, llavors, el bo i millor
s’hi feia grans barretades:
elles, totes estofades,
i ells, de vint-i-un botó.

Ai, braser ple de guspires,
món petit i ben tancat,
amb perfum de tap cremat,
de musclos i pallerides!

* * *
En mig de tantes dolçors
Sant Feliu tenia encara
una altra cosa més rara,
i és que tenia senyors.

Senyors de cos i esperit
gent de pro, que feia tropa,
viatjant per tota Europa,
sense passar per Madrid.

El diner i la cultura
ací es van saber casar,
i era de tot l’Empordà
el pot de la confitura.

A Sant Feliu tota ufana
era oberta al pensament,
com en ple Renaixement
una vila italiana.

La millor menestralia
en el Casino del Nois
(que n’estaven de cofois!)
gran biblioteca hi tenia.

Amb certs aires de bruixot,
vetllant de nits, solitari,
dels astres l’immens desvari
seguia en Rafel Patxot.

L’Agustí Casas escrivia
un català pur i fi:
hi havia mossèn Maimí
que era un pou de Teologia.

Pro l’Albert, home d’esquerra,
va ser, apuntant més alt,
el líric més musical
que ha donat la nostra terra.

Sant Feliu, llavors bullia
com no us ho podeu pensar:
per xó hi podien passar
els miracles cada dia.

Un impressor, En Viader
tingué el lluc fenomenal
d’imprimir un llibre genial
en suro, en lloc de paper.

I encara una altra de bona:
sense com va ni com ve
una quants <> varen fer
el carrilet de Girona.

De tot hi havia una mica:
omplien la nit i el dia
pintura, ciència i poesia:
pro el gros va ser la música.

Tenim un dels Vidals,
en Salvador, bon xel•lista,
i en Rovira, un organista
de bon gust i grans cabals.

Va portar d’Estats Units
una orgue que enamorava,
i a casa seva donava
concerts i xefles, les nits.

(L’orgue, avui, font de dolçor,
omple diumenges i festes,
de melodies celestes
l’ermita de S’Agaró.)

Un quintet, compost d’amics,
interpretava amb desfici
el meravellós seguici
dels mestres, moderns i antics.

Voltada d’horts i florestes,
la casa era un santuari
on anaven a evocar-hi
les veus de les grans orquestres

que Europa feia sonar
a Bayeruth, París i Múnic:
ai, a Espanya era el lloc únic
per saber-les escoltar!

Al jardí, un chor de gripaus
acompanyava amb sordina
la revelació divina
de Ricard Wagner i Strauss...

Però vós, Vinyas –a qui
van aquests Goigs dedicats -,
i éreu, dels enamorats
al piano, un pur trafí,

i encara ho sou: - d’ajudar
m’hauríeu amb vostre senderi,
a explicar el gran misteri
que ara a mi em toca contar.

I és que, al ple d’aquell festeig,
- mig rellotger, mig poeta-
ens va néixer el gran Garreta,
espontani com un reig:

increïble fill del Sol
desposat amb la mar blava,
que cantava i refilava
com la merla o el rossinyol!

Ai, quin temps i quines menes
d’homes forts i esperits lleus,
que eren estimats dels déus,
les muses i les sirenes!

És tan alta llur memòria
i llur esplendor tan viu
que ells seran tot Sant Feliu
davant el món i la Història.

* * *
Res tan curt com la disbauxa
res més breu que el paradís
res tan feble i fonedís
com les delícies de Xauxa!

Ai, qui ens ho havia de dir
que una florida tan rica
hauríem, de mica en mica,
veure-la secar i marcir?

Un seguit de malvestats
ha caigut damunt la terra:
la guerra sols porta guerra,
i els disbarats, disbarats.

El món se’ns ha tornat boig,
la vella Europa és uan olla:
tot desbarra, tot trontolla,
i el boig se’ns ha endut el goig.

Els afanys de cada dia
ens han ben aclaparat,
i els pollastres s’han tornat
ocells de mitologia.

Adéu, Sant Feliu dels bons.
Pel teu cel de llums tan fines
ja no hi volen les cardines:
les fan fugir els avions.

La cultura...? Ai, la cultura!
Mai ningú no podrà dir
quina ha estat la trista fi
d’aquell pot de confitura!

Hem perdut tantes coses,
que no és pas gens d’estranyar
si ara es sent l’ase bramar
on abans florien roses.

Els fills d’aquells que la toga
portaven dels escollits,
llegeixen, ara, ensopits,
articles d’en Galinsoga.

I, en lloc de parlar amb els déus,
amb la musa, o la sirena,
enumerats per l’esquena,
ara juguen amb els seus peus...

Prò, aquestes són les batalles
inevitables del món:
doncs ja és sabut que tot són
jocs de rialles i ploralles.

Si sempre la reravera
segueix fatalment l’estiu,
també és cert que tot reviu
en tornant la primavera.

Els bons temps prou revindran,
portats pels uns o pels altres,
i si no els veiem nosaltres,
els fills o els nets els veuran.

Per damunt de tanta runa,
malgrat el fang i la fel,
ens queden mar, terra i cel:
la nostra més gran fortuna.

I amb dissort o amb benaurança
això mai no ens ho prendran:
que els home sempre diran
davant de tanta bonança:

Ai, que n’ets de ben plantada,
amorosa com un niu,
tan dolça i tan encalmada
entre la boscúria alada
i el sorral com un caliu:
Ai, ciutat de Sant Feliu,
arran de la mar salada!

Agost-setembre 1951

NOMÉS TISORADA ?

2011-08-06T01:30:00.000-07:00

(Fot: Nens a la font)

Alguns “amics” del facebook m’han demanat el perquè no estic gens d’acord amb les retallades del Govern català. Sóc una persona normal que, com moltes, les pateixo en pròpia carn, i comparteixo el sofriment de les persones del meu entorn. Sense uns coneixements específics d’economia, reconec la complexitat del tema pel seu context global i, per tant, pel poc marge que al govern li queda, entre la pressió d’Europa i la d’Espanya.
Així i tot em sembla que no és correcte insistir tant i només en la “necessitat” de la retallades que proposa el Govern català per tal de reduir el dèficit. Com si volguessin fer-nos creure que existeixen unes raons objectives, tècniques, i que, doncs, no hi ha alternativa possible. Penso que també hi ha unes raons ideològiques i d’interessos de classe que no suren, que es volen disfressar. El pacte de CiU amb el PP, sobre aquest, és molt clar. I si guanyen les eleccions, PP i CiU ens abaixaran les pensions als jubilats. És la darrera mesura o tisorada fàcil que els queda.

No es pot parlar de despesa sense parlar d’ingressos. El dèficit també es pot eixugar, a més a més, a través d e l’augment dels ingressos. Mesura de la qual el Govern no vol sentir-ne parlar. És més fàcil suprimir treballadors de les plantilles de les empreses públiques, interins, eventual o contractats, que no pas rebaixar el sou dels alts directius, assessors, comunicadors i polítics.
Veig, contra el que es va dir, que els càrrecs de confiança augmenten en les institucions, quan havien dit que això aniria al revés. Per què no se suprimeixen diputacions, consells comarcals,...?
“Reduir la despesa pública en temps de greu crisi econòmica és una irresponsabilitat, disminuir la despesa en salut és una injustícia social, retallar la despesa en salut mentre s’elimina part de l’impost de successions és immoral”. És l’opinió d’uns economistes, d’uns entesos que han estudiat el tema.
Abans de començar les “retallades” en salut i educació no s’havien de fer uns estudis i anàlisis exhaustives per detectar on eren les deficiències i resoldre-les per altre vies d’estalvi?
Per què no es grava les rendes i els beneficis del capital financer i dels banquers, responsables de la crisi financera?
La millor manera de reduir el dèficit és augmentar el creixement econòmic i la capacitat adquisitiva de la gent. Això m’ho diu un comerciant de Sant Feliu, que aviat haurà de tancar la botiga. La gent no gasta. No pot. I si baixa el consum i la inversió pública, com es produirà la recuperació econòmica?
Per tant, és clar que hi ha d’haver mesures de racionalització i d’estalvi en la despesa publica, també en la despesa pública social. Però, d’altra banda, s’han d’augmentar els ingressos, s’han d’apujar els impostos a les classes més benestants, i evitar-ne el frau o l’evasió de capital –cosa que, històricament, ha passat durant totes les crisis econòmiques. D’aquest recurs, els polítics no en parlen mai, ni ho faran. Perquè seria reconèixer que ells -i la classe social que representen- han de contribuir més. I això és molt difícil, per no dir impossible.
És més fàcil parlar demagògicament de les petites “trampes” de la gent que està a l’atur, de controlar o suprimir les petites ajudes familiars, la percepció del PERMI... Això, segons la seva opinió és mantenir “vagos”... Això no vol dir que no hi hagi necessitat de fer més controls sobre els probables abusos.
Amb aquesta mesura hi haurà més fractura social.
És la sort del pobre que, a més de ser la víctima d’un sistema que no funciona, el sistema el fa culpable. No té treball, ni casa..., i vol viure!
Quin és el règim de jubilació dels politics?
Tothom té dret a una vida digna -alguns sectaris només el tenen en compte quan parlen de l’avortament-, i per tant, al treball i a l’habitatge.
El cas de Somàlia és revelador. Tots som Somàlia, i ens n’hem de sentir solidaris, sabent que no és la sequera la causa de la fam. Sinó l’especulació que, des d’un llunyà despatx, maquinen unes persones amb els preus dels aliments.

BONA FESTA MAJOR 2011 !

2011-07-31T23:42:00.000-07:00

Les festes majors d’aquell temps

La invitació als balls de l’envelat del Casino, que reproduïm a dalt, va ser un dels elements recuperat en un dels molts treballs per descobrir la tradició popular que vam fer amb les escoles de Sant Feliu.

Efectivament, el curs 1989 - 1990, els Tallers d’Història -com a treball conjunt de mestres i tècnics de l’arxiu i del museu per a introduir la història local a les escoles de la ciutat-, amb motiu del centenari del Casino dels Nois ens va proposar l’objectiu que els alumnes de tots els centres escolars coneguessin i aprenguessin alguns elements de les festes populars de Sant Feliu. Vam recuperar la “bomba” de la passada, i la passada. Van aprendre a l’escola balls de tota mena d’aquell temps (Walz -ho escrivien així mateix-, polka, americana, mazurka, rigodón, etc.).
“Una especialitat de tots els envelats i sales, en els dies de festa major, eren els “solos d’instruments orquestrals. En deien “obligats”, i n’hi havia de cornetí, de clarinet, de violí, de fiscorn i fins de contrabaix”, ens explica Gaziel.
I aquell curs vam conèixer com eren els vestits de l’època que van poder lluir mentre feien la passada, amb orquestra, i en els balls a la sala del Casino. I com nois i noies es comprometien a fer una ballada entre ells a l’envelat.
Sentíem curiositat per saber com eren els àpats de la Festa Major: entremesos, rostit de pollastre o d’oca, i peres de sitrelló amb vi i carquinyolis. I tot ben regat amb vi de la terra que es trobava a les nombroses tavernes. Alguns fabricants de taps tenien el privilegi de beure xampany!
És clar que, generalitzant molt, ens referim a les festes majors de tombant del segle dinou al vint, en temps de vaques grasses. Quan n’arribaren de primes (crisi econòmica i social de 1913 a1923), també s’aprimaren les festes. Evidentment.

Com eren les festes majors d’aquells temps?

Les festes d’aquell temps eren bàsicament molt populars. Populars perquè eren preparades per moltes i diverses entitats. Perquè atreia molts forasters per la seva fama, que arribaven en carruatges i tartanes –després, amb tren (1892). Perquè tothom s’implicava i participava com a soci d’un casino, d’una coral o d’un grup teatral.
Ser soci d’una societat cultural o recreativa, o tenir bon gust per la música, es combinava perfectament amb sortides al camp, fer berenades i anar als aplecs. D’això, a Sant Feliu, se’n deia “anar a fer-la” -a fel•la. Una manera molt guixolenca i popular per dir que una colla sortia fora vila, per mar o per terra, a celebrar una festa gastronòmica. Expressió que encara ara alguns guixolencs utilitzen.

Les festes més celebrades eren les de la Festa Major, Nadal / Cap d'Any, Carnestoltes i la del Corpus, sobretot la seva vuitava, que era una setmana d'animació, balls, passades i de funcions religioses per barriades.
Era costum d'engalanar els balcons de les cases amb banderes, gallardets i domassos, i també els carrers. Qualsevol ocasió festiva era ben aprofitada per a fer-hi una "passada", amb les serenates de les orquestres guixolenques.

El 1898 s'obrí al públic el balneari/banys de la Pedrera, d'en Baldomero Pilot. Els banys i els jocs a l'aigua (la famosa cucanya!), les carreres de cintes en bicicleta, etc. eren altres de les moltes distraccions del moment.
Al passeig, s’hi instal•laven els primers cines en barraques o envelats: els cinematògrafs Jaume Tell, Vilallonga, Polak, "Moderno", etc.
A partir del 1906 començà a haver-hi els cinemes amb local propi.

Repetim, però, que una de les aficions més generalitzades de la població era la d'assistir a les funcions de teatre i sarsuela. Per l'agost de 1910, a la platja, es representà l'òpera la Marina.
És sabut que, d’altra banda, abundaven els cafès i les tavernes on tenien lloc les habituals tertúlies -d'indubtable valor social-, i on no faltaven els cants inspirats pel tast del bon porró vi que s'hi servia.

En fi, tot plegat eren ingredients variats que es barrejaven per animar les festa major que tothom la disfrutava amb la seva colla i a la seva manera. L’Ajuntament no havia de fer gaire res. Tot s’ho muntava la gent, i per això s’implicaven i disfrutaven més.

Així ho recordava en Narcís Masferrer: “En el nostre Sant Feliu, per exemple, jo hi he pogut veure i viure, tot al llarg d’aquests darrers noranta anys, les festes dels carrers, aquell “anar-la a fer” dels dies de la Vall d’Aro, les moltes que s’apleguen a redós d’aquest mot genèric d’aplec (l’aplec del Remei, l’aplec de Pedralta,...) i, per descomptat, la Passada, la més espontània, la que, d’entre totes, és sens dubte la més amarada de la salabror de la ganxònia”.

Amb l’ofici solemne i cantat amb bona polifonia el dia del sant patró, el dinar de festa major, els balls, els concerts, les sardanes, etc, hi havia, com a característica especial els envelats- Gaziel s’ho preguntava:

Què foren els envelats?

I tot seguit ell mateix s’ho responia:
“Quan venia la festa major, amb aquella serenitat i plenitud del primer d’agost – mar, terra i cel -, que mai no fallen, a la platja de Sant Feliu hi plantaven, no un, ni dos, ni tres, sinó quatre envelats, de renglera. Per ordre de sumptuositat eren aquests: el del Senyors, el dels Nois, el de la Gorga i el de l’Anxova. I la festa no durava pas tres dies, com sol durar arreu, sinó cinc o fins sis – quan un diumenge o qualsevol altra diada no feinera s’hi afegia de torna. Calia veure damunt el sorral aquells quatre embalums festius – de parets primes, llistades de blanc i de blau, tremoloses com veles inflades, i un sostre onejant com la mar, coronat de banderes -, amb tot de pals i cordes al voltant, per mantenir-los ben fermats a terra: no fos cas que, per descuit, els envelats es varessin tots sols i se n’anessin surant i brandant aigua endins, com galions plens de gernació, de llum i d’alegria.
L’envelat, a la seva gran època, fou una de les invencions més enginyoses de la Catalunya vuitcentista: la fórmula perfecta amb què una societat meridional, democràtica i encara novella, després dels segles que havia passat sotmesa, retreta i esquerpa, resolgué la manera d’esplaiar-se col•lectivament, una vegada l’any, improvisant el lloc que li mancava. [...]
L’envelat: el gran saló màgic, aeri i fresc, que es munta i desmunta en una nit, com en els contes de fades. I l’envelat sorgí de terra, amb tot l’equip de gnoms especialistes –empresaris, decoradors, tramoistes, bastaixos i traginers. Els fills de la democràcia, polls ressuscitats, havien trobat just el palau portàtil i de lloguer que els calia.

EN TEMPS DE CRISI, ÉS QUAN MÉS S’HA D’INVERTIR EN NECESSITATS SOCIALS

2011-07-27T00:53:00.000-07:00

La gent gran de Sant Feliu són els ciutadans i les ciutadanes, els veritables protagonistes, que han fet possible la ciutat en què vivim i que estimem. La ciutat que coneixem avui ha estat la suma d’esforços de molta gent.
Són molts els motius pels quals l’Ajuntament, que representa el conjunt del poble, en tingui cura. I ara més, perquè la necessitat de “retallar” per baix, que ens ve imposada des de dalt, ens podria fer oblidar que les necessitats socials són les primeres que hem d’assegurar i millorar.
Pensem que l’objectiu principal de l¡’Ajuntament i dels seus Serveis Socials és el d’atendre, garantir i protegir els drets a les persones grans, i això s’ha de fer incrementant recursos econòmics i humans a les persones de la ciutat que més ho necessiten. I la nostra gent gran ho necessita. No és ja una qüestió de caritat, sinó de justícia.
Per això ens sembla que els primers diners que s’obtinguin del herència Anlló s’haurien d’invertir, preferentment, a la millora de la residència de la nostra gent gran de què té cura la fundació Surís.

Joan Surís i Llorens, nascut a Sant Feliu l’any 1806 i resident a La Havana, va llegar l’any 1855 vint mil pesos a favor dels guixolencs més necessitats. Aleshores era alcalde Jaume Lloveras i Rivas.
S’encarregà un projecte a l’arquitecte municipal General Guitart i Lostaló, i el 1904 es començaren les obres en un lloc, llavors, alterós i ben airejat de la població.
El 2 de febrer de 1906 les Filles de la Caritat de Sant Vicens de Paül (Dolors Serdà, M. del Carme Sánchez, Assumpció Sans i Josep Llorca) es feren càrrec de la direcció i del servei del centre. Aquestes germanes varen ser substituïdes el mes de juny de 1909 per l’Instituto de las Hermanitats de los Ancianos Desamparados, de València.

Darrere l’Asil Surís hi ha, doncs, una llarga una història de generositat ganxona que ha d’anar en augment. S’hi estan unes persones que s’han d’atendre cada vegada millor, materialment i psicològicament. Això és el més important.
Secundàriament, hi ha també un patrimoni urbà a protegir i conservar: l’edifici projectat pel gran arquitecte Guitart, que s’ha de desprendre dels afegitons que n’amaguen la seva fisonomia i personalitat, com podeu observar en aquesta fotografia.

JULIOL DE 1936: COMENÇA LA GUERRA CIVIL A SANT FELIU

2011-07-22T00:23:00.000-07:00

Ara s’acompleixen setanta-cinc anys de l’inici d’una guerra provocada pels enemics de la República i de les reformes socials que podia comportar el nou règim democràtic volgut per la majoria de ciutadans l’abril de 1931. Voluntat popular que, amb poc marge de diferència, es reafirmà en les eleccions de febrer de 1936.
La proclamació d'un règim democràtic, després de set anys de dictadura i decennis de corrupció en la vida política, va obrir una nova etapa que va deixar aflorar els greus desequilibris socials, regionals i ideològics del país, i que el nou règim sortit de les urnes va intentar corregir amb unes tímides reformes que van ser rebatudes per les classes dominants.
Ho hem dit més d’una vegada. L’endemà mateix de ser proclamada la República, els monàrquics, militars, grans propietaris, alts executius, eclesiàstics... van començar a preparar un cop d’Estat, que no reeixí fins a l’aixecament militar de 1936. En aquest sentit, l’amic Joan Soler, Conet, em va proporcionar un llibre molt clarificador escrit en francès per José Antonio Ansaldo, que només s’havia publicat a Mònaco, l’any 1953: Mémoires d’un monarchiste espagnol. 1931-1952.
És probable que em repeteixi. Però no m’importa repetir com va ser l’inici d’una guerra que encara marca greument les nostres generacions, quan veus que s’intenta una vegada més tergiversar-ne la història. Els poderosos han intentant sempre dominar-la. Mireu, doncs si n’és d’important la història. Els convé la desmemòria, que no se sàpiga ben bé qui va iniciar la violència d’una guerra, i per què. És suficient veure com s’ha redactat el Diccionario de l’Acadèmia de la Història, al servei del neofranquisme més estès dels que ens pensàvem. Amb una facilitat tremenda justifiquen Franco i tot el que es va fer aquells anys, i la repressió de després, amb l’únic objectiu que no pervisqui ni tan sols el record de la República, ni de les tímides reformes socials que volia establir.
No insisteixo en aquest punt perquè aquests dies han escrit amb més solvència els millors historiador especialistes del tema (Josep Fontana, Borja de Riquer, Andreu Mayayo, Àngel Viñas, etc) per denunciar la interferència ideològica i el sectarisme en defensa de la “història com a ciència que, fonamentada en el rigor metodològic de la recerca, ofereixi interpretacions constatables i sempre sotmeses a debat”.

La República
La proclamació d'un règim democràtic després de set anys de dictadura i decennis de corrupció en la vida política va obrir una nova etapa. Les victòries electorals de les opcions polítiques republicanes van fer aflorar els greus desequilibris socials, regionals i ideològics i van aportar tímides reformes que van ser rebatudes per les classes dominants amb un aixecament en armes el juliol de 1936.
El tòpic que el triomf del Front Popular en les eleccions del febrer de 1936 havia fet inevitable la guerra és totalment insostenible des del punt de vista històric. L’alçament va ser llargament preparat, ja ho hem dit. I pretenia aturar qualsevol intent de reforma econòmica, social i cultural. Ni la violència que alguns grups d’extrema dreta o esquerra portaven a terme en alguns llocs del país -ni la mort de Calvo Sotelo (13 de juliol)- no n’eren la causa. Ni l’invent del bolxevisme incrustat en el Front Popular, etc.

La setmana del 12 al 19 de juliol a Sant Feliu
Va ser una setmana normal d’estiu a Sant Feliu. Es pot parlar, sense exagerar, d’un autèntic oasi social al poble, en què es pogueren celebrar tots els actes religiosos previstos: novena del Carme, catequesi, preparació de la celebració del vintè aniversari del Patronat d’Obreres de mossèn Sants, amb 200 noies associades. Les misses, com de costum, tant el diumenge 12 com el 19.
El diumenge 12, a Palafrugell, tenia lloc una exposició d’artistes del Baix Empordà. De Sant Feliu, hi participaven: Narcís Masferrer (dibuix); Ramon Matas, P. Perpinyà i J. Torrent (pintura), J. Balmanya (escultura), i Josep M. Nadal, Pere Rigau i Feliu Romaní (fotografia).
Amb la celebració de la verge del Carme, S’Agaró celebrava la seva Festa Major amb missa, sardanes, ball, festa infantil a la plaça dels Roserars. Mentre, s’acabava de preparar la Taverna del Mar que es volia inaugurar el 25 de juliol, per sant Jaume.
Un ban del sotsdelegat marítim, José Antonio Lartitegui, avisava del perill de menjar musclos del port, i demanava decència en els banys i banyadors.
La impremta Viader imprimia el darrer número de la revista La Costa Brava, núm. 319, que el dissabte -18- sortiria al carrer sense veure’s mutilada per la censura que -això sí- existia. Era l’únic setmanari guixolenc que es publicava, i pertanyia a l’Acció Catòlica que depenia del bisbat de Girona. Organisme religiós que havia donat suport electoral al Front d’Ordre, en contra el Front Popular. Però amb el retorn del reformisme republicà i la vigència de l’Estatut no es va produir com mena de revengisme.
El dia 17 de juliol de 1936 era un de tants divendres d’estiu al Sant Feliu republicà. Una calor xafogosa s'escampava arreu i ja havien arribat els primers estiuejants. La gent ja esperava el diumenge per “anar-la a fer” a Sant Pol i a Sa Conca. I ja es pensava en la propera Festa Major. La pastisseria Comas, inaugurada el 12 de maig de 1936, preparava els postres que es distribuirien per S’Agaró i per les cases benestants ganxones.
El dissabte 18 els nois i noies començaven les seves vacances, i els actors i actrius locals de l’Agrupació Romea, aquells dissabte, havien d’actuar a Platja d’Aro representat l’obra de Pompeu Crehuet “Mamà política”.
Guixolencs i forasters van tenir ocasió de llegir aquell dia a casa o en tavernes i cafès de la ciutat les notícies de la premsa gironina que parlaven, entre altres coses, de “La evasión de capitales en 1920 y la evasión en 1936”. I La Costa Brava quer ja havia sortit.

Més lluny, però, militars, grups feixistes i de dretes es preparaven per donar un cop violent
Una part de l'exèrcit espanyol destinat al Marroc es rebel•lava contra l’encara feble democràcia republicana. Eren les cinc de la tarda del dia 17 quan les tropes del Terç de la Legió i els Regulars de la guarnició de Melilla, amb el suport de falangistes, carlistes i monàrquics, ocupaven aquella plaça; el general Yagüe a Ceuta i el coronel Sáenz de Buruaga a Tetuan feien el mateix. Al matí, les tropes del comandant figuerenc Rios Capapé, destacat a Torres d’Adealà (Rif), havien ocupat l’estació telegràfica i telefònica de Villa Sanjurjo.

El general Franco el 17 de juliol es trobava a Gran Canària, amb l’excusa de l’enterrament de la mort del general Amado Balmes -matí del 16 de juliol-, comandant militar de l’esmentada plaça, a qui probablement l’havia fet assassinar segons Ángel Viñas, de la mateixa manera que havia fet amb Ricardo de la Puente. Eren els dos primers crims personals de Franco, diu l’historiador Josep Fontana.
Després emprenia l’històric vol amb el Dragon Rapide (finançat per Joan March), que el dia 19 el deixaria a Tetuan.

Reacció dels sindicats i partits a Sant Feliu

En arribar a Sant Feliu la notícia de la sublevació d'un sector de l'exèrcit amb el suport de les classes socials més conservadores i de la proclamació de l'estat de guerra del 19 de juliol de 1936, l'Alcalde segon Bernabé Llorens i Collell d'ERC presidia l'Ajuntament constitucional, des del dia 15 de juliol, per malaltia de l'Alcalde primer Francesc Campà i Viarnés. (El dijous, 23 de juliol, Campà ja actuava com Alcalde, junt amb el Comitè).
A la vigília del cop d'Estat, el dia 18, els dirigents de la CNT. -Francesc Isgleas, Aureli Albertí, Cristòfor Sala, Pere Vicens- havien convocat una reunió oberta al seu local del carrer de Sant Fèlix per a decidir què calia fer davant les notícies que els arribaven. També hi hagué representació comunista -poc abans de formar-se el PSUC- i de Joventuts d'Esquerra. Allí es decidí que l'endemà al matí -diumenge 19- Francesc Isgleas i Pep Carbó anirien personalment a Barcelona a fi de conèixer directament els esdeveniments.
En tornar el mateix 19, els dos sindicalistes s'arribaren fins a Girona. A la carretera de Girona varen ser detinguts per un destacament militar i conduïts a la caserna de Sant Francesc, on es trobaren amb el comissari gironí d'Ordre Públic de la Generalitat, Amadeu Oliva. També els grups de la Federació gironina havien previst de posar-se en contacte amb els companys de Sant Feliu, que era el nucli sindical més fort.
Mentrestant a Sant Feliu, des del primer moment el Consell Obrer del Sindicat Nacional Ferroviari, pertanyent a la UGT, es mostrà molt actiu. El mateix 19 de juliol Emili Fontanella, president del Consell Obrer, s'adreçà a l'Alcalde així:
"Ante la situación política actual este consejo Obrero... se pone incondicionalmente a las órdenes y disposiciones del Gobierno de la República que preside como primer magistrado D. Manuel Azaña".
Altres grups, sobretot els que integraven la Federació Local de Sindicats, es manifestaren igualment enèrgics contra la sublevació.
El mateix diumenge, tot i la incertesa del que s'esdevenia a la resta del país, decidiren d'anar a l'Ajuntament en manifestació. En passar per davant del local social dels Federals -que hi estaven reunits-, aquests des del balcó aplaudiren càlidament. Els manifestants, però, els invitaren a sumar-se a l'acte de protesta.
Havent arribat a la casa de la vila, s'entrevistaren amb l'Alcalde accidental Bernabé Llorens, i se li demanà que telefonés al Comandant Militar de la plaça -que era el capità de carrabiners. Aquest, en comparèixer, va manifestar que estava al costat de la República, del govern legalment constituït i que, per tant, les forces d'ordre (la guàrdia civil i els carrabiners) no sortirien pas de les casernes.
Tot seguit s'organitzaren grups de militants per a garantir l'ordre públic a la ciutat i per a controlar les entrades i sortides de les carreteres. També es disposà el control de la telefònica.

Al final, La CNT s'imposà al Comitè i al Consell Municipal

Amb Francesc Isgleas detingut a Girona en tornar amb auto de Barcelona i retingut a la caserna, el mateix 19 de juliol les forces d'artilleria de la capital retornaren sense èxit a llur caserna.
Els esdeveniments de Barcelona havien marcat un canvi radical de la situació a Girona i a Figueres. I sense haver d'intervenir els grups antifeixistes que s'estaven preparant, la tropa i el seu comandament es retiraren voluntàriament a les seves residències. Aquella nit començà la revolució social.
A la mateixa caserna de Sant Francesc, la nit del 21, en una reunió plenària del Front Sindical, Francesc Isgleas imposà amb intransigència el seu criteri: que amb les milícies de voluntaris n'hi havia prou per combatre els insurrectes i que, per tant, no era necessària la creació d'unitats de combat amb soldats desmobilitzats i civils enquadrats per oficials lleials.
En aquella reunió els anarquistes començaren a imposar-se també a la ciutat de Girona.
El 24 de juliol Francesc Isgleas era a Barcelona; amb Ricardo Sanz, Joan Garcia Oliver (comandant de la columna Aguiluchos, de la FAI) i Felipe Vivancos, baixava per Via Laietana camí de l'estació de França, acompanyant els qui s'incorporaven a les columnes de voluntaris.
El protagonisme i mobilitat (Sant Feliu-Girona-Barcelona) del sindicalista guixolenc era notable, fins que assumí la Conselleria de Defensa de la Generalitat.
Tot això s'esdevenia a Sant Feliu i a Girona enmig del gran desconcert per part de la població guixolenca, que veia com d'una manera il•legítima i violenta es truncava el desenvolupament normal d'una política tot just iniciada amb la clara victòria de les candidatures del Front d'Esquerres a les eleccions de febrer.
Quant a la gestió local, els primers dies de juliol l'Ajuntament continuà funcionant, però sota el control del Comitè - "El Ayuntamiento continua funcionando bajo control del Comité Local".
Teòricament el Comitè Antifeixista local, doncs, actuà els primers dies com un poder paral•lel al de l'Ajuntament. L'Alcalde Campà -que procedia de les files de la CNT, i que per això era respectat pels sindicalistes- intentà de mantenir la representació de les institucions republicanes, el poc temps que la salut l'acompanyà.
En realitat, però, la CNT imposà la seva força al Consell Municipal, de la mateixa manera que ho havia fet dins del Comitè.

Els dies 16, 17, 18 i 19 un grup de militars espanyols, amb suport civil nacional i europeu, van iniciar la primera Violència per por d’unes tímides reformes socials democràtiques que la República intentava d’impulsar. Una violència que generà una onada d’altres violències, que no podem justificar, sinó estudiar-les en el seu just i rigorós context històric deixant de banda tots els tòpics que manté i alimenta el neofranquisme per tal que continuï la intoxicació ideològica de la població.

PRESENTACIÓ-TERTÚLIA SOBRE MESTRES I ESCOLES

2011-07-14T08:24:00.000-07:00

Dijous, 21 de juliol, a les 8 del vespre a la bilbioteca es farà la presentació de la revista Gavarres, i hi farem una tertúlia sobre mestres i escoles a Sant Feliu de Guíxols.

Comptarem amb la intervenció d'Antoni Ferrer i Lluís Palahí.

CAP AL SETANTA-CINQUÈ ANIVERSARI DELS ESTUDIS NOUS (GAZIEL)

2011-07-09T02:50:00.000-07:00

(Fot. L’Antoni Ferrer i la Dolors Casamitjana, directora, al pati dels Estudis Nous (avui, Gaziel)

L’Antoni Ferrer i en Lluís Palahí, primers alumnes dels Estudis Nous, parlen de la seva escola i dels seus mestres.

EL PROPER DIJOUS 21 DE JULIOL, A LES 8 DEL VESPRE, A LA SALA DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL HI HAURÀ UNA TERTÚLIA AMB EN JOAN ALFONS ALBÓ, LLUÍS PALAHÍ, L'ANTONI FERRER, I ALTRES, PER PARLAR-NE.
HI SOU CONVIDATS!

Sant Feliu, amb una llarga tradició pedagògica
Al segle XVIII, a Sant Feliu, hi havia escola municipal pública, i estudis privats exercits bàsicament per clergues. Però, a mitjan segle XIX, la cultura esdevingué un valor general de progrés. Per això el llegat del guixolenc Antoni Vidal i Calzada va servir per crear un centre de Segon Ensenyament: el Col•legi Vidal (1872), quan s’establien a la vila quatre escoles confessionals i una laica, sense que deixessin de funcionar les classes particulars de sempre.

Gaziel: “Quan jo era petit, en aquest racó de món no hi havia més escola pública que la municipal, on anàvem a parar gairebé tots els minyons de la vila, des dels més humils als més benestants. Jo vaig aprendre a llegir i a escriure amb els fills dels llauners, sabaters, fusters i patrons pescadors del poble, barrejats amb els dels fabricants, metges, notaris, rendistes i banquers. Tots havíem de passar per les mateixes baquetes, que eren la temuda palmeta d’un mestre vell i bonhomiós, anomenat don Pablo, que ja es devia apropar a la seixantena. Teníem l’estudi municipal a la mateixa Casa de la Vila, donant al Passeig de Mar, i el bon mestre ens hi solia esperar a l’entrada i ens hi acompanyava, quan en sortíem xisclant com un col d’orenetes. Li besàvem la mà seca i rugosa, dos cops al matí i altres tants a la tarda. I ell ens deixava fer amb aire pacient”.

Aprendre en temps de guerra

Abans. L’Antoni Ferrer i Gallego comença a recordar la història del seu ensenyament a l’entorn d’una fotografia escolar que té davant. És una classe del senyor Julià Bohigas del Col•legi Vidal, de l’any 1935. Ell hi surt. Tenia aleshores nou anys. Però li queden uns records llunyans i borrosos d’haver anat anteriorment a “l’estudi laic”, amb la dona del mestre racionalista Galo Mallol.
En tot cas, té molt clar la seva estada al col•legi Vidal, ubicat a l’exconvent, al costat de la caserna de la Guàrdia Civil. Escola i cuartel compartien el pati dels cavalls. “Un dia que érem a classe -explica en Toni- per la porta de l’aula va treure el cap un d’aquells cavalls! Què dius? L’espant va ser majúscul”.
“Per jugar a futbol -parla en Lluís Palahí i Xargay, condeixeble d’en Toni- anava millor la plaça de davant del monestir. Les dues columnes de l’Arc de Sant Benet ens feien una porteria, i l’entrada principal del monestir, també amb dues columnes, ens feien l’altra”.
D’allà, els dos passaren a l’Estudi Plaça, l’escola pública que estava a l’edifici de l’Ajuntament. Hi concentraven els estudiants perquè es volia renovar i modernitzar l’escola pública. Incorporats a l’equip dos mestres nous -Josep Llobet i Carbonell i Josep Mas i Dalmau-, es graduà l’ensenyament primari el curs 1935-1936.

Els Estudis Nou, inaugurats en plena guerra, el maig de 1937
Quan esclatà la guerra, la població va ser objectiu de les bombes dels avions italians procedents de Mallorca. Aquestes enderrocaren l’edifici de l’Estudi-Plaça quan, per sort, els nois i noies ja havien passat als Estudis Mous, al Grup Escolar inaugurat el maig de 1937.
De Darnius vingué, de reforç, el mestre Josep Donjó. Però la guerra feia impossible d’estructurar l’ensenyament. Els mestres més joves havien de deixar l’escola per anar al front, i eren substituïts per mestresses. Per aquest motiu es va demanar a la Maria Duran -que tenia una acadèmia particular de preparació al magisteri- que fes de directora del Grup i se’n cuidés dels alumnes grans. Sovint, si feia bo, feien les classes a plena natura, a les fonts dels voltants.”A classe teníem un mapa amb banderetes que assenyalaven els fronts en guerra. Entre nosaltres, els alumnes, hi havia un esperit molt guerrer. Vam fer dos bàndols: els Inseparables i els Satèl•lits. I a l’hora d’esbarjo jugàvem a guerra. També hi havia, d’ajudant, la “Cion” -l’Encarnació Pijoan, afillada de Josep Irla- que era molt jove i molt guapa! Un dia va fer-nos classe de sexualitat i, a mesura que avançava i aprofundia el tema, feia sortir els més petits perquè no sentissin segons què”, recorda en Lluís.
Sant Feliu esdevingué una ciutat fantasma. La majoria de la gent hi treballava, però anava a dormir als afores per por als bombardejos, i els infants ja s’hi quedaven. En Toni va anar a can Tinus, al barri de Salom de Santa Cristina, on encara va rebre alguna lliçó del mestre del poble, fins que el cridaren a files. I -casualitat!- es retrobà amb la Duran, refugiada a Solius. També en Lluís, que s’estava a la casa de l’aigua de Salenys, davant de l’estació de la Font Picant, alguna vegada havia anat a Santa Cristina amb una vagoneta de tren que feien anar amb els peus. També s’hi trobà la Duran. Després visqué a can Lloveras de Romanyà, on aprengué a fer de pagès i conèixer el bosc.

Després de la guerra: el senyor Mas
Tot havia canviat. Menys alumnes i menys escoles.
Havent examinat els expedients de depuració, es va confirmar el destí del mestre nacional Josep Mas. “Quan vam tornar a l’escola, després de la guerra, vam tenir la gran sort de trobar el senyor Mas”, convenen en Lluís i el Toni. En el retrocés pedagògic general, destacà l’activitat del senyor Mas, que no es va limitar a fer bé la seva feina de professor. També va ser l’ànima en altres àmbits culturals de la ciutat: teatre, escacs, excursionisme....
Com a mestre, tingué el rar do de saber ensenyar. Explicava amb passió les lliçons d’història. Com un company més, el senyor Mas jugava a futbol amb els alumnes i feia sortides. L’ensenyant s’anava convertint en l’educador i l’amic dels seus deixebles. Aquesta proximitat mestre / alumne no va restar-li gens d’autoritat a l’aula, ans el contrari. Sabia compaginar perfectament la llibertat amb l’exigència. Treballava la responsabilitat personal, el tracte als altres -tots li donaven la mà quan entraven a classe, i també se la donaven entre ells.
Anys més tard, el senyor Mas va escriure una carta al seu antic alumne i amic Lluís: “Per a mi, aquella època en que tu venies a classe fou la més rica de la meva vida. Gairebé segur que fou perquè al retorn de la guerra estava desenganyat de tot i em vaig llançar a la meva professió en cos i ànima. A més, els meus alumnes formaven una colla activa i emprenedora que donava gust”.
Fins fa ben poc, cada any un grupet d’antics deixebles, que ara depassen la vuitantena d’anys, anaven al cementiri de Rupià –hi morí el 1981- a retre-li un sentit homenatge. “Tots els alumnes en guardem un record immillorable en tots els sentits”, conclou en Lluís.

Revista Gavarres

2011-07-07T02:19:00.000-07:00

EL TREN DE SANT FELIU

2011-06-29T09:20:00.000-07:00

(Fotografia: El tren passant per davant de l'escorxador)

29 de juny de 1892 – 10 d’abril de 1969

El tren de Sant Feliu avui torna a ser notícia per dos motius.
Primer, perquè la màquina número 1, que, restaurada, estava exposada a la intempèrie als jardins de Juli Garreta, ara es podrà veure dins del “tinglado” protegida. Llàstima que no pugui funcionar mínimament amb algun dels vagons que encara conservem. Seria una atracció turística fabulosa.
Les primeres quatre locomotores eren de la firma Locomotivfabrik Krauss & cie. de Munic. Bé doncs, se n’ha recuperat una, la màquina número 1. Se’n podrien recuperar més, així com els vagons que són patrimoni de la ciutat. I, d’altra banda, s’ha salvat l’edifici del “tinglado”, que esdevindrà un centre d’interpretació museística del tren i del port comercial.
(L’edifici del “tinglado”, en la seva simplicitat arquitectònica, era un modest magatzem del port, que va resistir l’esclat de les bombes del feixisme italià - espanyol, i les piquetes dels enemics del patrimoni urbà que el volien enderrocar).
Segon.

Tal dia com avui, és a dir el 29 de juny -de 1892- es varen inaugurar les instal•lacions del tan desitjat tren. Segons l’Ignasi de Blas (“Comentaris d’un ferroviari”), el senyor rector de la parròquia de Sant Feliu -mossèn Jaume Puig- va oficiar la solemne benedicció del ferrocarril i de les dependències, amb molta assistència de guixolencs interessats a veure un acte únic de la vida de la població.
D’això fa cent dinou anys.
L’endemà, 30 de juny, a les 5.01 del matí, el tren va començar a prestar servei enmig de la curiositat i les aclamacions de la gent.
La premsa guixolenca celebrà l’acte amb un número extraordinari on es llegien frases com:
“¡¡ Loor a los iniciadores!! ¡Gloria al pueblo de San Feliu!”

La descripció que Gaziel fa d’aquelles festes inaugurals són una autèntica joia literària. A Sant Feliu de la Costa Brava diu:

“El carrilet de Sant Feliu a Girona: La inauguració
..........
Hi hagué dos dies de festa: el 29 de juny, per a la benedicció de la línia, i el 30 per a la inauguració. Foren unes diades tan glorioses, que al cap de més de setanta anys jo encara les recordo. La vila estava més trasbalsada que si hagués hagut de rebre el rei o el papa. Del cantó de Tueda – el barri on s’havia construït l’estació – l’entusiasme pel tren va fer-hi sorgir un barri nou, comptant amb la vida i l’animació que el carrilet li donaria. El carrer de la Processó (avui de Joan Maragall), que fins llavors havia estat una costa polsosa i excèntrica, que no menava enlloc, com que ara conduïa a l’estació, es convertí en una via animada on la gent rica construí, a banda i banda, cases noves i bones – tant, que encara hi són. El meu avi patern i el meu pare s’hi fincaren i hi anaren a viure. I és per això – i a més perquè jo era petit i em passava al carrer tot el sant dia – que aquelles festes les recordo tan bé com si fossin (miratges del temps!) cosa de la setmana passada.
Ja “El Noticiero”, el diari local, va sortir amb unes lletres de pam a la primera plana del número extraordinari, cridant als quatre vents: ¡¡ Loor a los iniciadores don Juan Casas y Enrique Heriz!! (Per cert que tothom quedà espantat llegint aquest darrer cognom, que ningú no coneixia, escrit així, perquè tothom li deia l’Eris). I afegia: ¡Gloria al pueblo de San Feliu! Ara penseu com anava el meu carrer, a les sis de la tarda del dia 29, quan el rector de la parròquia del monestir, mossèn Jaume – el mateix que em va batejar i em donava una pastilla de goma cada cop que em trobava -, acompanyat de dos escolans de gala, com si fossin del Vaticà, que tot ho estrenaven, sotana vermella, roquet de randa, guants de fil blanc i sabates xarolades, i seguit del Magnífic Ajuntament en pes, els agutzils, els serenos i una banda de música, passaven per davant de casa, camí de l’estació, cap a beneir el tren nou de trinca.
Els estalonaven una sens fi de tartanes i xarrets, i fins algun cavaller (vull dir un home a dalt de cavall), empesos per tot el poble que venia darrera. ¿ I com voldríeu que jo no me’n recordés, si els escolans eren el meu germà gran i un altre minyó de la seva edat, en Rafelet Valls, de la Banca Valls, i els meus pares, traient guspires i llustre, de tan ben vestits, també se n’anaven cap a l’estació, mentre jo, que no n’era digne, perquè a penes tenia cinc anys, m’ho mirava des del balcó del primer pis, custodiat per les minyones i escarrassos de casa, que eren vuit o deu?...
L’endemà, dia 30, va ser la inauguració del carrilet, la seva primera aventura pels arriscats camins de la vida. Jo aquella nit vaig dormir com un soc – bon costum que tenia i encara conservo -, però suposo que els grans no varen aclucar ull, pel joiós neguit que duien dintre. El cert és que, a trenc d’alba, bon punt clarejava, una banda començà de fer la passada, que vol dir un tomb pels principals carrers i places de la vila, bufant amb gran empenta i despertant tothom. La gent es vestí a corre-cuita, i una gran gentada s’encaminà a l’estació, a veure la cosa mai vista i que ja no es tornaria a veure mai més: la sortida del primer tren del carrilet de Girona”.
.................
El dia 10 d’abril de 1969 -a les 0 hores de l’11- va ser el darrer dia del seu funcionament.
El darrer tren, remolcat per la locomotora número 5, va fer el viatge sortint de Girona a un quart de vuit de la tarda el dia 10. Arribà al final de trajecte a tres quarts del 10 del vespre després d’haver estat objecte d’admiració i homenatge en totes les parades del recorregut.
Una pena, la història del nostre tren. I una alegria, la notícia de la instal•lació de la màquina a l’edifici del port. Podria ser l’inici d’un projecte important per a la ciutat.

GRÀCIES COMPANYS!

2011-06-17T05:51:00.000-07:00

Quan estava pensant els possibles comentaris de les lectures de diumenge (S. Trinitat), una jove cartera truca a casa. “L’hi porto un paquet, i m’ha de signar aquí”. Procedència: Girona. Remitent: Francesc Pèlach. L’obro, i veig La Bíblia (bci) dedicada: “Benvolgut company Àngel: Amb agraïment per la teva col•laboració a la missa de la festa de la Verge de Montserrat. Els teus companys de l’Escolania del Mercadal. Girona, 27 d’abril de 2011”.
Dins del llibre, en Francesc hi ha posat una fotografia de 1960, quan cantàvem plegats sota la direcció del mossèn.
Tot una sorpresa, agradable i agraïda. No calia, perquè hem rebut més del que he pogut retornar a l’Escolania del Mercadal. Al nostre mestre, mossèn Fernando, i als antics companys.
Però l’estimació deu ser això, donar sense esperar res a canvi. Aleshores, si no fos generosament gratuït, ja estaríem parlant d’una altra cosa.
I començo a mirar enrere, i veig darrere -i dins- meu una gran història d’amor rebut que, alhora, s’ha anat vessant a els altres. Aquesta experiència de l’amor a vessar –Mn. Fernando, n’era expressió concreta- és el que celebrem diumenge. No celebrem una idea abstracta, ni un concepte trencaclosques. Celebrem el misteri de la Vida.
Estimar -com a Verb-, concretament, mai no és cosa de solitaris, d’una sola persona, ni de dos. És cosa de família, de comunitat, de tots; d’estar connectats en aquest àmbit o cercle infinit de comunió. Tot un misteri, aquesta percepció de l’Amor i de la Vida, amb horitzons oberts! Mossèn Fernando sabia que els camins de la vida passaven per aquesta experiència comuna. Per això, sovint ens reunia a tots, per celebrar-ho.
Gràcies companys! En el vostre gest, d’abans i d’ara, intueixo la profunditat del que celebrem diumenge. Però el llenguatge, i perdoneu, sovint no arriba a expressar ben bé allò que us voldria comunicar. Repeteixo, gràcies.

AVUI LA MATERNITAT D’ELNA TORNA A SER NOTÍCIA

2011-06-13T08:26:00.000-07:00

El dia 28 de gener de l’any 2006 un grup de guixolencs van recórrer els camins de l’exili, i vam visitar la maternitat d’Elna. Eren les sisenes jornades sobre el franquisme que organitzava el Grup de Recerca de l’Època Franquista (GREF).

DOSSIER DE LA MARXA PELS CAMINS DE L’EXILI

Programa de sortida

______________________________________________________
MARXA PELS CAMINS DE L’EXILI
_______________________________________________________
Dissabte, 28 de gener de 2006

Sortida: A les 8 h. del matí de la plaça del Monestir.

10.30 h. Visita guiada a la Maternitat d’Elna, acompanyats del batlle d’Elna, l’antic propietari de l’edifici i Sergi Barba, president de l’Associació “Fills i Filles de Republicans Espanyols” (FFREEE).

12.30-13 h. Dinar a Elna

15 h. Ens desplaçarem fins a Argelers on després de passar pel “cementiri dels espanyols”, es farà lectura de textos a la platja, davant del monòlit de la Retirada.

16 h. Arribada a Cotlliure, on visitarem el cementiri i es deixarà temps lliure.

19.30 h.: Hora d’arribada prevista

LA MATERNITAT D'ELNA

La Maternitat d'Elna descobreix un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra. Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en condicions penoses en els camps de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, i que van tenir la sort de ser acollides a la maternitat que va crear Eidenbenz.

Elisabet Eidenbenz

Elisabeth Eidenbenz va néixer a Zuric (Cantó N. De Suïssa) el 1913. Va treballar de mestra en diferents col·legis de Suïssa i Dinamarca fins al 1937, any en què es va traslladar a Burjassot (València) com a voluntària dins l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra. Va col·laborar en les tasques d’ajuda humanitària en la Guerra Civil espanyola dins la zona republicana, i immersa a l’èxode l’any 1939 va passar a França. Va organitzar una maternitat per acollir les dones embarassades dels camps de refugiats. Aquesta Maternitat va funcionar ininterrompudament fins a l’any 1944, data en què l’exèrcit alemany la va clausurar.

Els anys de la Maternitat d'Elna han estat l'etapa més important de la meva vida (Elisabeth
Eidenbenz).

Testimonis

"Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s'adormia i ella l'escalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d'aquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, l'enterrava el nadó a la sorra fins deixar-lo fora només el caparró. La sorra li feia de manta.
Però al cap d'uns dies el nen es va morir de fred i de gana.
Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.
Després d'unes setmanes, a la barraca d'infermeria del camp vaig trobar la senyoreta Elisabeth o, més ben dit, ella em va trobar a mi.
Em va proposar de parir en una maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló.
El dia que va néixer el meu fills a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes.
Tothom es pensava que plorava d'emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d'Argelers".

Mercè Domènech (portbou, 2004)

Els nens d’Elna

Avui ens farà de guia en Sergi Barba.
És el president de FFREE (fills i Filles de Republicans d’Èxode Espanyol). Ell hi va néixer, a la Maternitat d’Elna. En Sergi, fill d’exiliats espanyols, viu molt a prop d’Elna, concretament a Mourelles. Ha treballat per a recuperar l’edifici de la maternitat en pro d’una titularitat municipal per convertir-la en patrimoni de tots. Com la resta de “nens” nascuts a la Maternitat, sent un lligam especial amb Elisabeth Eidenbenz. Diu:
”Quan vaig tenir consciència que existia en aquest món, vaig saber que havia nascut a la Maternitat suïssa d’Elna. El vincle entre ella i la meva persona va ser natural com els lligams d’una mare.
La meva mare em va alimentar amb llet de la Maternitat i em va fer sentir que era a la terra promesa.
Quan vaig tenir edat per entendre, vaig saber d’on procedien els meus pares i que França no havia estat amable amb ells.
Amb el temps vaig comprendre que el nexe amb la Maternitat no era d’origen providencial, sinó que tenia un rostre, el d’Elisabeth Eidenbenz.
De més gran he comprès que la Maternitat va ser un far en la foscor i el meu naixement en aquell lloc, un privilegi.
A la Maternitat d’Elna la mare em va donar la vida i l’Elisabeth Eidenbenz, la confiança en el gènere humà

Elisabeth era com un àngel baixat del cel enmig d'aquell infern (Maria García, refugiada).

El context històric

Aquest any se’n compleixen setanta de l’esclat de la Guerra Civil.
L’aixecament militar es venia preparant des de l’endemà de la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931.
La Segona República va arribar una mica sobtadament, després d’unes eleccions municipals celebrades el 12 d'abril. El canvi de règim, per tant, es va introduir sense que el país hagués conegut un sol programa de govern dels partits polítics. Això i la inexperiència dels governants n'expliquem la inestabilitat.
El període inclou la depressió econòmica dels anys trenta, que a Catalunya va coincidir amb una primera forma de govern propi a càrrec de la Generalitat.
Es redactà l'Estatut de Núria, ratificat pel poble al mes d'agost de 1931, però les Corts republicanes, formades al juny, tingué una forta oposició pel seu contingut federal. Finalment es pactà una redacció més moderada entre els representants de l'esquerra catalana i la coalició republicana-socialista que governava a Madrid (1932).

Malgrat aquests condicionants, els homes del govern provisional, de personalitats complexes i procedents de set parts diferents, es varen posar a governar des del primer dia i, mentre preparaven la convocatòria a Corts constituents per redactar la Constitució republicana, es varen prendre mesures d’un abast i profunditat desconeguts fins llavors Espanya: reforma agrària, de l’estament militar, la qüestió catalana, es relacions d’una República laica amb l’Església amb el Concordat de 1851 vigent, la reforma de l’educativa i un llarg etcètera.
Als militars, a la jerarquia, als terratinents, als grans propietaris, industrials i financers no els va fer falta esperar a què es produïssin gran aldarulls, vagues, la revolució obrera i la repressió republicana. Com hem dit, l’endemà de la victòria republicana del 12 d’abril de 1931 començaren a conspirar contra règim legalment constituït.
I així arribà aquell 17-19 de juliol de 1936 l’aixecament militar que acabà en guerra i repressió.

El pas de la frontera

Des de finals de gener, vora la frontera amb França s’acumulava una autèntica allau humana, fugint de l’avenç de les tropes franquistes per territori català. Els principals passos fronterers utilitzats foren: la Guingueta d’Ix (Cerdanya), els colls de la Manrella, de la Perxa i d’Ares (Ripollès), el Portús, Banyuls i Portbou (Alt Empordà).
Els darrers dies de gener havien començat a entrar, a França, dones i criatures. Dies després, es deixava entrar als homes, molts d’ells soldats de l’exèrcit republicà. Gairebé tothom fou reclòs en camps, especialment els que s’improvisaren a les platges mediterrànies del sud. Els gendarmes i membres de l’exèrcit colonial francès s’encarregaven de conduir tothom als punts designats. D’aquesta manera, el destí més freqüent entre els exiliats de 1939 fou anar a raure en una gran presó francesa a la intempèrie, passant de ser refugiats a internats, reclusos o presoners, com es prefereixi. Molt poques persones, majoritàriament polítics de relleu o industrials, es van lliurar d’aquest destí. És el cas dels guixolencs Ponç Valls o Josep Irla i família. En el seu cas calia tenir mitjans propis de subsistència i algun contacte a França –familiars, amistats o, fins i tot, la maçoneria– per a resoldre el tema de l’allotjament i la manutenció.
L’existència de camps de concentració –o d’internament, com en deien les autoritats franceses–, a partir de febrer de 1939, responia a la necessitat de les autoritats de l’Estat de controlar els refugiats republicans. Allà, però, s’hi produí una manca completa de llibertat i de les més elementals condicions de vida.
Els principals camps foren vuit: Argelers, Sant Cebrià, Barcarès, Ribesaltes (Pirineus Orientals), Gurs (Baixos Pirineus), Setfonts (Tarn i Garona), Agde (Erau) i Bram (Aude). Alhora, hi hagué camps més petits, que serviren, els primers moments, per internar els qui passaven la frontera i redistribuir-los en les grans instal·lacions: Prats de Molló, Sant Genís de Fontanes, etc. També hi hagué camps de càstig, com el de Vernet (Arieja), al qual anaren els anarquistes de l’antiga columna Durruti, o el del Castell de Cotlliure (Pirineus Or.), destinat als elements considerats “fortes têtes”, és a dir, perillosos o extremistes[2]. Per últim, cal tenir en compte que també n’hi hagué als territoris francesos del Nord d’Àfrica, generalment de caràcter disciplinari. Una primera etapa d’aquests camps francesos s’emmarca entre l’entrada dels refugiats a França i l’inici de les hostilitats bèl·liques amb Alemanya, al setembre.

PROFETAS DEL 15-M

2011-06-09T11:21:00.000-07:00

Profetas del 15-M. José Arregi, teólogo

“¿Qué es lo que quieren estos tíos, si no han trabajado en su puta vida?”. “Despejad la plaza, que quiero dar de comer a las palomas”. Se me humedecieron los ojos cuando, el domingo por la tarde, una de las “indignadas” de la plaza Arriaga de Bilbao nos leyó estos comentarios, y otros igualmente terribles, que acababan de aparecer en ciertos blogs integristas. Me pregunté: “¿Es el colmo del cinismo o es la sima de la inconsciencia?”. Y pensé: “Tal vez hoy habrán ido hoy a misa esos que hablan así”.
Me gustaría entrar por un momento en el corazón de las personas que escribieron tales comentarios y entender por qué oscuras razones se expresan con tanta dureza sobre esta rebelión pacífica que es el 15-M. Y me gustaría decirles: Amiga/o, ¿hablarías así si tus hijos de 30 y 35 años estuvieran en paro, si no tuvieran una casa en que vivir con sus parejas y darte nietos, y hacer crecer en el mundo la vida y la dicha?
Amigo/a, ¿nunca te ha estremecido la denuncia del profeta: “Disminuiremos la medida, aumentaremos el precio y falsearemos las balanzas para robar; compraremos al desvalido por dinero; venderemos al pobre por un par de sandalias” (Amos 8,5-6)? ¿No ven tus ojos el dolor del mundo? ¿No oyen tus oídos su clamor? Tal vez te llames cristiano y lo seas; pero ¿cómo rezas entonces el Padrenuestro, si no es como “un manifiesto revolucionario y un himno de esperanza” (J. D. Crossan)? ¿En qué piensas cuando dices: “Venga a nosotros tu reino” y “Danos el pan de cada día”?
Nadie sabe si el 15-M es un vigoroso germen de transformación planetaria o no es más que un sueño generoso y pasajero. Eso no depende de ellos, sino de nosotros, de todos nosotros. “Si no buscas una solución, eres parte del problema”, nos han dicho certeramente. No es seguro que tenga éxito aunque lo apoyemos, pero es seguro que no tendrá éxito si no lo apoyamos. Y en cualquier caso, la calidad de un compromiso no se mide por el éxito o el fracaso, sino por la generosidad vivida y por el valor de la causa, aunque fracase.
A veces hay que medir la acción en función del resultado previsto, no digo que no, pero hay causas –son las causas más humanas– que merecen adhesión aunque fracasen. Nada hay más ético y humano, nada más divino, que la compasión y el compromiso con el herido del camino sin esperar premio ni obtener éxito.
¿Qué otra cosa hizo Jesús cuando subió a la montaña y proclamó: “Bienaventurados vosotros, los pobres, porque Dios os librará”, cuando salió a los caminos y curó a quien pudo, cuando se enfrentó al Sanedrín y al Pretorio arriesgando su vida? No importa que fracasara, si es que fracasó. ¿Qué es el éxito y qué es el fracaso? “El crucificado vive en Dios”, proclamaron los cristianos después de su fracaso. El vencido es victorioso, el condenado ha subido al cielo, porque Dios está con los que padecen el infierno. Donde está Dios, allí es el cielo. No os quedéis, pues, mirando al cielo, sino transformad la tierra.
La causa de los jóvenes indignados de nuestras plazas es la causa más justa del planeta entero y merece la pena, aunque fracase. Pero sería tremendo que fracasara por nuestra desidia. Es la causa del Evangelio. Es la causa de Dios. La causa de Dios no es que todo el mundo crea en Dios – ¿qué significa eso?–, sino que el mundo sea justo y viva en paz, que todas las criaturas sean dichosas. La causa de Dios se defiende en las tiendas de campaña de las plazas, mucho más que en los templos de piedra.
Está bien que los cristianos nos reunamos cada domingo a celebrar la memoria de Jesús, cuyo fracaso es ascensión. Pero no sería la misa de Jesús, si antes o después, de una manera u otra, no acudimos, con todos los párrocos al frente, a reunirnos con los jóvenes indignados de las plazas que encarnan el sueño y la causa de Jesús. Está bien –digamos que sí– que los obispos convoquen a los jóvenes del mundo entero a la JMJ en Madrid, pero creo que sería una traición a Jesús, al Evangelio, a la memoria y a la esperanza de la Iglesia, si estos jóvenes, antes y después de la JMJ, no se sumaran a la juventud mundial del 15-M, reclamando con ellos lo mismo que Jesús reclamaba, y dándole así a Dios el único culto que le honra.
Sería un sacrilegio que la JMJ vaya a gastar 50 millones de euros –en buena parte, dinero de los contribuyentes que somos todos; en otra buena parte, donaciones interesadas de algunas de las empresas más corruptas del Estado español–, si los jóvenes de la JMJ no apoyaran activamente la rebelión bíblica de los jóvenes del 15-M. El vía crucis de la Castellana sería entonces una farsa cruel.
Pues no hay gloria de Dios sin democracia real. Y no hay democracia real. No hay democracia real cuando el 40 % de la juventud no tiene trabajo ni casa; cuando en las listas de las últimas elecciones españolas había tantos candidatos corruptos que nos seguirán mandando si han sido elegidos, y si no lo han sido también; cuando la eliminación del fraude fiscal en el Estado español permitiría dar 20.000 euros a cada uno de los 4 millones de parados; cuando 300 multinacionales gobiernan a todos los gobiernos; cuando unas pocas empresas controlan y manipulan a todos los medios de comunicación y hacen que la libertad de expresión e incluso de opinión sea mera ficción; cuando los países ricos imponen los precios y aranceles que les interesan;
cuando el dinero sirve ante todo para ganar dinero; cuando están aplicando como remedio para la crisis las mismas medidas que la han provocado; cuando, solo en África, mueren 2 niños por minuto a causa de la malaria, y mueren 10 niños por minuto en el mundo por beber agua contaminada, y 21 niños por minuto por falta de medicinas (los matamos tú y yo, pero nunca habrá para ellos ninguna ley de víctimas); cuando el 40% de la humanidad vive con menos de 2 dólares por día; cuando los países ricos destinan a la ayuda del desarrollo menos que en los años 90; cuando lo que hemos dado a los bancos en crisis bastaría para resolver el hambre en el mundo durante los próximo 54 años por lo menos. No hay democracia real cuando se deja libre a un zorro en un corral, como se ha escrito. “No falta dinero. Sobran ladrones”, como dice un cartel en la plaza Arriaga.
¡Bien por esos jóvenes de nuestras plazas alegres e indignados, lúcidos y generosos, con su bloc y su boli moderando asambleas en corro, dando lecciones de política a los políticos, de economía a los economistas, de verdadera teología a los creyentes de todas las religiones! ¿Qué piden estos jóvenes en las plazas? Solamente piden aquello que debe y puede ser. “Esto es revolucionario y es solo el comienzo”, y de nosotros depende que tenga futuro, es decir, que tengamos futuro.
Son como los viejos profetas de la Biblia, que inventaron imágenes y palabras para el sueño posible, para Dios, porque dice Dios: “Mirad, voy a hacer algo nuevo, ya está brotando en las plazas, ¿no lo notáis. Trazaré un camino en el desierto, senderos en la estepa” (Isaías 43,19). Pero, con infinita inquietud en sus ojos, Dios dice también: “Oh criaturas mías, yo no podré hacer nada nuevo, ni trazar un camino en el desierto ni ser el futuro del mundo, sin vosotras. Yo no puedo nada sino gracias a vosotras”.

José Arregi

DEMOCRACIA REAL, TODAVIA NO

2011-05-24T23:23:00.000-07:00

Democracia real, todavía no

José Ignacio González Faus 20.05.11

Bravo muchachos. Ya me sorprendía que no acabarais saltando un día. Pero todo tiene sus ritmos, y la indignación social también. No comparto eso de democracia real “ya”, porque tardará bastante. Pero agradezco vuestra proclama de que nuestra democracia es profundamente irreal, casi sólo virtual. Quienes os critican desde sus butacas dicen que “no proponéis soluciones”, sin darse cuenta de que estáis haciendo un diagnóstico muy exacto. Y que, como pasó con el sida o con el cáncer, sólo cuando se tiene el diagnóstico podemos comenzar a buscar el remedio o la vacuna.
Habéis comprendido en vuestras carnes que este capitalismo global es incompatible con la democracia y que, de seguir por él, nos encaminamos no sólo a crisis sucesivas, a niveles masivos de paro y a generaciones perdidas como la vuestra, sino a una forma de fascismo permisivo. Nuestra democracia es irreal porque no puede haber auténtica democracia política sin democracia económica y, en el campo económico, vivimos bajo la dictadura de “los mercados”.
Soy de los que creen que mejorarán algo las cosas cuando gobierne el PP: pero no porque tenga un mejor programa económico (demasiado tiempo llevamos viendo que no tiene ninguno), sino porque entonces los poderes económicos aflojarán, los grifos financieros abrirán un poco la mano del crédito, y aceptarán correr algún riesgo a cambio de asegurar un gobierno perpetuo de la derecha. Luego, tras los primeros éxitos aparentes en las cifras de paro y de crecimiento, ya se encargarán de imponer sucesivos pasos hacia el desmonte del estado del bienestar: privatizaciones de la salud y demás bocados apetitosos. Y entonces será la hora del palo.
Supongo que conocéis un escrito ejemplar de Julio Anguita renunciando a su pensión como ex-diputado porque “con la pensión como maestro ya se puede vivir suficientemente”. Carta que, a su tiempo, compararon algunos con los emolumentos que Aznar o Felipe González añaden a sus “modestas” pensiones de ex-presidentes. Y que a otros les mereció el comentario de que Anguita será un buen hombre “pero desfasado”. Sin percibir que diciendo eso echaban piedras a su propio tejado: porque reconocían que la honradez es algo desfasado en un sistema como el nuestro.
Como lo muestra la presencia de corruptos en todas las listas y que los partidos no reaccionen eliminándolos sino pretendiendo que los otros tienen más. Como lo demuestra la obscena negativa a reformar una ley electoral que les asegura la poltrona por muy enemigos que parezcan entre sí. Como lo demuestra también el bueno de E. Abidal que, tras una experiencia en que vio la muerte de cerca, comprende que en la vida hay cosas más humanas y más importantes que el dinero y vende sus coches para dar limosnas a enfermos y hospitales; pero no se da cuenta de que de este modo no hace más que agravar la crisis porque si todos hacen lo mismo, baja la venta de coches y nuestra economía no remonta. Que nuestro sistema sólo puede funcionar malgastando; y sólo sabe producir mucho a base de repartir muy poco.

Por eso vosotros habéis dicho muy bien que no sois anti-sistema sino alter-sistema. Mucho más cuando hemos visto cómo, pasado el primer terror que despertó la crisis, no se ha cumplido absolutamente nada de aquello de “refundar el capitalismo” que prometieron cuando les embargaba el pánico: ni supresión de paraísos fiscales, ni tasa Tobin… “¡Es que son cosas muy difíciles!”. Como si no fuera más difícil aún combatir al Sida cuando estalló y ni sabíamos lo que era. Pero claro: el sida podría afectarles también a ellos. Ahí tenéis al señor DSK y al FMI que levantan un escándalo por una (supuesta o real) violación de una camarera, cuando llevan años violando poblaciones enteras de países pobres sin escándalo de nadie.
Tengo suficientes años como para que estas palabras cobren cierto carácter de testamento. Permitidme pues sugerir algunos horizontes para vuestro trabajo futuro. En primer lugar, no aceptéis la palabra de nadie que no haya visto y palpado la crisis de cerca: que no conozca esos rostros tristes de niños hambrientos, ni la desesperación de las madres cuando oyen llorar de hambre al niño; que no haya visto la mirada baja del señor en paro crónico que no se atreve ni a levantar la vista porque se culpabiliza él de lo que pasa a su familia; a nadie que no haya puesto los pies con cierta asiduidad en lugares como la Mina de Barcelona, la Cañada real de Madrid y otros semejantes.

En segundo lugar dos consejos del Nuevo Testamento (al que no creo que conozcáis mucho, pero eso ahora importa menos): “La raíz de todos los males es la pasión por el dinero” (1 Tim 6,10): sabia constatación hecha hace veinte siglos y mucho más valiosa en la actual estructura económica. A esa observación añadía san Pablo que debéis “trabajar vuestra liberación con temor y temblor”: porque vais a tener no sólo muchos enemigos sino inevitables problemas o divisiones entre vosotros, y las típicas tentaciones de incoherencia propias de nuestra pasta humana. Pero sabéis ya que la única posible solución de nuestro mundo es lo que el mártir Ignacio Ellacuría llamaba “una civilización de la sobriedad compartida”. Porque por el camino que vamos se incuba un doble terrorismo (político y ecológico) que un día acabará con nosotros.

Gracias, ánimo y mucha paciencia.

José Ignacio González Faus

NO SE HA HECHO JUSTICIA, SINO VENGANZA

2011-05-06T07:55:00.000-07:00

No se ha hecho justicia, sino venganza. Article de L. Boff (2011-05-06)

Se necesitaría ser enemigo de sí mismo y contrario a los valores humanitarios mínimos para aprobar el nefasto crimen del terrorismo de Al Qaeda del 11 de septiembre de 2001 en Nueva York. Pero resulta de todo punto inaceptable que un Estado, el más poderoso del mundo en el terreno militar, para responder al terrorismo se haya transformado él mismo en un Estado terrorista. Fue lo que hizo Bush, limitando la democracia y suspendiendo la vigencia incondicional de algunos derechos, que eran orgullo del país. Hizo más: dirigió dos guerras, contra Afganistán y contra Irak -donde devastó una de las culturas más antiguas de la humanidad-, en las que han muerto más de cien mil personas y ha habido más de un millón de desplazados.

Cabe repetir la pregunta que a casi nadie interesa plantear: ¿por qué se produjeron tales actos terroristas? El obispo Robret Bowman de Melbourne Beach de Florida, que fue anteriormente piloto de cazas militares durante la guerra de Vietnam, respondió, claramente, en el National Catholic Reporter, en una carta abierta al Presidente: «Somos el punto de mira de los terroristas porque, en buena parte del mundo nuestro Gobierno defiende la dictadura, la esclavitud y la explotación humana. Somos el blanco de los terroristas porque nos odian. Y nos odian porque nuestro Gobierno hace cosas odiosas».
No otra cosa dijo Richard Clarke, responsable contra el terrorismo de la Casa Blanca en una entrevista a Jorge Pontual emitida por la cadena Globonews el 28/02/2010 y repetida el 03/05/2011. Había advertido a la CIA y al Presidente Bush que un ataque de Al Qaeda era inminente en Nueva York. No le dieron oídos. Enseguida ocurrió, lo que le llenó de rabia. Esa rabia aumentó contra el Gobierno cuando vio que con mentiras y falsedades, Bush, por pura voluntad imperial de mantener la hegemonía mundial, decretó una guerra contra Irak que no tenía conexión ninguna con el 11 de septiembre. La rabia llegó a un punto tal que, por salud y decencia, dimitió de su cargo.
Más contundente fue Chalmers Johnson, uno de los principales analistas de la CIA, también en una entrevista al mismo periodista, el día 2 de mayo del corriente año. Conoció por dentro los maleficios que las más de 800 bases militares norteamericanas producen, distribuidas por todo el mundo, pues suscitan la rabia y la revuelta en las poblaciones, caldo de cultivo para el terrorismo. Cita el libro de Eduardo Galeano «Las venas abiertas de América Latina» para ilustrar las barbaridades que los órganos de inteligencia norteamericanos cometieron por aquí. Denuncia el carácter imperial de los Gobiernos, fundado en el uso de la inteligencia que recomienda golpes de Estado, organiza el asesinato de líderes y enseña a torturar. En protesta, dimitió y se hizo profesor de historia en la Universidad de California. Escribió tres tomos, «Blowback» (venganza), en los que preveía, con pocos meses de anticipación, los actos de venganza contra la prepotencia estadounidense en el mundo. Ha sido tenido como el profeta del 11 de septiembre.

Éste es el telón de fondo sobre el que entender la actual situación que culminó con la ejecución criminal de Osama Bin Laden.
Los órganos de inteligencia estadounidense son unos fracasados. Por diez años consecutivos han barrido el mundo para cazar a Bin Laden. Nada consiguieron. Sólo usando un método inmoral, la tortura de un mensajero de Bin Laden, han conseguido llegar a su escondite. Por tanto, no han tenido mérito propio alguno.

En esa caza todo está bajo el signo de la inmoralidad, la vergüenza y el crimen. En primer lugar, el Presidente Barak Obama, como si fuese un «dios» ha determinado la ejecución/matanza de Bin Laden. Eso va contra el principio ético universal de «no matar» y de los acuerdos internacionales que prescriben la prisión, el juicio y el castigo del acusado. Así se hizo con Hussein de Irak, con los criminales nazis de Nürenberg, con Eichman en Israel y con otros acusados. Con Bin Laden se ha preferido la ejecución intencionada, un crimen por el cual Barak Obama deberá responder algún día. Por otra parte, se ha invadido el territorio de Pakistán, sin ningún aviso previo de la operación. A continuación se secuestrado el cadáver y lo han lanzado al mar, crimen contra la piedad familiar, derecho que cada familia tiene de enterrar a sus muertos, criminales o no, pues por malos que fueren, nunca dejan de ser humanos.

No se ha hecho justicia. Se ha practicado la venganza, siempre condenable. «Mía es la venganza» dice el Dios de las Escrituras de las tres religiones abrahámicas. Ahora estaremos bajo el poder de un Emperador sobre quien pesa la acusación de asesinato. Y la necrofilia de las multitudes nos disminuye y nos avergüenza a todos.

Leonardo Boff

RAMON TAULER I VALLS (SFG 1917 - 2005)

2011-05-05T01:07:00.000-07:00

(Fotografia: Quan l'arxiu municipal era dins de l'edifici de l'Ajuntament en condicions molt precàries, en Ramon Tauler (a l'esquerre), la Sílvia i l'Encarna van fer possible un pas més en l'ordenació i classifcació del fons arxivístic).

La Laia Vázquez, la dona d’en Ramon Tauler, en el seu norantè aniversari va tenir un petit accident que la té ingressada a Palamós. L’hi fem una mica de companyia, i li diem que el seu home surt en un llibre. Certament, avui es torna a parlar d’en Ramon -no puc pas dir que “al cel sia”? Als meus companys del GREF els agradava més “que en pau descansi”. Però les dues frases són equivalents, en el llenguatge religiós. En Ramon, en teoria, era “agnòstic”, però de fet creia en l’home, en el servei a la seva societat. Altres, potser, que ens etiquetem com a religiosos, no tenim l’esperit generós d’en Ramon i, de fet, això ens fa no creients.

Però tornem-hi. Un dels molts encerts del llibre d’en Gerard Bussot Gent d’un segle ha estat el d’incloure la personalitat del nostre amic. Allà, hi trobareu més detalls de la seva biografia.
Avui, aquí, recordo la seva llarga i desinteressada col·laboració amb l’arxiu municipal

La col·laboració d’en Ramon Tauler

Els qui hem tingut la gran sort de ser amics i companys d'en Ramon Tauler, durant els darrers disset o divuit anys, que, ja jubilat de la seva feina de taper, treballà gratuïtament sense faltar cap dia a l'Arxiu. Col·laborà desinteressadament amb el Museu, amb l'Hospital municipal. Com a membre de les Juntes del Museu i de l'Hospital vetllà sempre pels interessos del comú, pel patrimoni del poble, arribant sempre fins a les últimes conseqüències.

Hem compartit amb ell sortides, taula, coneixements, confidències i molta amistat i alegria. Hem compartit molts moments -alguns, també, un xic amargs- de les nostre vides.

Ell i la seva família varen ser víctimes, de la manera més cruel, de la repressió franquista. El pare, Josep Tauler, va ser afusellat a Girona, sense cap altre motiu que el d'haver estat amic del president Macià. En Ramon, comandant de l'aviació republicana, va participar en la guerra. Va ser detingut; camps de concentració, pròfug, presó, pallisses, etc. Classificat com a "desafecto" del Gran Movimiento Nacional va estar en règim de llibertat vigilada, etc.

Després, en el silenci de la dictadura, es dedicà a la família i al seu treball.
Més tard, formà part de l'Assemblea de Catalunya, de la Plataforma Democràtica, dels Nacionalistes d'Esquerra, de la Comissió d'Homenatge del president de la Generalitat en l'exili, Josep Irla.

Per aquells que hem format equip amb ell, en Ramon era el germà gran, disposat sempre a fer treballs per als altres: ordenació de documentació, recopilar dades dels llibres parroquials, d'urbanisme, etc.
L'objectiu de tanta feina no era el de treure'n un profit personal, sinó que el feia per a posar-los al serveis d'altres investigadors o historiadors.

I com que a les persones les hem de valorar, fonamentalment, per allò que han fet -no tant pel que han dit-, haurem de concloure que en Ramon ha sabut donar el millor de la seva vida.

Els amics i el Grup de Recerca de l'Època Franquista li van retre un sincer i sentit homenatge en les Jornades dels dies 21 i 22 de gener de 2006.

Cap persona no es mereix morir i ser oblidada en el mateix moment de la mort, perquè tot en aquesta Vida ens és imprescindible per viure. I alguna cosa de la vida d’en Ramon Tauler continua viva en nosaltres, i en tots els que han pogut documentar-se o escriure treballs d’història gràcies a la seva tasca.

DE NOU L’ESCOLANIA DEL MERCADAL DE GIRONA

2011-04-30T07:10:00.000-07:00

Dimecres passat, retrobada d’exescolans amb motiu de la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril 2011).

Per uns moments avui endreço els papers d’història que estic escrivint, i em disposo a pensar l’evangeli (Jn 20: 19-31) que demà diumenge haurem de comentar a la parròquia. I la primera imatge que em ve al cor és la trobada d’exalumens de l’escolania del Mercadal per celebrar la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat. Dimecres passat, reunits en comunitat, vaig tenir el pressentiment que allà hi havia Tota l’Escolania, amb el seu mestre mossèn Fernando. Sense barreres ni límits, algú ha fet “rodolar la pedra” que separava els vius dels morts. En una riba i en l’altra de la Vida, tots hi som.
Sobre una vella fotografia se n’ha sobreposat una de nova. La força de la llavor de l’antiga, ha fet florir la nova, que dirigeix un nou director, amb uns coneixements i una saviesa musical molt perfeccionada, en Josep-Maria Grosset.
“Acompanyant i director han d’anar compenetrats!”, m’hauria avisat -amb afecte, sempre- el nostre mossèn. O, “No toquis a remolc de les veus, sinó que has d’anar al davant de les veus, sense avançar-te”!
Però no va ser el cas. En Josep-Maria es mostrà molt indulgent i benigne. L’organista no en sabia prou, i l’harmònium m’era ja un instrument desconegut, que no m’obeïa del tot.
Però la trobada va ser un autèntic regal.

Comentari de la fotografia de dalt

La fotografia és -no podria ser d’una altra manera!- del nostre fotògraf Martí Massafont, 28 de setembre de 1958. És un grup de l’Escolania dirigit per la batuta de mossèn Fernando. Amb disset anys, acompanyo amb l’harmònium els cantaires. A la meva dreta, en Cinto Gelada (+), en Joan Gelada (+) i en Narcís Fusté. Més enrere, en Florenza, en Rafael Soler, Josep Nadal (+) ...
A la meva esquerra, dret, el nostre tenor, en Carles Bronsoms. Dimecres, que tornà a ser solista, em va preguntar si el recordava. –Oh, i tant!, li vaig contestar.
A partir del curs 1963-64, jo vaig deixar d’estudiar música. Mn. Fernando havia emmalaltit. I em vaig dedicar a altres ministeris.

Som nostàlgics?

La nostàlgia avui no té bona fama. Evidentment, si ens aferréssim al passat i a l’enyor, aquest sentiment ens incapacitaria per viure el present amb il·lusió i activa esperança. La nostàlgia seria un fre a la nostra progressiva maduració humana. La tristor i el lament per un món que en les nostres imatges del record s’acaba, ens privaria de descobrir com sorgeixen noves formes i manifestacions de la Vida que segueix. “Viure és l’art de prendre i de despendre’ns, que hem d’aprendre a cada instant” (X. Melloni).
Però, com deia en Rilke: “No s’ha d’intentar esmorteir una gran nostàlgia mitjançant una multitud de petites satisfaccions. És necessari conservar-la en tota la seva fortalesa. És necessari, per dir-ho d’alguna manera, elevar-la a un pla més alt, i així extreure’n la força i l’impuls per a estimar més”.
Exacte. A casa, a l’escola, al carrer..., i a l’escolania vam anar rebent un aprenentatge, unes eines, que ens han capacitat a fer de la vida un camí de servei i d’estimació. Darrere de cada un de nosaltres hi ha una gran història d’amor que ens ajuda a afrontar, amb lucidesa i dignitat, l’època de la nostra vellesa. Estimar -i deixar-se estimar- és prou complex com per a renunciar a un bocí de la nostra petita història, la que es va desenvolupar a l’escolania, sota la bondat de mossèn Fernando i que, com el gra de blat soterrat, va germinant i estenent en xarxes noves d’amor i solidaritat dins l’única Realitat, d’un Tot, que engloba diversos àmbits i nivells de vida.

Durant la dècada dels anys quaranta i cinquanta, pertànyer a l’escolania de Mn. Forns representava, en ple rigor de la dictadura, l’única possibilitat de conèixer i estimar el país i la seva llengua. Integració, convivència i germanor són, doncs, altres conceptes abstractes que, a través de l’espontània i sàvia concreció del seu director, podrien definir perfectament el que era l’escolania.
Retrobament i cançons d’aquell temps. Nostàlgia per un món i un temps que han passat definitivament? Alguna cosa d’això hi deu haver. Però també hi ha alguna cosa que perdura en el més íntim de la nostra memòria: els gestos d’un home bo que, sumats als altres que anem trobant per la vida, ens ajuden a viure i a seguir lluitant per a fer un món més amable i solidari.
I així s’escriu la història. “Les velles generacions traspassen els seus èxits a les generacions següents i les noves generacions doten a la vida d'una renovada flexibilitat, un nou tempteig de camins.
Les generacions vives ens sustentem en allò que van construir i van aconseguir els nostres avantpassats, vivim del seu llegat fisiològic i psíquic, ens nodrim de la cultura i el saber que ells van construir” (Marià Corbí).

II CONCURS LITERARI DE LA CREU ROJA

2011-04-21T02:18:00.000-07:00

(Fotografia de Cristina Maura)

La nostra gent gran escriu

Ja fa uns quants anys -des de 1986- que, amb en el regidor de cultura Joan Soler, Conet, vam engegar el concurs literari de Sant Jordi per a les escoles. I encara funciona.
Després, com a ciutadans, vam formar una Plataforma Ciutadana per reclamar la presència d’un educador social de carrer. Ho vam aconseguit. Però llavors, en reconvertir-lo en funcionari, es va desvirtuar la seva funció.
Quan fèiem totes aquestes coses, la bona amiga de la parròquia de Vilartagues, la Rosa Pellicer, em preguntava insistentment: com és que feu tantes coses per a les escoles i la gent jove, i no feu res per a la gent gran?
Aleshores em semblava que la gent gran ja estava ben atesa pels Casals de l’Ajuntament, i que tenien tota mena d’oferta d’activitats.

Avui que ja sóc gran i vell -no em desagrada pas reconèixer que sóc oficialment “vell”- penso molt en la Rosa. Faltava -i falta- fer més coses per a la gent gran. Tenia raó.

La Creu Roja

I això és el que ha fet la Creu Roja. Aquest any per segona vegada. Organitzar per a la gent gran un concurs literari en la diada de Sant Jordi. I el resultat ha estat esplèndid. Escrits de tota mena, plens d’història, de vida i d’esperança.
Un text preciós de la Maria Rosa Solé i Saurí (del Gas Vell), l’Amanda Titxé, en Pere Llonch...., i la cosina de Màrius Torres, un dels meus poetes preferits.

En tots els escits els sentiments afloren i s’expressen amb aquella llibertat que dóna l’edat, i amb la saviesa adquirida per l’experiència de l’amor, de l’absència, de la Guerra Civil....Tots portem a dins una immensa capacitat de vida o d’amor, perquè hem sortit de les mans de la mateixa Vida, i cap ella hi anem.

És clar que no podem fer el mateix quan teníem vint anys que quan en tenim vuitanta. Però sempre podem créixer. Encara que cada etapa té la seva pròpia manera de fer-ho. Arriba un moment en què només podem fer una cosa: estimar, deixant-nos estimar, i acceptar les limitacions que ens sobrevenen.

I res més? No. Parlar-ne, escriure-ho, malgrat les grans dificultats del nostre llenguatge per a expressar els sentiments més profunds que ens envaeixen. Deixar un llegat ple d'experiència a les generacions que ens segueixen.

Quin gran do és la vida! És un crit que llegim en tots els textos literària de sant Jordi escrits per la nostra gent gran. I que els cristians celebrem aquest Setmana Santa.

Ja ho deien els clàssics –Montaigne, entre ells- que hi ha gent gran amb l’esperit molt jove. I al revés, cossos joves amb un esperit vell o gran.
Les velles generacions traspassen els seus èxits a les generacions següents i les noves generacions doten a la vida d'una renovada flexibilitat, un nou tempteig de camins.
Les generacions vives ens sustentem en allò que van construir i van aconseguir els nostres avantpassats, vivim del seu llegat fisiològic i psíquic, ens nodrim de la cultura i el saber que ells van construir. És el procés cíclic de la Vida.

“La vida és un do meravellós. Si tens l’esperit en pau, pots vèncer les pors”, escriu la Maria Rosa en el seu treball “El poder del pensament”.
Aquest frase ho resumeix tot. Una gran lliçó!

La Creu Roja de Sant Feliu - Castell d’Aro i el seu voluntariat ens fan un gran servei. Gràcies.

COMMEMORACIÓ DE LA PROCLAMACIÓ DE LA II REPÚBLICA

2011-04-13T23:10:00.000-07:00

Vuitanta anys: 14 d’abril de 1931 – 14 d’abril de 2011

Avui es compleixen vuitanta anys de la proclamació de la Segona República. Aprofito aquest record per a manifestar que una altra democràcia més social és possible. Hi ha alternatives a la crisi econòmica, oposades a les solucions de retallades que actualment ens volen fer creure que són totalment necessàries i que n’han de pagar els costos els més desfavorits en la pèssima distribució del benestar. Manifesto, doncs, la meva adhesió personal a un procés constituent de la III República. Per això cal recuperar la història de la II República -els fets i la seva interpretació- a fi que l'assimilin les generacions actuals, lluny dels plantejaments simplistes.

La Segona República

Malgrat totes les limitacions, els homes del govern republicà es varen posar a governar des del primer dia, i varen prendre mesures d’un abast i profunditat desconegudes fins llavors a Espanya: reforma agrària, de l’estament militar, la qüestió catalana, les relacions amb l’Església, la reforma de l’educativa i un llarg etcètera. La II República representà per al nostre país un gran pas cap a la modernitat, que se situava al nivell de les democràcies més avançades, a pesar que el projecte republicà no restà exempt de contradiccions ni de conflictes.

La Segona República a Sant Feliu

La inesperada notícia de l'adveniment de la República, el 14 d'abril de 1931, va omplir de joia el cor dels nostres federals, republicans de "tota la vida".

Les organitzacions obreres -Federació Local de Sindicats, amb la seva figura capdavantera Francesc Isgleas- l'acolliren amb un cert escepticisme.

L'agitació social de durant la República no era cap novetat -com intentaran de justificar l'aixecament feixista-, sinó la continuïtat del llarg moviment iniciat al darrer terç del segle passat, i quelcom normal en totes les democràcies europees en unes circumstàncies generals de crisi econòmica i d’inestabilitat social.

Sigui com sigui, l'avenç polític era un fet. Tot seguit, proclamada la República, es normalitzà l'ús de la llengua catalana i l'Estatut d'Autonomia, al referèndum del 2 d'agost, va ser acceptat per l'absoluta majoria de guixolencs.

Josep Irla va ser nomenat Comissari Delegat de la Generalitat a Girona i assumí progressivament un important protagonisme polític a Catalunya. I el diputat a Corts Salvador Albert -el candidat més votat a tota la província en les eleccions generals del 28 de juny de 1931- rebia el nomenament d'ambaixador a Bèlgica. L'Esquerra Republicana de Catalunya (el Centre Republicà Federal hi havia ingressat) continuà essent hegemònica a Sant Feliu de Guíxols.

Als militars, a la jerarquia, als terratinents, als grans propietaris, industrials i financers no els va fer falta esperar que es produïssin grans aldarulls, vagues, la revolució obrera i la repressió republicana. L’endemà mateix de la victòria republicana del 14 d’abril de 1931 començaren a conspirar contra règim legalment constituït. Ells mateixos ho han deixat escrit i publicat , com en les Memòries d’un monàrquic, d’Ansaldo.

I així arribà, aquell 17-19 de juliol de 1936, l’aixecament militar que acabà en guerra. El cop contra la República no solament va destruir la legalitat vigent, sinó que va portar la violència a cada família. Molts guixolencs se sacrificaren per la defensa de la legalitat republicana. Tots, d’un costat i l’altre, en foren víctimes innocents.

LES FESTES FRANQUISTES: “Día de la Victoria” (1 d’abril).

2011-04-01T03:25:00.001-07:00

FEM-NE MEMÒRIA

En plena onada de revisionisme conservador, pel que fa a la memòria històrica i, el que és més greu, pel que fa a la poca sensibilitat social davant la crisi -la sanitat pública està de dol-, convé fer memòria de les coses que voldrien fer-nos oblidar.

Avui, 1 d’abril, era el Dia o Fiesta de la Victoria, que se celebrava amb actes religiosos i de tota mena. Celebraven el final del règim democràtic de la República. (El dia 14 d’aquest farem memòria de la República). Es festejava la “victoria” o triomf del bàndol insurrecte (aristocràcia terratinent, financera i industrial, l’alta burocràcia estatal, l’exèrcit i l’Església, entre altres grups), que es va plasmar en la instauració d’un Nuevo Estado, sota el comandament dictatorial del Generalísimo Franco.

El règim franquista havia respost així, amb la violència inicial, a la demanda d’un conjunt d’homes, d’interessos, d’institucions i d’ideologies que el 18 de juliol s’havien aixecat contra la República. I durant uns quaranta anys ho celebraren.

Precisament, un altre 1 d’abril de 1937, Franco havia unificat totes les milícies dels alçats, dissolent-los en un únic partit de la FET y de las JONS. I es prohibí la resta de formacions polítiques i sindicals. I tot havia quedat aigualit en el Movimiento Nacional.

S’inventaren altres festes. Entre altres, la de la Raza. Fiesta de la Exaltación del Trabajo i, el 1954, es crearen els premis de Liberación de la Ciudad, que es lliuraven el 18 de julio, festa del Alzamiento Nacional. I Educación y Descanso promovia vetllades teatrals, concursos de pessebres, etc.

El català

La primera disposició de les noves autoritats va ser la de prohibir taxativament l'ús del català, i la d'obligar a utilitzar només la lengua española: "Visto que en esta ciudad existen muchos edificios en cuyas fachadas aparecen rótulos y anuncios redactados en catalán", s'exigí de fer-los desaparèixer. La utilització de la pròpia llengua era motiu suficient per a ser tingut com a sospitós. I s'insistia pels altaveus que: "Habiendo observado que en esta ciudad, a pesar del tiempo transcurrido desde la liberación, existen todavía nombres de calles, rotulos o letreros de cartácter rojo-separatista, cubiertos todo lo más por una capa de pintura, y siendo inadmisible que esto continue,..". Sobretot als funcionaris, se'ls exigí de parlar l'espanyol. Tan sols amb la predicació a dins de les esglésies s'era -a contracor- més permissiu. També, immediatament, es prohibiren les festes populars de carnaval -malgrat que aquí, hi hagueren intents minoritaris de constinuar-lo. El 1957 i 58 un grup de joves ganxons varen organitzar el seu carnaval, tot i l'expressa prohibició de la policia.

L’ESTADA A LA PRESÓ DE GIRONA DE RAMON SAIS I SENDRA (Sant Feliu de Guíxols, 1885 - 1967).

2011-03-27T01:57:00.001-07:00

(Família de Ramon Sais (a l'esquerra). El fill Pere (dret, al costat de la seva germana) va morir al front de l'Ebre).

El darrer alcalde republicà de Sant Feliu.

Ramon Sais i Sendra, el darrer alcalde de la República de Sant Feliu de Guíxols, va passar per totes les vicissituds doloroses de la Guerra Civil: la mort del seu fill Pere al front, els bombardeigs i la gana de la rereguarda. Víctima de la repressió franquista, va anar a la presó, i se l’apartà de la seva activitat cooperativista. Tot ho va suportar amb enteresa i dignitat, sense abandonar mai la seva militància a E R i la seva passió per deixar constància escrita de tots els esdeveniments.

Es guanyava la vida treballava de taper per compte propi. Però buscà temps per dedicar-se al cooperativisme, al laïcisme i a la política.

D’altra banda, Ramon Sais va tenir la valentia d'acceptar el càrrec d'alcalde –el darrer- de la Segona República dos dies abans que entressin les tropes franquistes, quan tothom fugia. El consistori va quedar constituït de següent manera:

Alcalde - President: Ramon Sais Sendra (ERC).

Conseller de Treball: Benet Ribot Lluhí (PSUC) Conseller de Governació: Josep Pascal Frigola (PSUC) Conseller de Finances Sebastià Mestres Poch (CNT) Conseller de Proveïments i Serveis Públics Francesc Cruz Darna (ERC).

L'endemà, 2 de febrer, quan el pregó signat per Ramon Sais donava a conèixer als ciutadans la nova constitució de l'Ajuntament, l’avançada de l’exèrcit insurreccional ja ocupava els turons de l’Ardenya.

El 3 de febrer les tropes franquistes feien la seva entrada triomfal a la ciutat i, tot seguit, nomenaren alcalde Vicenç Gandol i Jordà.

LA PRESÓ.

En un trosset de paper, Ramon Sais hi deixà constància de com era l’ambient i les condicions de la presó -la presó provincial de Girona era, fins a l’any 1942, al carrer del Portal Nou, annexa al mateix seminari diocesà.

Dia 5 de setembre de 1939:

“La vida, aquí, transcorre monòtona i pesada. Ens tenim de llevar, a toc de corneta, a dos quarts de set del matí; a dos quarts de vuit toquen altra vegada per victorejar a Franco. Esmorzem i a les vuit toquen per sortir al pati. Ens passem mitja hora per sortir tots; som uns tres mil, i quedem formats fins que tots havem sortit, que llavors toquen per escampar guerrilles. Ens {hi} passem fins a les dotze. Aquestes quatre hores són pesades de debò, sempre a peu dret, sense a penes poguent-se passejar, doncs ens toquem els uns als altres; no podem seure, perquè ho tindríem de fer a terra i es té de pensar que se'n surt ple de xinxes, polls, puces, sarna i què sé jo els perills que hi ha, perquè aquí hi ha de tot. Tot això es compensat pels molts amics que es troben aquí i pel companyerisme de tots plegats. Tothom explica la vida i les angúnies que ha passat. Els que han estat a la nevera, condemnats a mort, els trentistes, que tenen trenta anys, els de penes menors i tots plegats la vida i miracles que han passat per aquí; els uns per haver-ho viscut, els altres per haver-ho vist. No ens podem imaginar el que ha sigut la vida en aquesta presó. És necessari haver-hi estat i sentit els mateixos victimaris (?) per comprendre el que ha passat. Sempre ens donem compte, tots plegats, deixant rares excepcions, de les més baixes venjances i odis polítics, imputant-nos fets que no s’han comès, i d’aquí ve les fortes condemnes que s’han aplicat, sobretot als primers mesos, que es donava el cas que en alguns processos s’aplicava la pena de mort al 70 i el 80 per cent dels processats. Ara sembla que això ha afluixat molt. Tothom, aquí, està molt tranquil amb l’íntima convicció de no haver comès cap malifeta. Fins hi ha temps per bromejar. La vida, per al que ha [de] viure de la ració que donen, és impossible; un plat d’aigua amb set o vuit talls de patata per dinar i altre tant per sopar, amb un xusco. S’ha de plànyer al que no li porten res. Per dormir, es fa a tot arreu: a les celdes, sales, passadissos, escala; a cada esglaó n’hi dormen, als llocs que n’hi caben deu n’hi ha trenta i si es queixen n’hi posem vint més. No es pot donar un pas quan la gent dorm. Se n’hi posen tants com n’hi caben estirats a terra. Si un té necessitat de llevar-se, a la nit, es tenen de fer vertaders equilibris per no trepitjar el cap o els peus d’algú. Això fa que a les nits, tot i dormir amb les finestres obertes fa una calor insuportable, amb el perill que si es treu el cap o solament es mira a fora, encara que sigui al pati, amb reixes i tot, els de Falange, que fan guarda disparen un tret. Alguna vegada fan blanc. Són uns fills de... aquests falangistes. No mereixen perdó. 5/9/39".

“Les cues.

A dos quarts de set toquen diana. Ens mig vestim i després d’endreçar les mantes i abrigalls amb el matalàs, cap el corredor a l’extrem del qual hi ha una pica amb una aixeta que molts dies raja amb comptagotes i altres gens, essent impossible poguer- nos rentar. En aquest cas tenim d’esperar en (h)avent dinat i anar als wàters dels baixos, a on hi ha sis aixetes damunt una pica com un abeurador. Per rentar-nos, al segon pis, es té de fer la primera cua del dia. A vegades hi ha cinquanta ò seixanta reclosos en filera india al llarg del corredor, al sòl del qual hi ha encara ageguts a sobre matalassos o damunt una manta molt dormilegs que tot i havent tocat diana no es mouen, esperant que toquin al recompte per aixecar-se. Això fa que els que formen la cua tenen de fer vertaders equilibris per aguantar-se drets en mig d’aquests peresosos. Al lloc que queda lliure á vegades no hi queben els peus. I això deu, vint, quaranta minuts ò més. Alguns dies quan nos toca el torn s’ha acabat l’aigua i amb la tovallola a les espatlles cap a la cel·la altra vegada esperant millor ocasió per rentar-nos. Ja es tard i a les vuit toquen per a sortir al pati. Allavors , si es troba aigua en algun càntir o ampolla, un se’n tira un grapat per la cara i ja se feta la toaletta. Al pati se’n forma una d’interminable per anar als wàters. Si un en te necessitat d’anar-hi es te de prevenir a temps. A vegades hi ha un centenar de persones esperant torn en filera. Això durant una hora. Val a dir que es un passa temps, un numero del programa; en alguna cosa es te d’invertir!. Si es vol anar als orinadors es te (de) fer altre tant, encara que sense invertir-hi tant temps. Per als que es renten la roba hi ha un safareig que hi caben cinc ò sis persones. També es te (de) fer cua per a poder apropar-s’hi i rentar ò netejar de tota classe d’animals la roba infecte. Això quan la sarna ò altres malures no formen part de la vida de l’individu. Per beure, majorment en aquests primers dies de setembre, que la calor ha apretat, à voltes també es un calvari. Una font situada a l’esquerra del pati no pot donar l’abast. Moltes hores no raja. A llavors es te de fer cua, per beure a l’aixeta del safareig. Si l’andalús es dóna compte que entre els que volen rentar i els que volen beure hi ha massa gent, els dispersa i es te d’esperar millor ocasió per fer-ho o bé fer cua a la font, si raja per poguer fer-ho. Si es te d’anar a l’economat, altra vegada mitja hora de cua, passada la qual algunes vegades no es troba altra cosa que alguna llauna de conserva. A la tarda dotze cues per rentar-se i anar als wàters. Per travessar els corredors, per entrar i sortir del pati, passejar a bé anar a veure algun amic en algun altre pis o celda, es te de fer cua aquesta dixosa cua que durant la guerra ha estat la pesadilla i el passatemps de moltes dones. Si un (h)om es vol rentar ò dutxar, això es un dir, perquè per fer-ho un tira aigua damunt de l’altre amb un càntir o ampolla, a les aixetes dels baixos es troba amb altres tantes cues, que el fan esperar durant mitja hora ò tres quarts, enmig de la fetor dels wàters i orinadors, amb l’aigua que s’escampa arreu, quedant tot xop de peus”.

Dijous, 14/9/39

“Por orden del Sr. Gobernador ha sido detenido el Alcalde de Lloret de Mar, acusado de denuncias falsas i facultar informes acusatorios”. Així ho publica un diari de Girona el dia abans Cap a les 8 del vespre es presenta al segon pis del Preventori, sala, un ordenança acompanyant un home, alt, ben vestit, sec, amb un bigotis petit, diguent que es tenia de fer-li lloc. Alguns protesten. Dient que això és impossible, que no s’hi cap. Insisteix l’ordenança, i a la fi es queda. Al cap de poc rato, com la novetat del nou (h)oste s’és escampada arreu de la presó, comença a afluir presos de tots els pisos per veure aquest subjecte, per a comprovar aquesta nova, que s’havia escampat arreu com un reguer de pólvora. Fou un èxit, un aconteixement. La nostra cel·la no s’havia vista mai tan concorreguda. Les exclamacions de satisfacció i comentaris es succeïren. Els uns deien [...]. I així successivament es succeïren els comentaris diversos, acusatoris tots de la conducta difamant d’aquest home. Així durà tota la vetlla, durant la qual el nostre home, assentat en un racó de la cel·la, cap cot i amb posat resignat, era el blanc de totes les ires. Com sigui que tingué necessitat d’anar al wàter, un company va acompanyar-li. Al travessar el llarg corredor que hi conduïa, a l’altre extrem del Preventori, ple de companys que esperaven el ranxo (aquell dia no l’havien donat encara) es promogué un aldarull augmentat pels que, sortint de llurs cel·les, volien conèixer aquest home”.

72 ANYS DELS PRIMERS GUIXOLENCS AFUSELLATS PEL FRANQUISME

2011-03-16T02:33:00.000-07:00

(Fot. Pujada a Sant Martí (Seminari de Girona)

FEM-NE MEMÒRIA

. Avui es compleixen setanta-dos anys dels primers guixolencs afusellats per la dictadura franquista:

16/03/1939 Campà Viarnés, Francesc · 37 anys · ERC
16/03/1939 Colom Blasi, Manuel · 41 anys · PSUC
16/03/1939 Llorens Collell, Bernabé · 64 anys · ERC
16/03/1939 Rivas Company, Francesc . 52 anys . CNT (Castell d’Aro)

25/04/1939 Tauler Perals, Josep · 52 anys · EC
24/05/1939 Castro Martínez, Juan · 47 anys · -
12/08/1939 Darna Planellas, Joan · 35 anys · ERC
07/12/1939 Plaja Pla, Josep · 32 anys · CNT-FAI

10/03/1941 Piqueras Canet, Josep · 18 anys ·
10/03/1941 Torroella Ferrer, Josep · 20 anys ·

"El nombre total de penes de mort realment executades per decisió dels consells de guerra que actuaren a la demarcació de Girona fou de 514, distribuïdes, anualment, d’aquesta manera: 369 (1939), 99 (1940), 10 (1941), 20 (1942), 12 (1943), 3 (1944) i 1 (1945) ".

L’ historiador gironí Josep Clara descriu com podia ser l’estat d’ànim dels que estaven a punt de ser executats.
"Els condemnats eren extrets, de bon matí, de l’establiment penitenciari. Quan la presó era al seminari de Girona, els reus eren conduïts en un camió o vehicle marca Chevrolet, amb parafangs i escalonet per pujar-hi, i que no podia maniobrar pels carrers estrets de la Girona vella i s’havia d’esperar al carrer que surt a la plaça de l’Oli i s’endinsa cap a les escalinates de Sant Martí Sacosta. Mentre els condemnats baixaven les escales, alguns mig despullats, per entrar a l’autobús sinistre, sovintejaven les escenes dramàtiques. Tot el barri proper a la presó estava trasbalsat per aquells esdeveniments, que es repetien de matinada, i les informacions corrien de boca en boca entre els veïns”.

Prop de 514 persones van ser executades entre 1939 i 1945 a la tàpia del cementiri de Girona, i enterrades, en la seva majoria, a la fossa ja existent del cementiri vell de la ciutat. Un bon nombre d’interns de la presó provincial també van ser enterrats a la fossa després d’haver mort al seminari diocesà.
De la presó del Preventori i del Seminari diocesà, on es calcula que l’any 1940 hi havia 2.145 homes, en parlarem properament. Un ex-presosner, Ramon Sais i Sendra, en va fer una descripció molt detallada de com hi estaven. La donarem a conèixer properament.

Com que darrerament han aparegut alguns escrits de periodistes gironins (Enric Mirambell i Narcís-Jordi Aragó) que posen en dubte alguns aspectes de la recuperació històrica d’aquells fets, a poc a poc també nosaltres donarem la nostra opinió des d’una plataforma més modesta, el nostre bloc.

BENET JULIÀ I FIGUERAS

2011-03-01T07:35:00.000-08:00

Com que aquests dies estic repassant documents de la història de la sanitat a Sant Feliu de Guíxols, m’he vist obligat a consultar els treballs realitzats pel doctor Benet Julià i Figueras.

. Avui -1 de març- es compleix un any del seu traspàs a Girona, a l’edat de 96 anys.

Havia nascut al carrer de Girona de Sant Feliu de Guíxols l’any 1913. Va estudiar medicina a Barcelona, i s’especialitzà en toco-ginecologia. Establert en una de les primeres cases del carrer del Carme de la ciutat de Girona, es dedicà de ple a la seva professió, i a altres tasques humanístiques: investigació de temes mèdico-sanitaris, culturals, pintura, etc. Els baixos de casa seva, papers inclosos, més d’una vegada varen ser víctima de les crescudes del riu Onyar.

Es casà amb la filla del músic, reconegut pianista i compositor, el mestre Francesc Civil i Castellví (1895-1990) -qui, un temps, va ser professor meu de piano. La seva filla, Mariona Julià i Civil, va fer un excel·lent estudi sobre l’emigració de guixolencs a Amèrica: “Emigración guixolense a Nueva Orleans 1857 – 1860”, Revista de Gerona, 1878.

Li teníem un afecte especial, al senyor Julià. Havia estat el metge de la meva germana Joaquima, a qui sempre recordava amb afecte i lloava la seva professionalitat.

Després vam coincidir molts anys a l’arxiu municipal de Sant Feliu. A partir de l’any 1974, per vacances -sobretot les d’estiu-, ens hi trobàvem el doctor Benet, Joan Torrent, Emili Massanas i jo, quan el responsable de l’arxiu era el senyor Lluís Esteva. De l’any 1985 fins a al de la meva jubilació, el contacte va ser continuat. També coincidíem sovint a Girona, al carrer o als diferents arxius.

Un somriure educat, atent i amable il·luminava la seva cara i els seus ulls. Un somriure que només desapareixia del seu rostre quan sentia un corrent d’aire, o l’aire remogut per un ventilador. I és que al tercer pis de l’edifici de l’Ajuntament, sota les golfes, on hi havia l’arxiu, feia molta calor. També en feia al monestir, quan ens hi vam traslladar.

La seva contribució a la història local ganxona va ser notable. Per citar algun treball: la biografia del cirurgià Rudolf Matas.

A més dels temes sanitaris, el doctor Julià estudià altres aspectes de la vida econòmica i social de Sant Feliu: embarcacions, drassanes, oficis (mariners, tapers,etc.). Va participar en publicacions com la Revista de Girona, l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, de Girona i de la Selva, la revista de l’arxiu i museu L’Arjau, el setmanari Àncora, etc.

Avui em sembla que té més valor l’aportació històrica, descriptiva, del doctor Julià. Perquè el tema de la salut i la seva negació, la malaltia, és un tema que ha preocupat, i molt, a tots els homes i dones d’una comunitat determinada, amb aspectes socials i incidències econòmiques de consideració. Si la sanitat tenia –i té- tanta importància, com és que -en general- se l’ha marginat sempre de qualsevol investigació de les forces de producció i de la cultura d’una comunitat concreta?

Quan rellegeixes els estudis fets per persones que físicament ja no són entre nosaltres, aleshores te n’adones del valor d’una vida i d’uns treballs fets i donats que, com la llavor, continuen donant força als nous -o no tant- historiadors i a les seves investigacions.

ESCASSETAT DE CAPELLANS

2011-02-24T23:40:00.000-08:00

ESCASSETAT DE CAPELLANS (Document original del Fòrum Joan Alsina)

L’escassetat del que habitualment s’anomenen vocacions religioses és un fet fàcilment constatable i acceptat per tothom. Potser caldria remarcar que, des d’aquesta perspectiva, ens trobem ja en una situació de migradesa per sota de límits raonables. Malgrat aquesta coincidència, quan es tracta d’analitzar, fer el diagnòstic i proposar camins de sortida, les conclusions són molt diverses.
Podríem presentar tres actituds fonamentals:

1.- Els que atribueixen la crisi a causes alienes: el materialisme, l’hedonisme, el relativisme... Proposen un reforçament de l’ortodòxia i un replegament a les trinxeres doctrinals dels concilis de Trento i Vaticà I. Per a ells l’acció més eficaç és intensificar les pregàries i rogatives perquè Déu ens atorgui aquest do tan preuat de les vocacions.

2.- Els que intenten posar-hi pedaços agrupant parròquies en els nuclis més grans o multiplicant els serveis sagramentals d’un capellà anant de poble en poble. Aquest sistema agrada molt a la jerarquia perquè no canvia res de l’estructura actual. En alguns llocs com al nostre bisbat, s’apunta cap a una participació més forta del laïcat en els llocs on no hi ha capellà, preparant-lo per animar cerimònies litúrgiques i Celebracions de la Paraula

3.- Els que pretenen substituir l’estructura piramidal actual per una
església/comunitat que sigui el Poble de Déu, tal com diu el Vaticà II. Voldrien retornar als trets més genuïns dels ministeris i carismes que animaven les primeres comunitats cristianes. Cada comunitat tindria la persona escollida d’entre ells per presidir-los.

Després de tant de temps d’exercitar les dues primeres actituds sense aconseguir cap dels objectius previstos, estem convençuts que han fracassat rotundament i han fet evident el seu anacronisme, que han caducat irreversiblement . Es podria concloure que Déu no escolta aquest precs, perquè no són del seu grat.

Davant dels reptes que tenim sembla que l’Esperit no ha bufat per allà cap on ens entossudim anar. Ens convé, per tant, escoltar millor l’Esperit, discernir amb més cura els signes dels temps i aprofundir els punts de referència que ens ha suggerit de forma especial a través de la veu autoritzada del concili Vaticà II. El sentit de la fe de tota l’Església també empeny en aquesta direcció.

Tots aquests aires ens porten a recuperar l’experiència d’aquelles primeres petites comunitats que tenien molt clara la fita cap on avançar, malgrat els esculls i les limitacions amb què s’entrebancaven: maldaven per tenir un sol cor i una sola ànima, perquè ningú no visqués en la indigència (Actes 5 32-24) i
perquè les vídues i els orfes tinguessin una llar. La seva manera d’acomplir el manament bàsic de Jesús era servir i compartir el que eren i tenien: la fe, els béns i les capacitats, el poder i els ministeris. En el Regne de Déu que anaven construint, encara molt tendre i feble, no hi havia senyors ni súbdits, primers ni últims, generals ni tropa. Havien entès que ningú no s’ha de fer dir mestre, perquè de mestre només n’hi ha un i tots els altres som germans (Mateu 23, 8).
No tenim pas constància que hi hagués oficis excloents ni funcions reservades a persones marcades en cerimònies rituals. Sant Pau insisteix molt en la diversitat de dons que l’Esperit distribueix a discreció per a l’edificació de l’únic Cos de Jesucrist. És la comunitat que reconeix aquests dons i els organitza per al seu creixement i maduració. Els serveis i ministeris no es legitimen per la crida i consagració dels jerarques, sinó per l’encàrrec de la comunitat, que
sovint és ratificat pel bisbe o per l’apòstol.

La persona escollida presideix les celebracions eucarístiques en què
s’exerceixen els diversos carismes (predicar, denunciar, discernir, compartir, interpretar...), tot garantint la pluralitat i la participació de tots en igualtat d’oportunitats. I, és clar, no hi havia discriminació ni incompatibilitat per raó de sexe o d’estat civil a l’hora d’exercir aquest ministeris.

Ara, que som a prop del Dia del Seminari, oferim aquestes reflexions a qui es senti interessat en el tema. Pot participar en el debat de moltes maneres: en la reflexió personal, en conversa amb els amics o enviant les aportacions al blog del Fòrum.
Les idees que avui s’ofereixen s’avenen plenament a les que han publicat fa poques setmanes un grup de teòlegs i teòlogues alemanys i que han rebut nombroses adhesions. També estan en la línia del pensament del teòleg Castillo i d’un document que fa temps van publicar un grup de dominics holandesos.

Fòrum Joan Alsina
Girona, febrer 2011

L’ABAT EMÈRIT DE SOLIUS HA COMPLERT 90 ANYS

2011-02-23T00:45:00.000-08:00

(Fotografia d'Agustí Roldós. El pare Edmon Garreta treballant al taller d'enquadernació del monestir de Solius)

El pare Edmon Garreta, abat emèrit del monestir cistercenc de Solius, el mes passat va complir 90 anys. Ell, d’alguna manera, representa la resposta d’uns monjos del Císter a la crida d’austeritat i pobresa que el Concili Vaticà II feia als cristians de tot el món.

Era l’any 1967. Uns monjos del monestir de Poblet, amb el pare abat al capdavant, van emprendre una nova aventura, una manera diferent de viure la seva espiritualitat monacal, en un espai físic i ambiental més idoni i adequat, que l’afavorís. Però ni l’edifici, ni l’entorn boscós ni el paisatge solitari no eren l’objectiu final de la seva recerca. Buscaven -i ho segueixen fent- la completa transformació interna, la puresa del cor, que és l’essencial de la vida monàstica. Totes les altres coses, pel que fa a l’emplaçament, estan en funció d’això darrer. Sense perdre el millor de la seva tradició mística i profètica, calia renovar la vida contemplativa viscuda en comunitat monàstica.

Escolliren la vall de Solius, que sortosament s’ha lliurat de la boja especulació que ha malmès la nostra terra, i canviat el seu paisatge molt de pressa. El creixement urbanístic desmesurat i l’econòmic -en una sola direcció material, i en profit d’uns pocs- ha incidit dins nostre, trencant quelcom del nostre fons més humà i íntim, en intentar separar-nos de l’autèntica Font de la vida i de la felicitat. Factors externs -també n’hi ha d’interns- que contínuament segueixen amenaçant el nostre equilibri interior.

En aquest context hem d’agrair aquests punts lluminosos de pregària i de silenci, com el monestir de Solius i la comunitat de base de Vilartagues, que ens ajuden a retrobar el nostre jo més autèntic, per així potenciar l’acció en el món que ens envolta. Em ve a la memòria el poema sufí que diu: “La foscor amaga l’aigua de la vida / No tinguis pressa, cerca en la foscor. / Els viatjants nocturns estan plens de llum. No dormis. Seu amb els teus companys”. Meditació i acció compromesa, dos aspectes d’una mateixa realitat. Com ens diu en Pere, amic i consiliari, “passant del JO al NOSALTRES, no es perd el JO. Al contrari: el JO troba la seva PLENITUD en el NOSALTRES, com cada un dels nostres ossos només pot viure dintre del conjunt del cos”.

Des d’aquell mateix any 67, fins ara, he mantingut el contacte amb el monestir. Aleshores, en temps postconciliars molt recents, a l’entorn del pare Jordi preparàvem les homilies que el diumenge següent es predicarien a les diverses parròquies de la vall i de Sant Feliu.

Ara, en la jubilació, la relació hi continua com una prolongació de la vida espiritual que comparteixo amb la comunitat de Vilartagues. Aquest curs, precisament, el treball d’un dels fòrums de l’esmentada parròquia el fem a l’entorn d’un llibre recomanat pel jove germà Jòrdan de Solius. Li estem agraïts. Ens va aconsellar molt bé.
Mentrestant, el germà Carles a través dels seus correus electrònics ens proporciona elements de reflexió que, cada matí, ens ajuden a viure el nou dia, l’ara de la vida.

En la meva més tendra infància i adolescència també una vall i un monestir varen formar part del meu paisatge natural i humà: la vall de Sant Daniel i el monestir de monges benedictines.

Actualment m’acompanyen, en la vellesa d’avui, la vall de Solius i el seu monestir. Amb la confiança de la llavor. Són acompanyants en un moviment d’amor, semblant al de les plantes, que de l’esclat de la flor i del fruit, passem a la llavor soterrada a l’humus que donarà vida a d’altres flors i fruits.(“Les plantes” de Narcís Comadira).

Dissabte passat ho comentàvem amb el germà Albert, asseguts al pedrís del pou, junt al llindar de la vella rectoria. La meva història personal, com la de tanta altra gent, se sent unida a la figura del pare Edmon, símbol de tota una vida lliurada a la seva comunitat i a tots els altres que hi ens acostem.

Si s’entra a la vellesa, segons el poeta Margarit, “com una barca que ha apagat els llums / i el motor en la nit, quan entra a port, / però que dins la fosca continua / relliscant en silenci per les aigües”, sort en tenim, dels raigs de llum intermitents dels fars que ens assenyalen l’horitzó.

PERILLS A L'ÀFRICA

2011-02-17T02:20:00.000-08:00

Fot: L'Home sentenciat. Retaule del segle XVII del Museu d'Història de la nostra ciutat.

(Heus ací un text de Nani Vall-llossera que m'agrada i m'ajuda)

Trepitjar l'Àfrica significa arriscar-se a viure emocions fortes. Significa arriscar-se a veure la lògica que estructura la nostra ment trontollar, a veure's atreta per una forma de viure amb una escala de valors gairebé invertida respecte a la que referència la nostra vida, que la pròpia sensibilitat quedi ferida, això que pel que sembla cal evitar costi el que costi i que els mitjans de comunicació tracten de prevenir cada vegada que mostren alguna imatge del dolor de les víctimes del nostre món.

A poc que una obri els ulls i es deixi, aquesta realitat tan rica i tan diferent, tan bonica i tan dura a la vegada, et despulla el cor i el deixa únicament revestit de la seva humanitat essencial. I així, amb el cor exposat, es produeix el miracle de la comunió amb el germà diferent, de la percepció d'una bellesa subtil i fràgil, invisible en altres circumstàncies, i de l'impuls i la força per intentar que el miracle sigui possible cada dia a partir de l'opció personal per una manera de viure més contemplativa, més senzilla i més comunitària.La construcció d'un món fratern i just no és possible sense la transformació de la pròpia vida. Potser l'abast global d'aquesta conversió sigui petit, però és l'única a la que realment podem aspirar i la que més ens compromet.

Nani Vall-llossera

(Tret d'Espai Sagrat)

FA SETANTA-CINC ANYS

2011-02-15T02:18:00.000-08:00

Les eleccions generals del 16 de febrer de 1936

(Encapçala aquest escrit la primera pàgina del setmanari guixolenc, amb data de 15 de febrer de 1936, vigília de les eleccions, que animava els seus lectors a votar el Front Català d’Odre).

El setmanari guixolenc La Costa Brava

A Guíxols, de les eleccions generals de febrer de 1936, només ens ha arribat la propaganda feta a favor del front conservador, mitjançant el seu portaveu, el setmanari La Costa Brava –l’únic setmanari que aleshores es publicava a Sant Feliu. La primera pàgina, la del dia 15 de febrer de febrer, és la que il·lustra aquest escrit.
D’entrada això sol ja mostra l’ambient de llibertat i de tolerància democràtica que es respirava a la ciutat.

En aquestes eleccions la polarització de forces polítiques va ser el tret diferenciador de la resta d’eleccions anteriors. No sols aquí, sinó a tot l'Estat. A Catalunya, a l'entorn d'Esquerra Republicana, formaren coalició altres partits per organitzar el Front d'Esquerres de Catalunya: Acció Catalana Republicana (ACR), Unió Socialista de Catalunya (USC), etc.

Així mateix, al voltant de la LLiga Catalana s'uniren tradicionalistes, radicals i CEDA per a constituir el Front Català d'Ordre.

La Costa Brava, seguint les directrius que venien de més amunt, deien:

“Els catòlics tenen el deure sagrat d’intervenir i cooperar al triomf dels nostres candidats [conservadors, del Front Català d’Ordre]”.
“Els catòlics han d’obeir el Sant Pare i els Bisbes, els seus representants, en els que pertoca a la direcció espiritual del món”.

La campanya del setmanari es basava, doncs, en els principis següents i per aquest ordre: religió, família, escola i propietat.

Unes eleccions tranquil·les

Malgrat l'estat d'alerta de les autoritats, les eleccions del 16 de febrer es varen celebrar en pau. El 13 de febrer l'Alcalde comunicava al responsable d'ordre públic de Governació a Girona:

"Asímismo he de manifestar a V.S. que esta Alcaldía se ha tomado buena nota de las instrucciones recibidas, para que las elecciones del próximo 16 de desarrollen con la máxima normalidad, estando dispuesta, aunque el caso no es probable, a reprimir con toda energía cualquier alteración de orden público que se produzca".

I en efecte, les eleccions se celebraren sense que es produís cap mena d'incident. I van ser les que més atragueren l'electorat guixolenc. De forma que tant augmentaren els vots del Front d'Esquerres com el Front d'Ordre. Tanmateix, una vegada més, es mantingué de llarg l'avantatge que l'Esquerra prenia sempre a la dreta.

. Resultat de les eleccions generals (16.II.1936) :

Front d'Esquerres de Catalunya Front Català d'Ordre

3.367 vots (M. Esteve) 1.423 vots (Estelrich)

Amb el clar triomf electoral del Front d'Esquerres, restablerta la normalitat democràtica, va ser reposat l'Ajuntament anterior als “fets del 6 d'octubre de 1934”, i Francesc Campà -que l'endemà seria designat batlle accidental- va fer aquest ban:

“CIUTADANS: Avui a la una de la tarda havem pres possessió dels càrrecs que el poble conferí als qui formàvem la candidatura d'esquerra en les eleccions de 14 de gener de 1934 i que emparats d'un règim d'anormalitat havien usurpat la gent que únicament podia exercir-los amb estats excepcionals de violència o de traïció.- El resultat de les eleccions del diumenge ha foragitat del lloc que detectaven els homes dels partits vençuts; nosaltres, doncs, convençuts d'interpretar el sentir general de l'opinió, en prendre'n possessió, restem reunits en sessió permanent per tal de traçar les línies generals de la nostra actuació i sobretot per a estudiar l'actitud a adoptar i responsabilitats a exigir en l'actuació d'aquells als quals el poble amb el magnífic acte de ciutadania del diumenge ha desautoritzat.- Mentrestant demanem un marge de confiança per a poder endegar les coses de manera que seguint un pla general d'actuació pugui possibilitar l'aplicació del programa que el front d'esquerres posà a la consideració de l'opinió abans de la passada contesa electoral.- Per la República, per Catalunya, demanem a tothom serenitat i disciplina.- Guíxols, 18 de febrer de 1936.- L'Alcalde Acdal. F. CAMPA".

La Lliga Catalana

La Lliga Catalana, per la seva banda, presentà la seva dimissió amb caràcter irrevocable per haver "vist que les eleccions celebrades ahir han donat un resultat contrari als postulats que ella sempre ha defensat".
Aquesta actitud negativa de la Lliga local va ser durament criticada per Campà, ja que en els moments veritablement difícils -en períodes no democràtics, de gestores com la de després dels fets d'octubre- la Lliga restava "a les ordres del Govern de Madrid com ja hi quedà una altra vegada a les ordres de Primo de Rivera, d'aquell qui anul·là les concessions fetes a Catalunya i, llur, privà els catalans de parlar llur propi idioma; ells, els de la Lliga Catalana, que diuen ser les vestals guardadores del foc sagrat de Catalunya, han procedit sempre com unes repugnants alcavotes dels pitjors enemics de Catalunya".

La crisi econòmica i social

Ara bé, tota l'eufòria dels esdeveniments polítics no es veié recolzada per les circumstàncies econòmiques i socials. A partir de 1930 es deixaren sentir arreu els efectes de la crisi internacional del 1929, que incidí fortament en la indústria del suro. Decaigué el ritme d'exportació i de nou hi hagué problemes amb França per la qüestió aranzelària.
Aquests desequilibris industrials, òbviament, tingueren uns costos socials: reducció de la jornada laboral i l'atur per a molts obrers, amb la corresponent resposta de lluita per part dels sindicats.
No hi mancaren, doncs, durant la República ni les vagues ni les manifestacions de protesta.

Però aquestes manifestacions eren normals en tot país democràtic, a tot Europa, on es respectava el dret dels més desposseïts.

TOTALMENT D’ACORD AMB EN GERARD BUSSOT

2011-02-12T01:15:00.000-08:00

(Postal de la casa Malionis (torre de can Rius) escrita i enviada -març de 1922- pel mateix arquitecte de l'edifici: Joan Bordàs).

Estic completament d’acord amb el breu escrit de Gerard Bussot a Àncora (3.02.1911) “Qui retornarà a la ciutat el patrimoni perdut d’una edificació dels germans Anlló?”.
Aquesta nota m’ha fet venir a la memòria una postal de l’arquitecte Joan Bordàs en què mostrava el seu orgull professional pel projecte arquitectònic de la casa Malionis o torre del senyor Rius, de què parla en Gerard.
Penso, a més, que convé insistir a difondre la personalitat de l’arquitecte , a fi que la seva obra arquitectònica sigui coneguda, sobretot entre la gent jove.

JOAN BORDÀS I SALELLAS (1888 – 1961)
L’ARQUITECTE MUNICIPAL

Joan Bordàs i Salellas, nascut a Figueres l’any 1888, va estudiar arquitectura a Barcelona, i amplià els seus estudis a Roma. Va ser director de l’Escola d’Arts i Oficis (1912) i arquitecte municipal fins a la seva jubilació (31 de desembre de 1955).
Morí a Barcelona el 7 de juliol de 1961. Aquest estiu farà, doncs, cinquanta anys de la seva mort.

La casa Malionis o torre de can Rius
La postal que Bordàs va enviar als seus antics companys d’estudi de Roma: a l'erudit Ramon d'Alòs-Moner, amb salutacions per a l’ historiador i epigrafista Francesc Martorell Trabal, és la que il·lustra aquesta pàgina.
Els anys vint varen ser, per a Bordàs, extraordinàriament prolífics, quant a projectes d’obres: reforma de l’Hospital (1920-22), can Rius, façana de l’església de Sant Joan (1924) -un projecte no realitzat-, les fonts, el mobiliari urbà (fanals, etc,) ………..
En aquest context de plena activitat arquitectònica, Bordàs va enviar la postal, amb data de març de 1922, al seu vell amic i company de Roma Ramon d’Alòs, i els informava del seu treball a can Rius.

L’edifici del mercat cobert
També avui tornar és notícia el mercat cobert, obra del mateix arquitecte.
L’any 1927 l’Ajuntament afrontà decididament un problema urbà de primera instància: la construcció d’un mercat cobert. I encarregà a l’arquitecte municipal Joan Bordàs el projecte i la corresponent “memòria”, el pressupost i el plec de condicions facultatives i econòmiques.
Es va decidir, amb molt d’encert, d’emplaçar el mercat cobert a llevant de la Plaça. Perquè el primer indret escollit per a l’edificació va ser el costat de ponent de la Plaça, amb tres façanes que donarien a la mateixa plaça -aleshores de la Constitució-, carrer de la Riera i travessia de la Volta. Aquesta obra hauria comportat el cobriment de la riera del Monestir, des del Passeig fins al pont nou.

L’abril de 1928 s’aprovà un pressupost extraordinari per realitzar la subhasta o concurs públic dels edificis afectat de la Plaça, del carrer Clavé i del carrer de Sant Joan. Els edificis o solars afectats en total eren set: tres cases de la Plaça, una del c/ Clavé i una casa i dos solars del de Sant Joan. Entre aquests edificis afectats hi havia la casa pairal dels Barraquer.
El mes de juny de 1929 es subhastà la contractació de les obres, per valor de 172.452,80 pessetes, i el termini de l’obra era de dotze mesos.
Pel novembre de 1930 s’acabaren completament les obres, se’n va fer la recepció provisional del mercat cobert, essent-hi present l’alcalde Ramon Bonet Coll, el tinent d’alcalde delegat de Foment Josep Palahí i Auter, l’arquitecte municipal Joan Bordàs i el constructor de l’obra Narcís Franquesa Vall·llosera.

Es tracta, en definitiva, d’un edifici de planta baixa, amb soterrani (per a magatzems, cambres frigorífiques i fàbrica de gel), de persianes i vidres opacs a totes les obertures. L’estructura general de la coberta és metàl·lica, amb pilans de ferro laminat en forma de creu. Són 300 metres quadrats de superfície edificada, en un solar de 620 m2 de propietat municipal.
Hi havia, llavors, 38 llocs tancats per a la venda de carns i 28 pel peix, 12 d’aviram., etc.

És, doncs, un edifici de notable interès, com a obra projectada per Joan Bordàs, signat físicament en les seves parets i que figura en les guies i inventaris d’arquitectura de la província.
El mercat cobert és, d’altra banda, un edifici catalogat com a bé d’interès local a conservar i protegir integralment per part de l’Ajuntament i, com a tal, és inclòs en el “Catàleg del patrimoni arquitectònic i elements d’interès històric i artístic de Sant Feliu de Guíxols” (Abril, 2000).

Heus ací, doncs, una postal i dos edificis a conservar i protegir en record de Joan Bordàs, de feliç memòria, en el cinquantenari del seu traspàs.

EL VAIXELL DE LA SAL (1998)

2011-02-12T00:14:00.000-08:00

Coneixeu el parador d’alguns dels que mengen xíndria en aquesta fotografia? Al centre, Michel P. Doucin, capità de la goleta Petrel.

L’11 de maig de 1998, un veler- goleta de debò, pilotat per un autèntic llop de mar, arribava al mercat de la vila, carregat de sal. Un cop descarregada i mesurada, es va transportar al salí de la vila.
Mentrestant s’organitzà una festa de mil dimonis, amb la participació de tots els centres escolars de la ciutat.

Va ser un dels“Tallers d’Història” més reeixits dels molts que es van viure a Sant Feliu al llarg d’una vintena d’anys. Molts encara el recordem.
Es tractava d’introduir la història local i comarcal a l’ensenyament. D’explicar com era la vida de la gent en un moment donat i en un espai molt determina.

Aquell curs de 1997/98 el tema va ser el mercat a l’edat mitjana i l’intercanvi de la sal a Sant Feliu de Guíxols. Els alumnes el van viure, implicats, amb diverses i variades escenificacions.
Allà hi havia artesans, representacions teatrals, malabars, danses, uns personatges d’aquell temps que arribaven en processó a la plaça, on es faria justícia contra uns condemnats a mort, seguit al peu de la lletra una crònica documentada.
I l’arribada del vaixell de la sal.

Josep Escortell i Cerqueda

2011-02-05T12:05:00.000-08:00

(Fot. Néstor i Joan Sanchiz (esquerra). A la dreta,
Josep Escortell)

Ahir, divendres, va morir en Josep Escortell als setanta-vuit anys. No era solament un bon home. Era un home bo i savi. Posseïa molts coneixements, en àmbits diferents d’un ampli ventall. Però ell va escollir la vida normal de treball a la tintoreria, al costat de la seva muller. El mestre Manuel Pla i Salat es planyia sovint -així m’ho deia moltes vegades- que un noi tan intel·ligent com en Josep no hagués continuat els seus estudis a Barcelona, i seguit una carrera de ciències.
Però en Josep, d’una modèstia excepcional, va triar una altra feina més corrent i habitual aleshores, no tan acadèmica.

Així i tot, com que vivia davant per davant del monestir va poder seguir de prop i sempre totes les excavacions que, a partir dels anys seixanta del passat segle, es varen començar a fer al voltant de l’església i del exconvent.
La seva coneixença amb el mestre Lluís Esteva va comportar l’inici de les seves investigacions al voltant de l’arqueologia i de les peces que anaven apareixent. No tenia estudis arqueològics, però va adquirir l’experiència d’un investigador nat, seriós i rigorós.
Va formar part de la junta del Museu Municipal i era la persona que millor coneixia l’origen o procedència de tots els objectes patrimonials que custodia el museu d’Història de la ciutat.

Famosos investigadors de la ceràmica, com l’Albert Telese i Compte, tenien en alta consideració les opinions d’en Josep, sobretot pel que fa a l’estudi i classificació de la ceràmica trobada al monestir (Butlletí Informatiu de ceràmica, núm. 25, 1987).
I, més o menys, tots els historiadors locals de Sant Feliu li fèiem consultes. La seva opinió era sempre encertada, intel·ligent. La seva memòria, llarga i precisa.

Darrerament es dedicà més a col·leccionar i classificar exemplars de les ciències naturals: roques, minerals i petxines del Mediterrani. Engrescat, va ampliar la seva col·lecció d’invertebrats marins.

Alguns del seus treballs

Sense pretendre ser exhaustius, heus ací alguns dels seus nombrosos estudis publicats:

. “Els minerals de la comarca guixolenca”, Àncora, 11.03.1965.
. “Costumari guixolenc en el llibre de Joan Amades”, Àncora. Nadal, 1965.
. “De com fou complida justícia a la plaça pública de Sant Feliu de Guíxols el dia 30 d’agost de l’any 1696”, Àncora, 20.04.1967.
. “Jofre de Foixà, monjo del monestir de Sant Feliu de Guíxols”, Àncora, 25.01.1968.
. “Algunes dades guixolenques de mitjan segle dinou”, Àncora, 15.02.1968.
. “El Vilar de Santa Cristina d’Aro”, Àncora, 7.03.1968.
. “Destral neolítica trobada a Castell d’Aro”, Àncora, 2.05.1968.
. “La torre del Mas Riembau fou construïda entre 1562 i 1573, Àncora, 19.09.1968. En col·laboració amb Lluís Esteva).
. “El sistema defensiu guixolenc en la segona meitat de s. XVIII”, Àncora, F M 1969. (en col·laboració amb Lluís Esteva Josep Marull).
. “La butlla del papa Agapit II i el monestir de la Grassa” , Àncora, 29.06.1972.
. “La Plana del Vidre de Solius”, Àncora, F M 1972.
. “Notes d’arqueologia comarcal”, Àncora, F M 1974.
. “Hachas neolíticas de piedra pulimentada de la comarca guixolense. Nuevos Hallazgos”, Àncora, del 14.12.1974 al 16.01.1975.
. “Importants ingressos al Museu Municipal”, Àncora, 1.05.1975.
. “Un ball a Castell d’Aro l’any 1766”, Àncora, 5.02.1976.
. “Ceràmica decorada de començament del segle XVII procedent del monestir”, Àncora, 8.04.1976.
. “Una sepultura tardo-romana a Soliu”, Àncora, 24.02.1977.
. “Una probable peça del paleolític inferior procedent de Penedes”, Àncora, 14.04.1977.
. “Dues mostres de ceràmica prehistòric a de cordons aplicats”, Àncora, 18.05.1978.
. “Recollida de materials arqueològics a Sant Feliu de Guíxols”, IEBE, núm. 1. 1982. En Col·laboració amb Lluís Esteva, Joan i Néstor Sanchiz.
. “Troballes del segle XVII en els carcanyols d’una casa guixolenca”, IEBE, 5. 1986. També en col·laboració amb Lluís Esteva, Joan i Néstor Sanchiz.

També va escriure diverses notes valuoses al Informatiu de l’Arxiu i del Museu i a la nostra revista L’Arjau.

La seva vida entre nosaltres, dissolta de forma anònima i silenciosa, ha estat fructuosa.

L’EMILI MASSANAS i BURCET (1940-1991) I JESÚS GIRBAL

2011-02-04T02:31:00.000-08:00

(Fot: L'aviador francès Lucien DEMAZEL, el mes de novembre de 1913, va realitzar una exhibició d'aviació als terrenys d'en Riembau. Va ser tota una festa).

L'EMILI MASSANAS

L’estiu de 1991 va morir l’Emili Massanas, gironí del barri del Mercadal, i guixolenc de can Burcet. Un bon amic que passava els estius a casa seva de la carretera de Girona. Expert en fotografia antiga i de la seva història, cada dia -a migdia- es presentava a l’arxiu municipal que, llavors, era al tercer pis de l’edifici de l’Ajuntament. Va realitzar diverses exposicions sobre el seu tema. Aquí, a Sant Feliu, es va estrenar amb una exposició dedicada al fotògraf Ricard Mur i amb la publicació del llibre Ricard Mur. Fotògraf a Sant Feliu (1988), que edità l’arxiu municipal en la seva col·lecció d’Estudis Guixolencs. És autor de moltes altres publicacions relacionades amb la fotografia.
L’arxiu d’imatges del nostre Ajuntament va començar a tenir interès gràcies a l’entusiasme i col·laboració de l’Emili, que ens va fer entendre la importància de la recuperació, investigació i documentació de fotògrafs i de la fotografia antiga.
L’Emili tenia altres facetes artístiques i socials que ara no vénen al cas.

L’Emili, en aquest cas, contesta a una pregunta que em va fer un familiar de Jesús Girbal, el dia 16 del passat mes de desembre.

JESÚS GIRBAL

“Hem presentaré. Sóc Josep Maimí i Girbal d'Arenys de Mar, i fa uns mesos he començat la recerca dels meus avantpassats. En principi tan sols buscava noms i llocs de naixement, però he anat trobant altre informació i buscant, buscant he anat descobrint coses dels meus avantpassats, i de la historia dels pobles de les comarques gironines que desconeixia.
Un dels meus besavis es deia Jesús Girbal Balandru, nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1880. Segons un article de la revista de Girona de l'any 1989 n. 131, Jesús Girbal procedia de Sant Feliu de Guíxols a on havia fet de impressor a Can Viader, de director de diaris i de fotògraf.
He vist que malauradament can Viader havia tancat portes just el gener d'aquest any.
També i segons la Bibliografia Catalana - Premsa Vol II, va dirigir una revista local anomenada "Llevant" de literatura, art i actualitat, any 1906. Desconec si va durar gaire temps.
Per el seu blog m´ha semblat que es un amant del passat, coneixedor de Sant Feliu i director de l'arxiu durant molts d'anys. M'agradaria, si podes ajudar-me, si coneix alguna documentació a on pugui trobar informació del meu besavi Jesús Girbal, de Can Viader i si hi ha algun examplar d'aquesta revista anomenada Llevant”.

Segons l’Emili Massanas:

“Jesús Girbal i Balandru va néixer a Girona el 1880 i a principis de segle es va traslladar a Sant Feliu de Guíxols, on va entrar a treballar a la impremta Viader. Aficionat a la fotografia, exposava en els aparadors d’Octavi Viader les fotos recordatori de la visita que el rei va fer a aquella ciutat per posar la primera pedra del moll el 1904, i també en va publicar dues a la revista barcelonina Àlbum Salón, núm. 161. Més tard va escriure al setmanari ganxó Llevor, i l’any 1906 va ser director del setmanari El Programa i del quinzenal Llevant. Entre els any 1909 i 1910 van sortir publicades unes quantes fotografies a la revista Nuevo Mundo, que encara que només anaven signades pel cognom, haurien de ser d’ell, ja que el seu germà Artur ja s’havia absentat a l’Havana. A partir de 1911 té una galeria al carrer Argenteria de Girona”
(Fotògrafs i editors a les comarques de Girona. Diputació de Girona, 1998).

Hi afegeixo:

Segurament, el quinzenal Llevant va durar poc temps. Jo no he vist mai cap exemplar, em sembla.
En canvi, el republicà El Programa va durar molt de temps, en èpoques diverses. I n’he llegit molts exemplars.

“En efecte, el dia 3 de gener de 1906 Jesús Girbal era director del setmanari de la UFNR. Però, el juliol del mateix any, el substituïa Francesc Irla Bosch, el germà “intel·lectual” de l’Irla president de la Generalitat que fou en l’exili.

Josep Maimí i Girbal completa la informació:

“Jesús Girbal era de Girona. Va néixer el 27 d'octubre de 1880 i fou batejat a la Catedral de Girona, va anar a viure a Sant Feliu. Estava casat amb Teresa Prats de la família Prats de Sant Feliu. Suposo que per això va anar a viure allà. O potser va anar a Sant Feliu i per això es va casar amb Teresa Prats.
De moment encara no he trobat la data i el lloc de casament.
Va morir a Banyoles, el nou de febrer del 1927 a l'edat de 46 anys. Desconec quans anys va viure a Banyoles, allà vivia a la plaça de la Constitució, l'actual plaça Major.
A la biblioteca de Catalunya he trobat un exemplar de la revista Llevant, el número 2. A la fitxa tècnica confirma que era dirigida per Jesús Girbal. A la revista però no figuren noms de directors ni redactors, la única referència és, redacció i administració: ERES, I (desconec que vol dir ERES, I, suposo que devia ser com una societat o alguna cosa així). Això si, diu que era impresa a la impremta de Octavi Viader. També hi ha un article signat com J. Girbal B. que estic segur que correspon a Jesús Girbal Balandrú. També hi ha una poesia signada per Eduard GIRBAL JAUME. Que era un cosí germà de Jesús Girbal (Per curiositat he llegit un llibre de Eduard Girbal Jaume, la novel·la, La tragèdia de cal Pere el Llarg, que li recomano, va ser reeditada el 2006, crec que Eduard Girbal Jaume, i no ho dic per que sigui una mica de família, la historia l’ha apartat injustament del món literari”.

Responc breument:

El Llevor era un setmanari català i catalanista que es publicà a Sant Feliu de 1901 a 1908. A l'arxiu municipal n'hi ha força exemplars. No recordo si hi ha la col·lecció sencera. El seu nacionalisme era conservador (Lliga).
En canvi, El Programa era un setmanari polític, de caire federal (republicà), publicat a Sant Feliu, escrit, segons l'època en castellà o català, amb voluntat de ser comarcal. De fet es publicà de 1900 a 1934, Llevat d'alguns períodes. A partir de 1923, per la dictadura de Primo de Rivera, es deixà de publicar. Retornà el 1931, i aparegué fins al 1934. Desaparegué per problemes econòmics.
UFNR = Unió Federal Nacionalista Republicana (del Baix Empordà). Els federals, el 1936, es vam diluir dins d'Esquerra Republicana.

(Seria interessant que algun lector hi pogués aportar més informació).

ELS DARRERS DIES DE LA REPÚBLICA (Gener-febrer de 1939).

2011-01-29T23:21:00.000-08:00

Apunt biogràfic de Ramon Sais i Sendra, el darrer alcalde de la República

Ramon Sais i Sendra va néixer a Sant Feliu de Guíxols el dia 1 d’abril de 1885. Era taper d’ofici, per compte propi.
El 1919 va ser elegit president de la junta de la cooperativa La Guixolense. Càrrec que exercirà fins al final de la guerra.
Més tard va formar part de l’associació lliurepensadora i arribà a ser-ne president.
El 1937 entrà a l’Ajuntament com a regidor per ER

I l’1 de febrer de 1939 va ser nomenat alcalde del consistori republicà, dos dies abans que les tropes franquistes entressin a Sant Feliu.

Els darrers dies de la República i de la guerra

Les anotacions que Ramon Sais ens ha deixat sobre els darrers dies de la República i de la guerra a Sant Feliu, encara que breus, són úniques i importants per adonar-nos del seu dramatisme i de la valentia del seu autor.

Són els darrers dies del mes de gener de 1939 (ara fa 72 anys):

“[...] l’Esquerra s’ha de retirar, primer el que cal és que cada un sigui al seu lloc i després si les circumstàncies ho aconsellen fer-ho tots plegats”.

“25/1 (dimecres) En Collell[1] ens diu confidencialment, en nom de l’Irla, que la situació es molt precària, que es considera la causa perduda a menys que un miracle o causes fortuïtes fessin canviar el curs de la guerra; que aquest va ésser un motiu de no volguer nomenar regidor en aquests moments; que es procuri destruir tot document que es consideri comprometedor i.... no va dir quina havia d’ésser la nostra actitud per evitar els perills personals que d’això se’n podrien derivar. Varem quedar a l’eventualitat de les circumstàncies, sense mitjans per a defugir la persecució de les hosts feixistes”.

“26/1 Dijous.- En Cruañas, E[2]. ens diu que ahir, dimecres, havia anat per veure l’Irla a Castell d’Aro[3], i que l’havien informat que el dematí havia marxat, amb llurs familiars, no sabien ahont (sic).

“El dimecres també hauria estat aquí en F. Isgleas[4], segurament per informar als seus amics de la situació política i militar de la lluita que sostenim.

Avui, a l’anar a l’Ajuntament, a les onze del matí, ens diuen que en Sala[5] ha dit que sortia 3 ó 4 hores i que en Carbonell[6] es posés d’acord amb el comandament de la plaça, per ultimar la incorporació de les lleves que aquest dia ho tenien de fer.

“27/1 divendres.- Ens enterem que durant la nit han desaparegut tots els regidors de la CNT (Sala, Pascual J., Vicens, Puigdemont i Sala F.) i els del PSUC, com també altres dirigents obrers. Quedàvem en Pascal i jo, que sapiguem.

“28/1 dissabte.- A l’Ajuntament tot tancat, circulant els mes fantàstics rumors referent al curs de la guerra. Soldats que baixen del front invadeixen la ciutat”.

“29/1.- Ha arribat la 3ª Divisió i es convocat un acte públic perquè el poble vagi a la constitució d’un nou Ajuntament, no compareguent-hi ningú”.

“1/2/39 (dimecres).- Al matí queda constituït l’Ajuntament, encarregant-me de l’Alcaldia, en Cruz a Proveïments, en Mestres a Finances, en Pascal a Governació i en Ribot a Treball. És fet un pregó donant compte al poble d’aquest acte, juntament amb un altre que, per ordre de l’autoritat militar, s’obligava a tots els amos dels establiments a tenir obertes les seves portes al públic, des de la 10 del matí a les 2 de la tarda”.

Així doncs, Ramon Sais va tenir la valentia d'acceptar el càrrec d'alcalde –el darrer- de la Segona República dos dies abans que entressin les tropes franquistes. El consistori, tal com ell diu, va quedar constituït de següent manera:

Alcalde - President: Ramon Sais Sendra (ERC)
Conseller de Treball: Benet Ribot Lluhí (PSUC)
Conseller de Governació: Josep Pascal Frigola (PSUC)
Conseller de Finances Sebastià Mestres Poch (CNT)
Conseller de Proveïments
i Serveis Públics Francesc Cruz Darna (ERC)

L'endemà, 2 de febrer, quan el pregó signat per Ramon Sais donava a conèixer als ciutadans la nova constitució de l'Ajuntament, l’avançada de l’exèrcit insurreccional ja ocupava els turons de l’Ardenya.

El 3 de febrer les tropes franquistes feien la seva entrada triomfal a la ciutat i, tot seguit, nomenaren alcalde Vicenç Gandol i Jordà.

[1] Bartomeu Collell i Juera, del Centre federal.
[2] Enric Cruañas i Gispert.
[3] La família de Josep Irla s’havia refugiat per protegir-se dels bombardejos, com tanta altra gent de Sant Feliu, a can Tunot, a Castell d’Aro, prop de la carretera. En Xicu Irla i la Maria Duran s’havien instal·lat a Solius. El dia 25 de gener, en cotxe oficial, Josep Irla i família es van traslladar a la frontera i el 27, segon la neboda Pepita, i el 28 de gener, segon escriu Josep Irla en les seves memòries, entraven a França.
[4] Guixolenc dirigent de la CNT, de qui n’hem parlat abans.
[5] Cristòfor Sala, president del Comitè i alcalde de Sant Feliu.
[6] Antoni Carbonell Cosp, funcionari oficial de secretaria?

EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL I DEL FRANQUISME

2011-01-27T01:00:00.001-08:00

Dissabte 29 de gener 2011

. A les 12.00 h Inauguració de l’escultura en memòria de les
víctimes de la Guerra Civil i del franquisme,
obra de l’artista Anna Gutiérrez, a la plaça del nou Hospital, a l’antic camp de futbol.
Organitza: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.
Col·labora: Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya.

. A les 19.00 h, al Monestir, presentació del volum 29 de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, dins del qual hi ha un treball dedicat a la persona de Ramon Sais i Sendra (Sant Feliu de Guíxols 1885-1967), el darrer alcalde de la República.

Compliment d’un acord municipal

Es compleix, per fi, l’acord que el Ple municipal va prendre a proposta del grup municipal d’ICV-EUA -a part de la placa commemorativa de les víctimes dels bombardeigs posada a la casa de la Vila- de col·locar en un lloc adient un monument commemoratiu de totes les víctimes de la Guerra Civil. Era el 26 d'abril de 2007.

Una decisió que coincideix amb els objectius que s’havia marcat el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, d’acord amb el que estableix l’Estatut: vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya, com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques.

(Seria molt preocupant que, avui, amb les retallades de pressupostos de la Generalitat s’intentés desmantellar o reduir a pura simbologia la institució pública del Memorial Democràtic, que impulsa aquests homenatges i desgreuges a totes les víctimes per la democràcia).

Coincidència

La inauguració de l’escultura en memòria de les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme -col·locada, per cert, en un lloc ben adient, en una zona on varen morir diverses persones de Sant Feliu per més d’un bombardeig-, coincideix amb la presentació d’un treball –dins el volum de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà- que fa memòria d’una de les víctimes, Ramon Sais i Sendra.
Amb el ben entès que “víctima” de la Guerra Civil i de la seva continuïtat -el franquisme- va ser-ne tota la societat democràtica, en general. Tota la població guixolenca. No van ser víctimes només els guixolencs morts, d’un costat i l’altre. Víctimes, ho varen ser totes les persones que es varen mantenir fidels al govern democràtic, republicà, legalment constituït. Víctimes d’una guerra “provocada” (Rovira i Virgili) per la dreta més conservadora que venia preparant amb una rebel·lió militar des de l’endemà mateix del triomf de la República del 14 d’abril de 1931.

(Aquesta primavera tindrem ocasió de recordar-ho, quan farà 80 anys, i el juliol 75, del cop d’Estat militar).

Venia de lluny, doncs, la insurrecció militar de caire feixista. I la violència generada no va acabar amb el final de la guerra, sinó que el franquisme va continuar exercint-la durament contra tots els demòcrates.

La llibertat i la democràcia en aquest país va començar el 14 d’abril de 1931, i va ser violentament estroncada per l’aixecament de juliol de 1936, que va provocar una guerra i la seva continuïtat durant el franquisme.
Que encara avui es reivindiqui la memòria històrica és un signe de qualitat democràtica. És un valor democràtic i és, alhora, una manifestació de llibertat.

Agraïments

Al regidor d’ERC, Jordi Vilà, i a tots els membres del Museu d’Història de la ciutat que han treballat perquè l’acord a dalt esmentat sigui una realitat.
A l’artista Anna Gutiérrez, i a tots els concursants.

JOSEP AMAT i PAGÈS (1901-1991)

2011-01-14T05:47:00.000-08:00

[(AMAT: "L'home del globus" (1965)]

ALS VINT ANYS DE LA SEVA MORT

“El 17 de gener de 1991, després d’un empitjorament del seu estat de salut agreujat per la mort de la seva esposa, que havia tingut lloc temps abans, Amat va seguir la seva estimada Isabel en el darrer trànsit, i va ser enterrat al seu costat a Sant Feliu de Guíxols”.
Amb aquesta frase acaba una de les moltes biografies que s’han escrit del pintor que va morir ara fa vint anys.
A partir de l’any 1934, que va fer estada a Sant Feliu, va quedar-hi “enganxat” per la ganxona que més tard seria la seva esposa, Isabel Girbau.
I les seves pintures i dibuixos reflectiran l’afecte, tendresa i sintonia que sentirà sempre més per la ciutat que li va oferir tanta bellesa humana i paisatgística.
Josep Amat era un artista pintor que normalment s’expressava mitjançant el color. Però, alhora, va ser un artista que va donar molta importància al dibuix, base de totes les arts plàstiques. De tal manera que el dibuix, en el conjunt de la seva obra, tindrà entitat pròpia.

El passeig del Mar
De l’1 d’agost al l’1 d’octubre de 1995, a les sales del monestir, el Museu Municipal va organitzar una exposició: “El passeig del Mar de Sant Feliu vist per Josep Amat”.
El dia 4 d’agost, el periodista i escriptor gironí, Narcís-Jordi Aragó (aquests dies ha escrit un article preciós: “Nadal amb Màrius Torres”) pronuncià una magnifica i contundent conferència que ell va titular: “Josep Amat i el passeig del Mar: un paisatge i un patrimoni”. És evident que no podem reproduir-la aquí, però ens quedem amb la invitació final: “Que Sant Feliu que va saber crear un passeig per donar forma al seu desig de civisme, no es pugui veure mai esborrada pels desitjos forassenyats dels incivils. Que Sant Feliu pugui ser sempre i amb plenitud, com Josep Pla deia que ho era Roma, “una ciutat per passejar i civilitzar-se”.

A partir d’aquella efemèride, en què es van exposar quadres de la col·lecció que té Carmen Cervera, Thyssen Bornemisza, la baronessa va començar a parlar amb el Museu d’Història -el fill gran del pintor n’era membre- de la possibilitat de crear un espai a l’edifici del Monestir per tenir-hi els seus quadres, especialment la col·lecció Amat. Així va començar la idea de crear el Museu Thyssen.

Penso que l’obra de pintura i el dibuix de Josep Amat, sumada a les paraules de Narcís-Jordi Aragó, a les de Gaziel i a les de Pla, encara avui interpel·la -i ho continuarà fent- qualsevol intent d’espatllar un xic més el Passeig de Sant Feliu.
Com saben els lectors, en èpoques passades, hi va haver dos intents fraudulents de construir edificis sobre el passeig: primer intent d’edificar-hi cases de 1797 a 1817; segona confabulació, de 1866 a 1872. Dos historiadors guixolencs n’han parlat amb fonament, Joan Torrent i Fàbregas i Lluís Esteva.
En canvi, el passeig Marítim -continuació del passeig de Mar- no va tenir tanta sort. Els poderosos es van sortir amb la seva, i s’ hi va bastir, sense complir la normativa paisatgística, el Club de Mar. I allí el tenim, privant tota la vista de la badia i privatitzant [per O M] espais marítims públics. En la dictadura i en la democràcia “poderoso caballero es Don Dinero”. Només cal veure els sous de l'Aznar i de Felipe González!

L’amenaça del passeig avui no ve per la voluntat d’aixecar-hi edificis. Ara tothom coneix la desmesura del creixement urbanístic. Ara que no hi ha res a fer amb tants pisos buits.
Jo em temo que el perill vingui pel desig de fer-hi un aparcament subterrani. Els tècnics diran que avui hi ha mitjans suficients com per a preservar-ne el paisatge patrimonial. Però en quants edificis municipals les previsions dels tècnics no s’han complert?

És la meva temença que, ben segur, compartiria Josep Amat artista, i Carmen Cervera també.